Els grans gestos d'esportivitat que emocionen a tothom

BarcelonaEn un esport professional cada cop més competitiu, un gest d'esportivitat acaba convertit en un instant de llum. Reflex d'una societat agressiva on sembla que tot estigui permès per triomfar, l'esport de tant en tant ens recorda que no tot s'hi val. I que pots fer el teu camí fins a dalt del podi amb el cap alt. La rivalitat entre el ciclista danès Jonas Vingegaard, que als 25 anys guanyarà aquest diumenge per primer cop el Tour de França, i el jove campió eslovè Tadej Pogacar, de 23, ha engrescat els aficionats del ciclisme, il·lusionant-los amb la possibilitat de que estiguem entrant a una nova època daurada d'un esport d'equip on al final, els ciclistes sempre acaben sols enfrontant-se amb la carretera i les seves pors. Tots dos han mantingut una rivalitat molt dura, però sempre, al final de cada etapa, s’han elogiat l'un a l’altre. Pogacar, en ocasions altiu ja que sempre considera que guanyarà ell, ha anat a felicitar el danès cada cop que ha perdut un duel amb una rialla. Amb respecte.

El gest de Vingegaard en la 18a etapa, quan va decidir esperar un Pogacar que havia rodolat pel terra en el descens del Coll de Spandelles, s’ha convertit en una de les imatges esportives de la temporada. Pogacar, campió els dos darrers anys al Tour i gran favorit fa pocs dies per afegir un tercer triomf al seu palmarès, havia de donar-ho tot per intentar retallar el temps que el danès li treia i arriscant va acabar al voral de la carretera. Res greu, una rascada a la cuixa. Però una caiguda suficient perquè Vingegaard s'escapés més de 100 metres per davant. El danès però, va decidir esperar-se, després de girar el cap i veure què havia passat. No volia aprofitar una caiguda per castigar el rival. No volia guanyar així. Pogacar, elegant, li va donar la mà en senyal de reconeixement quan el va enxampar carretera avall. Un instant, una fotografia captada per un fotoperiodista de L'equipe que representa uns valors. Tots dos, admirant-se i respectant-se, volien guanyar gràcies a les seves cames i el seu cor, no gràcies a un cop de fortuna.

"Necessitem aquestes imatges, aquests moments en què els esportistes esdevenen un exemple. A l'esport, com a la vida, pots guanyar amb males arts o pots fer-ho amb elegància. Ens agrada poder admirar els campions, saber que volen guanyar sense fer trampes" defensa el periodista italià Pier Bergonzi, que durant anys va encaparrar-se en intentar saber la història darrere d'un d'aquest moments, la famosa fotografia durant el Tour del 1952 en què els dos grans rivals del ciclisme italià Fausto Coppi i Gino Bartali es passen un bidó d'aigua en ple ascens al Télégraphe, el 6 de juliol del 1952, en l'onzena etapa de la cursa francesa. Una imatge icònica, ja que ens recorda com "mentre els esportistes poden estar disposats a ajudar-se, sempre hi haurà gent que no manipularà els fets". Bartali, un home catòlic de qui encara no se sabia llavors que s'havia jugat la pell amagant a la seva bicicleta documents per salvar jueus italians durant la Segona Guerra Mundial, era l'heroi d'aquella Itàlia conservadora que patia amb l'ascens del comunisme. La Itàlia roja animava Fausto Coppi, aquell piemontès ateu que simbolitzava un país diferent. Ni Bartali era realment un home de dretes ni Coppi era comunista, però el país, trencat, havia carregat a les seves espatlles els seus somnis. I aconseguia que més d'un cop les narracions de les etapes del Giro per la ràdio acabessin amb alguna baralla a cops de puny entre militants de la Democràcia Cristina i del Partit Comunista.

