Gonzalo Pérez de Vargas: “La porteria és justa, no et pots amagar”

BarcelonaGonzalo Pérez de Vargas (1991, Toledo) atén l’ARA en un popular local de l’avinguda Diagonal. Te sobre la taula i de fons una llista musical de versions d’èxits, de nivell de karaoke after hours. Poc més. Molt soroll i un fi exercici d’autocrítica d’un dels millors porters del món d’handbol abans de debutar demà a la Copa del Rei. Si l’esport són cicles, la porteria és una roda de hàmster. El jugador del Barça Lassa pensa més enllà. Per higiene mental, per no estancar-se i per fer vida més enllà de tres pals.

¿L’elit et permet tenir inquietuds, una visió llargterminista?

Som professionals, amb el que això comporta. És complicat tenir una visió més general. Jo tinc moltes inquietuds. L’any passat vaig acabar ADE a la Universitat de Barcelona, m’agraden els idiomes i la meva intenció és treure’m el títol B2 de francès, per tenir-lo. Per sort he tingut molta sort amb les lesions -toco fusta-, però has d’entendre que pots tenir un contratemps en qualsevol moment.

Et preocupa la postretirada?

Queda lluny. El problema és com enfocar la teva carrera. Si establim l’horitzó de la retirada en 10-12 anys, no té gaire sentit obsessionar-se amb algunes coses. Potser part dels plans o de la formació que faci ara estaran obsolets quan surti al món laboral. No és fàcil reenganxar-se a la vida normal, per a un esportista. Per fortuna, tenim temps. Si vols fer coses, pots fer-les. Som uns privilegiats. A vegades et pots plantejar si el sacrifici val la pena. Jo crec que sí.

Sempre t’ha compensat? ¿Mai t’has plantejat fer un break?

Jo crec que ho hem pensat tots quan els resultats o altres factors fan que no estiguis gaudint tant. Tenim alts i baixos. A vegades veus la vida dels altres, com gestionen el temps lliure. Tu estàs de viatge, concentrat, i dius: “Què hi faig aquí?” [riu]. Jo no he tingut l’espineta de dir: “Bah, ho deixo”. A mi m’encanta el que faig. Jo conec companys que juguen perquè són bons, però que arriben a casa i desconnecten. Jo torno de l’entrenament i em poso partits a la televisió.

Com s’encaixa el canvi d’estatus entre ser el jove i un jugador referent?

No saps el moment en què t’has consolidat, no et donen un certificat. Amb 18 anys segurament no penses en arribar abans a la concentració per fer exercicis específics. Quan ho veus en els millors, que són els més professionals i tenen més edat, doncs ho imites. Des que vaig fitxar pel Barça el 2014 he anat entrant en aquesta dinàmica.

Un porter s’estanca?

Es pot aprendre sempre, especialment en l’aspecte mental. La manera de fer les aturades és molt difícil de canviar amb els anys. Nosaltres sí, per recursos, però no hi ha preparacions específiques que et facin fer un salt enorme. La sensació d’estancar-te hi és. Sumes experiència perquè vius moltes vegades una mateixa situació. Sense poder-ho demostrar, has de gestionar millor el cap.

A tu t’ha traït algun cop?

L’últim any va ser complicat. Venia de fer una temporada molt bona i en alguns partits vaig estar al meu màxim nivell, però en d’altres no. Ha sigut de les primeres vegades que he tingut aquesta irregularitat a l’elit. El meu creixement des de l’etapa a Granollers ha sigut constant i l’última temporada va ser una progressió plana. No vaig arribar a les expectatives que el club s’havia marcat i que jo m’esperava. No és que estigués pitjor, senzillament no vaig progressar com volia. En el segon partit d’aquesta Lliga de Campions vaig tornar a remuntar la dinàmica.

Què vas fer per canviar-la?

L’estrena a Europa no era un partit definitiu. Havia d’enterrar els possibles fantasmes de l’any anterior i ja està. Estava treballant bé i jo em sentia fi. Jo sé que tinc molt bones qualitats, però la sensació de no arribar al meu nivell d’exigència m’havia fet dubtar.

Com convius amb tu mateix, en aquest punt?

És complicat, crec que és el més difícil de la professió. La porteria és justa, aquí no et pots amagar. Un extrem que no té confiança pot renunciar al llançament. Es veu estrany, però no és del tot evident. Quan un porter no està còmode a la pista es nota molt. Fins i tot en els entrenaments no vaig tenir la sensació d’estar al 100%. No per falta d’actitud, sinó per sensacions. En aquell moment reflexiones, t’adones que les coses canviaran i que has de gaudir.

Et sents còmode amb la competència?

A mi m’agrada estar acompanyat de bons porters. Amb Saric tenia una relació molt propera i ell era titularíssim. Amb Ristovski sí que tenia la sensació de ser el número 1. Tenir al costat Moller o Corrales a la selecció, que tenen un nivell similar o millor que el meu, em tranquil·litza. Si jo no tinc el dia sé que ells rendiran.

¿L’etiqueta de nou Barrufet ha sigut una llosa?

Sempre t’agrada que parlin bé de tu, és evident. Els elogis no m’afecten, la veritat. M’afecta molt més que parlin malament de mi. A vegades m’he posat a revisar què diu la gent sobre el meu partit a les xarxes. Ho faig a vegades quan no jugo bé. No em molesten les crítiques, però és una manera d’activar-me.

El rendiment defensiu t’ajuda?

La marxa de Viran Morros va dibuixar una incògnita. Els jugadors que venien estaven molt contrastats, però no ens esperàvem que funcionessin tan bé. Petrus i Fàbregas s’entenen molt bé. Han format un centre defensiu potent amb Sorhaindo i Syprzak. Ara juguem més ràpid i ens exposem més. Són detalls que formen part del nostre joc. És el model idoni per a aquest equip.

¿L’equip et recorda el Barça de Karabatic del ple de títols?

El ritme de joc és similar. El punt per fer la comparació és la Lliga Asobal. Entenc que som superiors als rivals i en un torneig a 30 jornades guanyarem bé. Fer-ho com ho hem fet aquesta temporada, no passava des de l’etapa del Niko. Tornem a tenir la mentalitat guanyadora de voler sempre més. L’any passat semblava que el Barça podia cedir punts.

Per què es va arribar a aquest punt?

Primer pels problemes amb les lesions. Raúl, Dika o N’Guessan van haver de jugar massa i van arribar molt justos al final del curs. Que hi hagués companys que sabien que no seguirien, no hi ajudava. Quan tens el teu futur tancat estàs més concentrat, només penses en la pista. També hi va haver altres jugadors, com jo, que no estàvem rendint al màxim. Vam ser un equip una mica menys consistent.

Et vas plantejar un canvi d’aires?

Ni en aquell moment ni ara. Soc molt feliç al Palau. Considero que soc un jugador molt respectat al vestidor i al club. Crec que tenir un mal curs no ha d’implicar un canvi. Valoro molt el projecte. Si algun dia marxo vull que sigui per la porta gran.