El Barça recupera la fe en si mateix (3-5)

Enviat especial a GranadaEl Barça somia. Malgrat les filtracions, les retallades de sou i les errades defensives, l’equip de Ronald Koeman ha recuperat l’autoestima perduda i ja és a les semifinals de Copa després de superar a una pròrroga esbojarrada un Granada combatiu (3-5). I per guanyar un partit que semblava no acabar, ha calgut tenir molt més que talent i bon joc. Calia tenir fe, confiar en el company. I si no fa tant va ser l’Athletic Club qui va deixar amb un pam de nas el Barça a la final de la Supercopa empatant en l'últim segon del partit, al camp del Granada va ser el Barça qui va tenir el coratge necessari per guanyar-se una segona oportunitat, quan ja semblava condemnat a l’eliminació. A falta de cinc minuts per al final, el Granada guanyava 2-0, però l’equip de Koeman no va defallir. I, per un cop, el futbol va ser just. A la pròrroga, en un partit amb més girs de guió que un llibre d’Agatha Christie, el Barça va acabar amb el cap alt en la seva quarta pròrroga en quatre setmanes. I de pas, va fer recuperar la fe als seus aficionats. El primer pas és recuperar la il·lusió de tothom. També de Messi, qui va celebrar els gols com si fos una final de Champions.

Caure a la Copa del Rei hauria significat gastar les dues bales de les competicions més assequibles, ja que la Supercopa era una ferida que encara feia mal. Només hauria quedat l’acte de fe a la Champions i la Lliga. És a dir, esperar gairebé un miracle per allunyar el fantasma de la segona temporada en blanc. La Copa del Rei és un símbol, de fet. Una competició per engrescar-se, per aspirar a alçar un trofeu i per fer més agradable aquesta travessa pel desert. Koeman ho sabia. Els futbolistes, també. Per això no s'han rendit quan els jugadors del Granada ja es sentien guanyadors del duel. Després de 85 minuts desaprofitant ocasions clares, van trobar el camí del gol amb un xic de fortuna. La sort somriu a qui la busca.  La recompensa és el suport dels aficionats, no caminar sol.

A Granada, el Barça hauria pogut golejar a la primera part, però va acabar fent-ho a la pròrroga, on Griezmann va penjar-se unes quantes medalles. Abans, l'equip de Koeman estava convertint el porter valencià Aaron en l‘heroi del dia. El Barça semblava quedar condemnat a les nits d’insomni, recordant cada aturada d’Aaron, el xut al travesser de Trincao o la cursa desesperada d’Umtiti darrere de Soldado en la jugada del 2-0. Condemnat per la manca de punteria. De joc, de fet, en tenia. Koeman ja sembla tenir la seva guàrdia pretoriana que comença a jugar de memòria. Pedri i De Jong seuen a l’esquerra i la dreta és del pare, un Messi que segueix centrant-se en allò que passa sobre la gespa durant 90 minuts, ja que fa temps que ha entès que, fins que no arribi un nou president, allò que passi als despatxos pot fer por. El Barça de Koeman sap jugar, ja té un relat propi, però li falta començar i acabar bé les coses. Si el centre del camp és seu, les àrees són els seus talons d’Aquil·les.

A la primera part, la pluja d’ocasions del Barça no va traduïr-se en cap gol. Pedri ballava amb la pilota i De Jong semblava omnipresent, però quan Umtiti va perdre la pilota dins de l’àrea abans del descans, Kenedy va ser més ràpid que Sergi Roberto per batre Ter Stegen. Sí, Koeman va fer jugar de sortida l’alemany per davant de Neto, qui fins ara era el porter de la Copa. Però l’alemany no pot fer miracles sempre. I, si a les acaballes del primer temps, Kenedy va fer el primer gol local, a l’inici de la segona Soldado, que no havia pogut amb Araujo fins llavors, va cruspir-se Umtiti per fer el 2-0. El dia del retorn de Sergi Roberto a l'equip titular, el resultat no feia justícia.

El gol va deixar el Barça molt tocat, però després de dos xuts al pal, quan ja semblava tot llest per a sentència, Griezmann va alçar el cap, primer amb un gol afortunat i després associant-se amb Messi per oferir a Jordi Alba la possibilitat d’empatar i forçar una pròrroga en què el mateix Griezmann, renascut, ha fet el 2-3. El francès no havia fet gaire cosa, però va reaccionar quan més calia, quan Trincao i Messi havien topat amb el pal. Però, com si servís per recordar que encara queda feina per fer, Dest, que havia entrat per un Sergi Roberto lesionat, va cometre el penal del 3-3. 

Però al futbol, com a la vida, no pots fer caure els murs més alts si no tens fe, si no somies. I aquest equip vol somiar, vol lluitar unit. Liderats per un Messi omnipresent, De Jong i Alba van enllestir la feina a la segona part de la pròrroga. El partit havia de ser una golejada. I ho va ser, però a la pròrroga, patint, amb èpica. Pel mig, va passar de tot. Granada és un bon lloc per somiar. I podria ser l’inici d’una història encara més bonica a la Copa del Rei.