La gran contradicció de l'"orgull" que pregona el Girona

GIRONA“Si m’haguessin assegurat, fa uns anys, que el Girona no tindria cap jugador gironí al primer equip, no m’ho hauria cregut. Era impossible d’imaginar”, manifesta Jordi Agustí, coautor del llibre Cent catorze. Noranta anys de gironins a Primera divisió. “Ara ja són cent vint-i-cinc –matisa–. Sempre hi ha hagut presència de futbolistes de les comarques gironines a l’elit. I el Girona, fos on fos, es nodria de gent del territori. És el primer cop que passa una cosa així. Em sorprèn molt, perquè una cosa és que no hi hagi nanos amb talent i l’altra, com és el cas, que hagin tingut oportunitats i les hagin passat per alt”. La regió ha donat noms il·lustres com Miquel Soler (15è futbolista amb més partits a Primera, amb 504); l’actual president de l’entitat, Delfí Geli; o Joan Costa, el màxim golejador gironí a Primera, amb 41 gols.

Actualment, són nou els jugadors gironins que competeixen en la màxima categoria del futbol estatal. D’Estanyol (Pau Cubarsí, Barça), Campllong (Gumbau, Rayo), Figueres (Chavarría, Rayo), Caldes de Malavella (Balliu, Rayo), Lloret de Mar (Cardona, Vila-real), Palafrugell (Jordán, Alabès), Palamós (Álvaro Rodríguez, Getafe), Girona (Jofre Carreras, Espanyol) i l’Escala (Valery, Mallorca); aquest darrer, cedit, precisament, pel conjunt gironí. “Qualsevol d’ells podria jugar al Girona. També crec que parlem d’una generació que, quan era petita, no era aficionada al club. La febre ha explotat durant l’última dècada. Potser les següents generacions ho hauran mamat més, i recordaran que els pares els portaven a Montilivi i els compraven la samarreta. D’aquesta manera es crea un vessant sentimental que, per exemple, et pot portar a fer un esforç en un moment determinat, sigui forçant una negociació o perdonant calés, per defensar el teu club de la infància”, desenvolupa Agustí.

“Destacaria dos fets com a motius principals per explicar com s’ha arribat fins aquí: el nivell esportiu i el tema econòmic. Com més amunt està el Girona, la quantitat de jugadors que existeix pel nivell al qual aspira, es redueix; si parlem de gironins, encara més. I que, de tota la vida, la gent de casa s’ha fet forta quan no hi ha hagut un duro per portar jugadors de fora. Quan un club té prou poder per anar al mercat, mirar el planter costa més. Abans, no tenia més remei que fer-ho”, confessa l’historiador, que enyora l’època del trivot que va aconseguir l’inimaginable: transportar tota una ciutat a Primera. “Com oblidar en Pere Pons, l’Àlex Granell i l’Eloi Amagat. El primer, cedit a l’Olot perquè no tenia espai; el segon, que va ser fitxat pensant que competiria a Segona B; i el tercer, que va anar i tornar mil vegades i va haver de sortir a Llagostera. Amb un mig del camp de la casa, creat per accident, el Girona va acabar a Primera”.

També recalca que “tot plegat s’ha de relacionar amb la captació en categories inferiors. Amb l’ascens del juvenil i el cadet a la Divisió d’Honor, el Girona s’ha alimentat de molts nanos que no són del territori gironí. Està formant futurs futbolistes que, en un nombre molt elevat, no són de la província. Per això hi ha pocs gironins que debuten en el primer equip: recentment, recordo a Joel Roca (Camprodon), Ricard Artero (la Bisbal d'Empordà) o Ferran Ruiz (Olot). Doncs si això ja és complicat que passi, el salt per arribar a consolidar-se és grandiós”.

Agustí aporta dades respecte al decreixement de futbolistes gironins al vestidor del Girona, completament orfe amb l’adeu durant el mercat d’hivern del porter Pau López. “Des del retorn a Segona, el 2008, l’equip havia començat cada temporada amb un mínim d’un gironí en la primera jornada. Aquest any és l’excepció: el primer s’estrena en la tretzena”. I continua: “Aquell primer partit a Vigo, l’agost del 2008, el juguen set gironins: Jose, Serra, Dorca, Matamala, Xumetra, Arnal i Duran, que marca el gol de la victòria. Però n’hi ha més. En el debut a Primera, el 2017, la xifra baixa a tres: Muniesa, Pere Pons i Granell, que dona l’assistència del primer gol. I ja en el redebut a Primera, el 2022, només hi ha Valery i Ureña”.

L’orgull gironí, discutit

“És contradictori presumir d’orgull gironí si no tens gironins, sí –reivindica– perquè es perd la identitat. Crec que, com a política de club, encara que no es fes pública, n’hi hauria d’haver sempre tres o quatre. I no dic que s’hagin de tenir per tenir, però és evident que en els mals moments, algú que identifiqui el club com a propi s’implica més. De fet, sovint compensen la suposada pèrdua de talent, que tampoc no es dona en tots els casos, amb una intensitat diferent d’aquells que només hi són de pas”. A Montilivi, aquest rol l’ocupen futbolistes com Cristhian Stuani (vuit temporades), Juanpe Ramírez (nou), Cristian Portu (cinc), Juan Carlos (sis) o Arnau Martínez (cinc però al Girona des que era cadet).

“Tenir futbolistes del territori també provoca que l’aficionat senti que el club és més seu. Perquè abans amb alguns jugadors tenies tracte, els coneixies. Ara això no passa”, resumeix Agustí, que valora que almenys un gironí hagi jugat la Champions amb el Girona. Va ser Pau López, contra l’Arsenal. “De rebot, però ho va fer”. Acaba amb un desig. “Tant de bo la situació millori. Tant de bo. Perquè ja és trist que aspirem a conformar-nos amb el fet que només n’hi hagi un”.

El crit de socors del Sisplau, l'animador amb bombo de Montilivi