La gran obsessió nord-americana a les pistes d'atletisme

Enviat especial a ParísEl centre d'atenció dels Jocs es trasllada de la piscina de La Défense a l'estadi de Saint-Denis. De la natació a l'atletisme. Aquest dissabte arriba la final dels 100 metres femenins i diumenge, la prova masculina. Per a la delegació dels Estats Units, veure un dels seus guanyant aquesta prova ha esdevingut una mena d'obsessió, després d'anys de domini jamaicà. Ara fa tres anys, a Tòquio, quan ja sense Usain Bolt semblava que un nord-americà guanyaria de nou, va succeir l'impensable: va imposar-se l'italià Marcell Jacobs, que arriba sense fer gaire soroll a París per veure si defensa la seva corona.

Aquest cap de setmana, atletes com Noah Lyles, Sha'Carri Richardson, Kenny Bednarek, Gabby Thomas o Fred Kerley han de demostrar que els atletes de velocitat dels Estats Units han tornat amb força. En els dos últims Mundials, el 2022 i el 2023, han dominat. Així que són més favorits que mai. "Si heu mirat els últims dos campionats del món després de Tòquio, els Estats Units han tingut un fort domini –explicava Noah Lyles en roda de premsa–. Hem guanyat. Hem guanyat medalles d'or. És el que se suposa que hem de fer: som els Estats Units", afegia desafiant. Els toca oblidar el passat recent, que fa mal.

Després dels Jocs de Tòquio, el mateix Carl Lewis va parlar sobre la situació de l'atletisme de velocitat dels Estats Units i va afirmar "És inacceptable, ens han fet sentir vergonya". Des que el 1912 un grup de nord-americans va fer un relleu per primer cop, només havien passat dues coses: o guanyaven la medalla d'or o eren desqualificats perquè els queia el relleu. O glòria o desqualificació. Però el 2021 van acabar sisens en una semifinal, per darrere de xinesos, italians, ghanesos, canadencs i alemanys. Campions del relleu 4x100 als Jocs Olímpics en 15 ocasions, els nord-americans no guanyen aquesta prova des de l'any 2000.

En les proves individuals, el mateix. Usain Bolt, el millor velocista de tots els temps, va traslladar l'eix de la velocitat dels Estats Units al Carib guanyant l'or el 2008, el 2012 i el 2016 en els 100 metres. Els atletes nord-americans havien guanyat la prova reina 16 cops abans de l'arribada de Bolt, però ni sense el jamaicà han recuperat el tron, ja que l'italià Marcell Jacobs va ser el més ràpid. Als 200 metres, el mateix. Si els nord-americans havien guanyat 17 medalles d'or del 1896 al 2004, després dels tres ors de Bolt el 2008, el 2012 i el 2016, van veure com el canadenc Andre De Grasse els deixava amb un pam de nas el 2021. I amb els relleus, encara pitjor. Quatre jocs olímpics consecutius sense guanyar medalles d'or en la velocitat. En categoria femenina l'escenari és similar. Als 200 metres, per exemple, del 1996 al 2021 només una dona dels Estats Units ha guanyat la prova, Allyson Felix el 2012. Als 100 metres, no guanyen la prova des de l'or de Gail Devers el 1996. L'única prova en què els nord-americans van resistir és el relleu 4x100 femení, prova que van guanyar el 2012 i el 2016.

"Els nord-americans se senten favorits però, si els plantes cara, els agafa el pànic", havia comentat en el passat Usain Bolt. Així que els nord-americans van haver de posar-se les piles. Després de la decepció general a Tòquio, en què només els equips de relleus de 4x400 metres masculins i femenins van guanyar l'or, la federació va marcar-se en vermell la cita de París. Havia de ser la de la reconquesta. El 2022, als Mundials fets precisament a la meca de l'atletisme nord-americà, Eugene (Oregon), els atletes locals van volar. Kerley va acabar primer en els 100 metres, Lyles en els 200 metres, Michael Norman va fer el mateix en els 400 metres. En els 110 metres tanques, Grant Holloway va aconseguir l'or, igual que l'equip de relleus 4x400. En categoria femenina no va anar tan bé, però van reaccionar el 2023, quan per fi van passar per davant de les jamaicanes. Ho va aconseguir Sha'Carri Richardson, que busca la redempció després d'haver donat positiu per marihuana just abans dels Jocs de Tòquio. Ella és la gran favorita, després d'haver aconseguit una marca de 10,65 segons aquest any. "Tinc una millor comprensió de mi mateixa. Tinc un respecte i una apreciació més profunds pel do que tinc per a l'esport, així com la meva responsabilitat amb les persones que creuen en mi i em donen suport", ha explicat ja a París.

L'adeu d'una veterana atleta olímpica

L'explosió de Richardson il·lusiona els nord-americans amb un triomf aquest dissabte a la nit. Davant seu, intentarà plantar cara la veterana jamaicana Shelly-Ann Fraser-Pryce, dos cops campiona olímpica. Als 37 anys, però, en teoria no hauria de poder amb una noia més jove. "Aquesta és la meva última presència en uns Jocs. M'he preparat a fons, lluitarem", deia la Pocket Rocket (petit coet, en català), sobrenom pel qual se la coneix. Ara la jamaicana arriba amb molèsties en una cuixa. A les sèries de classificació, però, se l'ha vist prou en forma.

En categoria masculina, la gran esperança dels Estats Units és Lyles, el vigent guanyador del campionat del món de 100 metres, que fa poc va marcar 9,81 a la reunió de la Diamond League a Londres. A més, vol guanyar també els 200 i el relleu 4x100, fites que aconseguia Bolt. Un jamaicà, però, vol evitar-ho. A París, qui intentarà defensar l'orgull jamaicà serà Kishane Thompson, que de fet té el temps de 100 metres més ràpid del món aquest any, després d'haver aconseguit un 9,77 a les proves de Jamaica fa un mes. El seu company d'equip Oblique Seville va superar Lyles en una cursa al maig, amb un temps de 9,82 segons.

Lyles, però, vol ser un dels grans noms dels Jocs i valora participar també al relleu 4x400, per tal d'intentar aconseguir quatre ors en uns sols Jocs, fita aconseguida només per Jesse Owens (Berlín, 1936) i Carl Lewis (Los Angeles, 1984). L'atleta de Florida, que aquesta temporada ha signat un contracte milionari amb Adidas i treballa amb una agència creativa associada a marques com Omega o Visa, vol que tothom parli d'ell, a la ciutat de les llums. Vol ser el nou heroi nord-americà.