El Girona fa tots els mèrits possibles per perdre contra el Sevilla

GIRONAHi va haver un temps en què el Girona perdia partits que mereixia guanyar. El club fins i tot va arribar a ser conegut per aquella crueltat extrema que patia a les finals, en què després de grans temporades acabava caient en l'instant decisiu. Sovint, en el temps de descompte. O era remuntat quan ja fregava el cel amb les mans. Això li va permetre fidelitzar els que el seguien, que van continuar per una barreja de fe, tossuderia i llàstima. Però també va generar simpaties entre els catalans que fins llavors no s'hi havien fixat mai, cosa que el va convertir en el segon equip de moltes persones.

Ara, això ja no li passa tant. De fet, últimament ha guanyat partits que ha merescut guanyar i també s'estava acostumant a guanyar partits que no mereixia guanyar. Avui ha estat a punt de burlar-se una vegada més del passat, perquè ha anat guanyant molta estona fins que, sense que serveixi de precedent, el resultat s'ha posat del costat de l'equip que ha fet més mèrits, i no era ell, sinó el Sevilla (1-2). Els de Pimienta s'han vist obligats a capgirar el gol inicial d'Arnau, i han segellat el triomf com fa més mal: amb un gol en els darrers minuts, de Lukebakio, després d'una acció individual brillant, on ha deixat Krejci retratat.

Perquè que el Girona arribés a l'hora del partit amb avantatge ja ha sigut un cop de sort difícil d'entendre. Al minut u, una innocentada d'Oriol Romeu a l'interior de l'àrea ha convertit Paulo Gazzaniga en un heroi: l'argentí ha desviat el penal d'Isaac i ha sumat la cinquena aturada en sis llançaments des dels onze metres d'aquest curs quan els antecedents de les dues temporades prèvies mostren que només n'havia aturat dos dels onze llançats. El canvi és abismal.

N'hi ha més, encara, perquè el porter blanc-i-vermell ha tret un xut de Vargas i ha desviat prou una rematada de Lukebakio que ha impactat al travesser. Tot plegat, abans que els de Míchel, que no ha pogut comptar amb Miguel, s'avancessin en el marcador en una acció d'estratègia finalitzada per Arnau Martínez, destapat com un golejador cada dia menys inesperat. El futbol del Girona, altre cop, ha estat previsible i només Bryan Gil –tot i que només durant el primer temps–, ha intentat fer alguna cosa diferent del que tothom proposava. A la segona, el joc encara ha empitjorat. Ha fet tots els mèrits possibles per no sumar cap punt.

Falta un golejador

Li ha faltat encert a Abel Ruiz, que ha fallat un gol cantat des de l'interior de l'àrea petita i amb un cert marge per pensar. És veritat que Nyland se li ha llançat al damunt, obrint les cames i tapant el que ha pogut, però el valencià li ha posat fàcil xutant al ninot. Ruiz comença a necessitar espolsar-se la incertesa que transmet, especialment en una posició tan influent com la seva. És la gran taca de la direcció esportiva aquest any, que no ha sabut trobar un davanter que assumeixi el que se li demana amb garanties. Traduït: que marqui.

Però si el Girona no ha sabut per quina raó ha començat dominant el duel, tampoc no ha sabut per què li han remuntat. Sense que el Sevilla fes res de l'altre món, en una jugada embolicada Saúl ha vist una escletxa per la qual colar-se, i no ha dubtat. Gazzaniga li ha exigit un parell de rematades, però finalment s'ha rendit.

La baixada de tensió dels gironins ha estat alarmant i Míchel tampoc no ho ha sabut solucionar des de la banqueta. No ha passat com a Vitòria, on el triomf va aparèixer del no-res en una acció aïllada. Aquest cop no s'han conformat ni amb un punt, sinó que han acabat perdent perquè Lukebakio s'ha desfet de tothom qui se li ha posat per davant. Dimecres, toca el Milà a San Siro. Qui sap si allà...

Un nou estadi per al Girona: Montilivi podria tenir els dies comptats