El gran bunyol de la Superlliga

BarcelonaLa Superlliga, la famosa Superlliga. La terra promesa de la llibertat dels clubs, segons alguns. I un invent de quatre rics per guanyar més diners, segons altres. Aquest article no pretén entrar en el debat sobre si cal una Superlliga, un debat complex i que, ben fet, pot arribar a ser molt enriquidor. De fet, no és una idea nova. A vegades et capbusses en hemeroteques i descobreixes que als anys 50 hi havia algú que parlava d'una possible competició més o menys similar.

Quan ara fa uns anys el Reial Madrid va iniciar la campanya per sumar aliats, desafiar la UEFA i crear una Superlliga, el debat va ser intens. Hi insisteixo, és un debat complex i amb molts matisos, on un servidor tendeix a pensar que ningú té la veritat absoluta. On les dues parts tenen part de raó. Jo no me n'amago: vaig caure de la banda dels contraris a la Superlliga, ja que desconfiava molt dels seus impulsors. Amb el temps he après a desconfiar de les persones amb molt poder i molts diners que sempre s'omplen la boca de paraules boniques com llibertat quan proposen canvis. He après que gairebé sempre, quan volen modificar el mercat per fer-lo més lliure, ho fan en benefici propi. I prou.

De tots els viatgers, el Barça segurament el més innocent de tots. En un context de crisi econòmica salvatge, contra les cordes i necessitat de trobar diners sota les pedres, va aferrar-se a la Superlliga. Va optar per aquesta via sabent que segurament no existia una solució perfecta per aixecar el club després del desastre de la directiva de Josep Maria Bartomeu. Era abaixar el cap davant de Javier Tebas o pujar al mateix vaixell de Florentino Pérez. Penseu-hi: no era fàcil ser Joan Laporta en aquell moment. Les dues opcions tenien espines que es claven als peus i et dificulten caminar.

Però el temps ha demostrat que aquesta Superlliga era un bunyol. Atenció, de nou, als matisos: no parlo de la idea de Superlliga, que pot tenir sentit ben preparada i explicada. Parlo d'aquesta en concret, la de Florentino, que ha canviat tants cops de format que ni saps on para. Un projecte defensat per tres clubs solitaris: dos d'ells s'insulten parlant d'àrbitres i de franquisme i el tercer lluita als jutjats amb diferents casos oberts. La Juve, mentre als palaus de poder de la família Agnelli es pregunten si no caldria un canvi de president, es relaciona l'actual projecte del club piamontès amb escàndols econòmics, fiscals i, fins i tot, trobades amb la màfia.

El Reial Madrid del vídeo sobre el franquisme, la Juve dels escàndols... Si la Superlliga té futur, espero que no sigui amb aquests gestors.