La gran festa que ha sobreviscut a remolins, pandèmies i un drac
La Travessia de l'Estany de Banyoles arriba als 80 anys de vida aplegant diferents generacions de nedadors
Banyoles"Potser sí que ens miraven una mica com si fossin bojos. Els deien que potser podíem prendre mal, que calia estar atent als remolins i, com érem nens, ens deien que vigiléssim no fos que aparegués el drac", explica Jordi Toti Banal, expresident del Club Natació de Banyoles. Aquest diumenge, la Travessia de l’Estany de Banyoles arribarà als 80 anys de vida amb milers de nedadors llestos per mantenir viva una de les tradicions més boniques de l'esport català. Com sempre, el tercer diumenge de setembre milers de persones saltaran a les aigües de l'estany, enguany més de 2.500. "És la gran festa de la natació catalana. No ho diem nosaltres, ho deia ja la premsa de Barcelona fa temps", diu amb orgull Banal en referència a un titular del periodista Vicente Esquiroz l’any 1950 a La Vanguardia.
Es tracta de nedar els 2.115 metres que separen els dos extrems de l’Estany. Una cursa nascuda el 1944, tot i que el 1929 dins del Club Natació Banyoles ja havien proposat fer-ho, sense sort. "Cal pensar que això de banyar-se a l'estany ho feia poca gent. Era normal que molts banyolins no sabessin nedar en el passat. I, quan algú nedava, se'l miraven amb cara de sorpresa i els parlaven dels remolins que xuclaven la gent i l'ofegaven", explica Banal.
El 1944, un grup d'esportistes gironins del GEiEG que solien voltar per Banyoles van sumar forces amb el CN Banyoles per crear la cursa, topant amb la reticència de l'alcalde, Francesc Xavier Prat, que patia imaginant que algú s'ofegaria. "Creuar l'estany fent el recorregut més llarg era una cosa que poca gent podia imaginar llavors", raona Banal. De fet, Prat va proposar fer el recorregut per la part més curta, dels banys del club a Porqueres, però els impulsors de la cursa volien fer-ho com Déu mana. Va ajudar que un dels joves més entusiasmats amb aquella idea fos Anton Prat, el fill de l'alcalde, que era entrenador de natació en una època de postguerra en què el CN Banyoles havia quedat gairebé mort.
El 17 de setembre del 1944, tres nedadors infantils i quinze adults van estrenar la cursa, que guanyaria un dels joves gironins impulsors de la travessia, el metge gironí Felip Sánchez Babot, que arribaria a participar en 54 edicions. Sánchez Cabot, que va nedar tota la seva vida, fos a la Costa Brava o l'estany, s'hi va estar gairebé 37 minuts, per fer aquells 2.115 metres, en un recorregut des de Lió fins al passeig Dalmau, prop de la preciosa pesquera Santa Rosa, casa construïda el 1927. Aquella primera edició permetria a Anton Prat i altres joves revifar la vida social i esportiva al CN Banyoles. I això que els inicis no van ser fàcils. De fet, els nedadors arribaven en camions, ja que part de la societat, ben conservadora a finals dels anys 40, no volia veure gent en banyador pels carrers. El 1945, per primer cop una dona saltaria a l'aigua, la barcelonina Carme Ponsatí, del CN Barcelona. La primera banyolina seria la Conxita Masgrau, el 1951.
La travessia de la pandèmia
Però, ja als anys 50, nedadors de tots els clubs catalans volien participar-hi. Havia nascut la gran festa de la natació catalana, amb molts esportistes que somiaven guanyar la medalla al primer classificat. Enguany, de fet, a l'entrada del club s'exposen per primer cop totes les medalles. "Es pensava que la primera edició no va tenir medalla, però fa uns mesos va aparèixer la família del guanyador i ens va cedir la medalla perquè la guardem. "S'hi pot llegir «Primera TL», és a dir, primera travesía del lago, en una de les bandes", explica Toni Bramon, vocal de cultura del CN Banyoles. I nedador, esclar. "Aquest any serà la meva 54a travessia. No he fallat mai", explica. Ni l'any de pandèmia. Aquell setembre del 2020 no es va poder fer la travessia. Però uns anys més tard alguns banyolins admeten que la van fer, d'alguna forma. "Va ser la no travessia. Es van fer samarretes recordant-ho, de fet. I va ser una delícia, ja que l'estany estava tranquil, net... més bonic que mai", explica Bramon. "Aquesta travessia és vital, per als banyolins. Al voltant hi fem concerts, activitats i una cosa molt bonica: encarreguem el cartell cada any a un artista diferent. Amb total llibertat per fer el que vulguin. L'any passat el cartell era una tovallola, per exemple", afegeix. Enguany el cartell s’ha encarregat a l’estudi banyolí de disseny gràfic Oliver Gràfic i l’autora ha estat Isabel Oliver.
Segons Toti Banal, un bon banyolí és el que ha fet la travessia. "Hi ha gent que no sol nedar, però entrena per poder dir que l'ha fet algun cop". És com una festa major d'un club que s'ha convertit en un pilar, al Pla de l'Estany. "Nosaltres parlem del club. No cal dir res més, tothom sap que parlem del CN Banyoles. Pensa que tenim 10.000 socis en una població de 20.000 [habitants]", afegeix Bramon. "Ara, tot va canviar a partir del 1993. Aquell any el president va morir en un accident i jo vaig acabar fent de president. En set anys vam passar de 2.500 a gairebé 10.000 socis. Però no va ser mèrit meu, eh? Va ser cosa dels Jocs Olímpics. A partir del 1992 es fa la vila olímpica, el carril bici al voltant de l'estany i la gent acaba de descobrir que pot gaudir de l'estany fent-hi esport", diu Jordi Banal, que ha fet 63 de les 79 edicions.
Aquest diumenge sumarà la 64a. "A molta gent encara els hi fa respecte, però per als que hem nedat tota la vida és una gran satisfacció. Les normes han canviat molt, tot és diferent. Ara, per exemple, costa nedar un dia de cada dia, ja que cal fer-ho per un circuit senyalitzat que va del club a l'oficina de turisme... Són uns 500 metres anar i tornar. Han decretat normes per evitar ensurts amb qui fa rem, amb el piragüisme... Així que la travessia és un moment de llibertat", raona. El CN Banyoles, de fet, és també conegut per la seva gran tradició en rem, amb un munt d'olímpics com Fernando Climent, plata als Jocs del 1984, o Aleix García, que gairebé va pujar al podi fa poques setmanes a París.
Però la travessia és la gran festa popular. "Pensa que jo vaig fer la primera amb 10 anys i vaig aprendre a nedar al club ja amb set. No he parat mai. Recordo, quan era petit, festivals de natació a l'estany amb bombetes penjant de cables sobre l'aigua per il·luminar i tres cadires de gent mirant-ho. El club va fer una gran feina per promoure l'esport", explica Toti Banal, que admet que la generació del seu avi i el seu pare també saltava a l'estany, però amb altres idees. "El meu pare anava nedant fins a Porqueres amb els amics, allà pispaven pomes i préssecs, se'ls menjaven i tornaven", explica rialler. Petits furts del passat, anècdotes d'una vila que, durant anys, va mirar els nedadors com si fossin folls. No ho eren. O potser sí, qui sap. Beneïda bogeria, en aquest cas.