El Girona s'estavella contra els fantasmes del passat (2-2)

GironaLa història que hi ha entre el Girona, el Lugo i el temps de descompte és per analitzar-la en profunditat. Deu ser paranormal, perquè no s'entén cap altra cosa. Ja va passar el 2015 a Montilivi, en què tot l'estadi era a punt de celebrar un ascens frustrat de mala manera. Ahir, tot i que el final no té res a veure, Cristian Herrera es va disfressar de Caballero –el diable de fa cinc anys– i va pispar-los dos punts al minut 96 que els de Francisco ja tenien a la butxaca (2-2). Un empat que fa mal perquè, sense voler-ho, els gironins s'havien vist amb opcions reals de pujar a Primera de manera directa. I ja se sap, amb les il·lusions, que quan descobreixes que són falses necessites un temps per curar el cor.

El partit ja va començar malament perquè la solidesa mostrada amb l’arribada de Francisco se’n va anar en orris passat el primer quart d’hora, en què el Lugo, situat en zona de descens, va obligar els gironins a navegar a remolc. Fins a dos contraris es van anticipar a una defensa sense rastre de cap mena de tensió i Iriome va aprofitar la badada per enviar la pilota al fons de la xarxa. Era el primer gol que encaixava l’equip en el quart partit amb el nou entrenador. Abans, Alcalá, una de les novetats, havia fregat el gol a la sortida d’un córner. Diamanka, Valery i Jairo també van ser titulars, mentre Borja García va caure de la llista a última hora. A la primera part, a més, Calavera es va trencar i va haver d’entrar Ramalho.

Mentalment, però, el Girona torna a ser fort perquè confia en les seves possibilitats. Qualsevol altre dia hauria abaixat el cap, ahir va insistir i insistir i insistir, com en els vells temps. No va tenir premi perquè el gir final de guió va destrossar-ho tot, no perquè no hi posés tot el que havia de posar. Com a molt se li pot retreure el fet de no controlar els darrers minuts. Perquè hauria d'haver passat de tot menys el gol de l'empat. Sol passar, lluny de casa, on els pèssims registres estan condemnant una temporada que té tota la pinta de no decidir-se fins a l’últim segon de l’últim partit. Oblidada la profunditat, l’embús pel mig va fer impossible trobar cap mena d’espai. El camp es va empetitir i el baix ritme de velocitat de pilota va fer la resta. Quin va ser el recurs? Utilitzar el joc aeri per si Stuani, com ha fet gairebé cada cap de setmana en els últims tres anys, treia la vareta màgica.

L’uruguaià ho va fer des del punt de penal, un recurs habitual en les darreres jornades. El va provocar Mojica, en un xut que va impactar a les mans d’un rival. Stuani no va dubtar i va marcar el seu 27è gol del curs, una autèntica bogeria per a un club que es frega les mans cada vegada que el davanter es posa la seva samarreta. Quan faltava poc per al descans, tant el Lugo com el Girona podien haver trencat la igualtat: si Rama i Rahmani van desaprofitar dues opcions pels gallecs, Valery no es podia ni creure com la seva mitja volta a l’interior de l’àrea, rebutjada al límit per la defensa, no acabava en gol.

Remuntada improductiva

Tot i que els gallecs van portar la veu cantant en els primers minuts de la segona part, qui va avisar seriosament va ser el conjunt blanc-i-vermell. Ignasi Miquel, lliure de marcatge, va rematar al travesser. També va haver-hi espai per a la pissarra, però Diamanka va fallar per molt poc. Francisco, a mitja hora pel final, va moure la banqueta amb un doble canvi, donant pas a Gumbau i Aday. Enmig del domini, el Lugo es va deixar veure mitjançant el perillós Hugo Rama. Per si no fa prou coses, qui va salvar sota els pals va ser Cristhian Stuani.

Però qui va rebentar el marcador va ser Aday Benítez, amb un golàs de falta que va provocar la rialla d’una ciutat que sentia tenir molts números per tornar a Primera. És el que tothom somiava. És el que tothom volia. Però l'empat de Cristian Herrera va recordar que la realitat, si es vol pujar, passa per fer el play-off.