Però aquell estiu del 1952, a totes les portades va aparèixer la foto dels dos ajudant-se. "Ràpidament es va passar de l'admiració a la polèmica, ja que uns deien que era Coppi qui passava el bidó a Bartali. Altres, que era al revés" explica Bergonzi, qui ens recorda com la premsa, per tenir la imatge perfecte, va retallar la fotografia, ja que a la dreta hi apareixia un altre ciclista, el belga Stan Ockers, que li treia màgia a la imatge. "Era millor que fossin ells dos sols contra la carretera. Ajudant-se. De fet, era normal que s'ajudessin, els ciclistes. Es passaven aigua, s'ajudaven si un patia una caiguda. Però llavors costava molt tenir imatges de cada moment i per això aquella imatge va ser tan icònica" afegeix Bergonzi. Un amic de l'autor de la foto, Vito Liverani, explica anys més tard que aquest li havia explicat que havia estat ell mateix qui havia donat el bidó a Bartali. I aquest li havia acostat a Coppi, guanyador d'aquella edició del Tour. La capacitat del ciclisme per deixar-nos moments màgics no és una sorpresa. Sobre dues rodes, els ciclistes semblen herois clàssics que lluiten contra tot, com si només ells poguessin entendre com n’arriba a ser de dur, aquest esport. I per això els adversaris es respecten.

El futbolista que no va voler fer un gol

"El futbol és un esport, no és la guerra". Pedro Zaballa, futbolista càntabre dels anys 60, actualment dona nom a un premi que la Federació Espanyola de Futbol atorga a qualsevol club, afició o esportista que destaca per un gest d'esportivitat, com quan un jugador es dirigeix a un àrbitre per admetre que no li han fet falta. El premi recorda un dels gestos més emotius de la història de la Lliga espanyola, el 2 de novembre del 1969, quan el Sabadell, club on jugava Zaballa, visitava el Santiago Bernabéu. Era l'època daurada del club vallesà, que aquell any acabaria quart a Primera plantant cara als equips més grans del futbol estatal, com el Madrid. Amb el partit empatat sense gols, la pilota va caure als peus de Zaballa, que només havia de xutar per marcar el 0-1. Però just abans el porter local, Avelino Zapico Junquera, havia topat amb el seu company d'equip Espildora i amb el davanter català Palau. Tots havien acabat a terra lesionats i la porteria, sense porter. Zaballa, en lloc de marcar el gol més fàcil de la seva vida, ja a un metre de la porteria, va decidir xutar la pilota fora i demanar assistència mèdica. Els 80.000 aficionats presents van ovacionar-lo. I coses de la vida, el Sabadell perdria el partit 1-0 amb un gol del local Pirri en el darrer minut de partit. "Dos companys de professió s'havien fet mal. Els calia assistència. Per mi, això estava per davant de poder marcar, el futbol és un esport, no és la guerra" diria el càntabre. Zaballa, per cert, rebria pocs mesos després un premi de la UNESCO a París, ja que el gest va creuar fronteres.

Entregar la medalla dins d'un sobre

"A l’esport no només es tracta de guanyar, es tracta de lluitar per superar-te. Però si guanyes fent trampa o sense merèixer-ho... quina gràcia té tot plegat?", explicava a la premsa l’atleta nord-americà Shawn Crawford. L’any 2008, Crawford va acabar segon a la final dels 200 metres lliures dels Jocs Olímpics de Pequín, per darrera del jamaicà Usain Bolt. El nord-americà, però, sentia que ell no mereixia aquella medalla, . «Era molt injust, era una trepitjada de res i ell havia estat millor que jo» diria Crawford, que va decidir posar la medalla de plata dins d’un sobre i la va deixar a la recepció de l’hotel de Zuric on unes setmanes més tard Martina dormia abans d’una cursa. Per al neerlandès, va ser una sorpresa positiva. Un gest elegant de qui sabia que en ocasions, algunes normes poden ser injustes.

La història de l’atletisme, de fet, és plena de gestos elegants. Herència de l’esport clàssic, de l’Antiga Grècia, quan ja tenim documentats casos d’esportivitat però també de tramposos, l’atletisme va començar a ser practicat al segle XIX per nois de bona família, amb bona educació, que presumien de tenir valors i volien guanyar per mèrits propis. Esportistes com l’alemany Luz Long. El 1936 Long era un dels millors saltadors i tenia la responsabilitat de guanyar una medalla d’or en salt de llargada en els Jocs que l’Alemanya nazi organitzava. El règim de Hitler volia demostrar al món la superioritat de la raça ària, però Long, qui no simpatitzava amb les seves idees, era fet d’una pasta diferent. A la fase de classificació per a la final l’alemany ja va quedar-se admirat per la potència del nord-americà Jesse Owens. El nord-americà però, va arriscar tant en els seus salts que van ser declarats nuls per trepitjar la línia que marca el punt límit d’on pots saltar. A l’esportista afroamericà li quedava un sol salt. I just abans de fer-lo, Long va acostar-se per parlar amb ell, aconsellant-li que no arrisqués, que saltés molt abans de la línia per evitar ser desqualificat. "Va dir-me que amb el meu salt, podia arribar a la final sense tenir la millor marca, però que havia d’arribar a la final com fos per allà demostrar el que podia fer" recordaria Owens anys més tard. Dit i fet. Owens no va arriscar, va arribar a la final i allà va guanyar l’or davant del bigoti de Hitler, superant Long, que va guanyar la plata. L’atleta alemany, amb una rialla, va felicitar Owens pel seu triomf. "Tu podries fondre totes les medalles i trofeus que vaig guanyar, i mai tindria el pes del valor d'amistat que vaig sentir per Long en aquell moment", diria el nord-americà sobre aquell moment.

