La gran aventura de Mireia Benito: de no ser ciclista amb 20 anys a ser olímpica

Enviat especial a ParísSi haguessin preguntat a Mireia Benito (Llorenç del Penedès, 1996) quan tenia 20 anys on s'imaginava set anys després, segur que no hauria dit que a la Vila Olímpica de París, llesta per debutar en uns Jocs a la contrarellotge de ciclisme. Tot i que sempre li havia agradat pedalar, llavors no practicava aquest esport seriosament. Sortia amb el seu pare a rodar pel Penedès, la seva terra, com tanta gent el cap de setmana. Llavors tenia altres coses al cap. Però amb 27 anys aspira a estar entre les 10 millors del món a la contrarellotge d'aquest dissabte pels carrers de París. Aspirar a les medalles sembla complicat, però un diploma olímpic no queda lluny. Qui sap si podrà enfilar-se entre les vuit primeres classificades.

La vida li ha canviat molt d'ençà que va patir una lesió quan jugava a bàsquet i li van aconsellar fer ciclisme. Competitiva com és, va descobrir un nou món. Les últimes temporades s'ha proclamat campiona d'Espanya de contrarellotge i ha sigut un dels puntals de l'equip català Massi-Tactic. Fa un any va fer el salt al prestigiós equip belga AG Insurance - Soudal Team. A Catalunya poques dones poden ser ciclistes professionals, però ella ho ha aconseguit i ha obert, de pas, les portes de la cita olímpica. Dissabte tocarà la contrarellotge, amb un recorregut de 32,4 km que surt de l'esplanada dels Invàlids i acaba al pont d'Alexandre III després de passar per la Bastilla o el Bosc de Vincennes. No és un recorregut amb pujades, és pla, molt ràpid. El diumenge 4 d'agost, Mireia Benito tornarà a rodar a la prova de ruta juntament amb la mallorquina Mavi García.

Benito serà la primera esportista del Penedès a ser olímpica. Abans només el jugador d'hoquei sobre patins Santi Carda ho havia estat als Jocs de Barcelona del 1992, però en una disciplina que era d'exhibició. Benito, doncs, s'encarregarà de defensar el Penedès per primer cop en uns Jocs, tancat un cercle iniciat quan tenia poc més de set anys i sortia amb una BTT amb el pare. Llavors volia ser jugadora de bàsquet, però va patir una greu lesió quan ja estudiava biologia molecular. En tres anys, va passar de començar a competir dalt d’una bicicleta a ser tercera als campionats d’Espanya. "El primer dia que vaig competir em vaig despenjar en arribar al primer pont que travessa una autopista. Després vaig millorar. Ser ciclista no és fàcil. Moltes dones s’agafen dos anys d’excedència per viure-ho i després ho deixen", explicava a l'ARA. Els primers mesos van ser un moment clau, perquè ho hauria pogut deixar. Però va veure com anava millorant de pressa i va engrescar-se. Amb el temps, va traslladar-se a Girona, on va poder seguir entrenant, va acabar la carrera i es va treure dos màsters. Però Benito volia intentar veure fins on arribava com a ciclista, així que va decidir provar-ho com a mínim una temporada, encara que perdés diners: un any només per rodar. L'aposta li va sortir bé.

Benito és conscient que competeix contra corredores d'estats amb més tradició ciclista i que reben més ajudes. "A casa no et donen ni ajudes econòmiques ni et canvien la data d’un examen quan tens una cursa important. Però després tothom vol que guanyis. M’agradaria que agafessin 20 noies i els paguessin sou tot un any només per entrenar-se. Ja veuries com farien el salt de qualitat. Aquí reps poques ajudes encara que siguis ciclista de primer nivell. Quan competeixes a Bèlgica o els Països Baixos és com un altre món. Hi ha cultura de la bicicleta, cultura de ciclisme. A casa hi ha una certa millora a nivell de consideració, però som molt lluny de la normalització com a tal. Ara els comença a sonar el ciclisme femení. Abans les dones ciclistes no existíem. Ara volem guanyar curses; volem més. I ja ens coneixen una mica, però molts no tenen clar la feina que suposa si volem competir en aquestes curses" deia no fa massa.

Ja amb un contracte professional i experiència, Benito ha pogut viure aventures com participar en un Tour de França, tot i que el 2013 va abandonar per culpa d'una forta caiguda. De fet, ja a París admetia que prefereix el Tour que no pas els Jocs. "A nivell de repercussió crec que té més pes guanyar uns Jocs Olímpics, però a nivell personal em quedo possiblement amb el Tour. Són més etapes, més dies i com a corredora demostres que estàs més preparada per a tot –defensa–. He tingut aquests dies unes setmanes relaxades sense competir que he aprofitat per portar el cos al límit; he entrenat el que he pogut i més, he estat en altura i he fet tot el que podia. Veurem la carretera on ens posa. Ser aquí és un premi a molta feina de molt de temps i una manera també de regalar tot això als que estan amb nosaltres tot l'any. És un premi per a ells", argumenta abans de concentrar-se, pujar en una plataforma a prop de la tomba de Napoleó i fer allò en què excel·leix: rodar. Ho farà davant un grup d'amics i familiars vinguts de Catalunya. Ells saben millor que ningú com ha lluitat aquesta filla de Llorenç del Penedès per arribar fins aquí.