Aixecar-se després de caure

L’australià John Landy, per la seva part, té una estàtua fora de l’estadi Olímpic de Melbourne recordant el gest pel qual va fer-se famós. El 1956, Landy era el favorit per guanyar la cursa de la milla dels campionats nacionals australians quan va veure com el seu rival, Ron Clarke, patia una caiguda després d’entrebancar-se amb les cames d’un altre corredor. Landy es va aturar, va ajudar Clarke aixecant-lo i tots dos van poder acabar la cursa. Landy, de fet, va guanyar-la malgrat perdre temps amb un gest més recordat que la victòria. Als Jocs Olímpics del 2016, durant la cursa dels 5.000 metres, les atletes Nikki Hamblin i Abbey D’Agostino van topar en plena cursa, fe que va provocar la caiguda de la neozelandesa Hamblin. D’Agostino va aturar-se per ajudar-la i, coses de la vida, uns metres més enllà va ser D’Agostino qui va caure i va ser ajudada per Hamblin. Totes dues van rebre el premi fair play del Comitè Olímpic Internacional aquell any. El 2008, a la Marató de Boston, Desi Linden va guanyar en categoria femenina malgrat haver-se aturat en veure com la seva rival, Shalane Flanagan, havia d’aturar-se per anar al servei amb mal de panxa. El 2016, el britànic Alistair Bronwlee va emocionar en ajudar el seu germà Jonathan quan aquest es va desplomar en els metres finals de la triatló de Mèxic, afectat pel cansament i les altes temperatures. També al triatló, l'espanyol Diego Mentrida va renunciar a pujar al podi de la prova de Santander ja que havia avançat al britànic James Teagle quan aquest s'havia equivocat de direcció abans en el recorregut. Mentrida va aturar-se abans de creuar la línia d'arribada, entenent que Teagle havia demostrat ser més fort.

L’esport és ple de gestos que inspiren. En esports com el tenis, jugadors com Andy Murray o Roger Federer han rectificat decisions de l’àrbitre en considerar que s’havien equivocat donant punts a favor seu que en veritat havien perdut. Un dels qui va ser més honest, però, va ser el jugador de golf Bobby Jones durant l’Obert dels Estats Units del 1925. Just quan es jugava el títol contra Willie Macfarlane, Jones va tocar per error la pilota. Al golf, no pots tocar la pilota i moure-la de lloc, però en una era sense televisió, ningú va veure aquell gest fortuït que havia mogut la pilota uns pocs centímetres. Jones, igualment, va aturar el joc i va explicar-ho als organitzadors del torneig, que va perdre. També al golf és molt recordat el gest de Jack Nicklaus el 1969 a la Copa Ryder, competició entre els millors jugadors dels Estats Units contra els europeus. Els nord-americans, que havien guanyat 12 de les últimes 13 edicions, necessitaven que Nicklaus guanyés el seu duel contra Tom Jacklin per ser campions de nou. I ho tenien a un sol pas ja que Jacklin havia d’encertar el darrer cop, prou complicat, per aconseguir empatar el torneig. Mai abans, la Copa Ryder havia acabat amb un empat tècnic, però Nicklaus, valorant l’alt nivell de joc dels dos equips, va aturar el torneig abans del darrer cop de Jacklin, un gest legal al golf on dones per fet que el rival l'encertarà. El primer empat a la Ryder va arribar gràcies a un gest d’esportivitat d’algú que va entendre que no sempre cal guanyar. I que admirar els teus rivals, et fa més gran. Gestos com el de Vingegaard i Pogacar. El danès, durant dos anys, havia admirat l’eslovè, que el derrotava. Ara és l’eslovè qui admira el danès, pensant ja, però, en derrotar-lo l'any que ve.