Marianne Martin: "Vaig guanyar el Tour de França però gairebé m'arruïno"

BarcelonaPocs mesos abans del Tour de França femení de l'any 1984, Marianna Martin (Fenton, Estats Units, 1957) va sentir a parlar d'aquesta cursa en una conversa amb amics amb els quals sortia a pedalejar i ja no va poder pensar en res més. En poques setmanes, va proclamar-se per sorpresa campiona de la primera edició del Tour femení, cursa que va finalitzar el 1989 per manca d'ajudes. Aquest any el Tour ha recuperat la seva versió femenina i la marca Strava, patrocinadora de la prova, ha convidat Martin per rebre un merescut homenatge a la capital francesa.

Com s'ho va fer per guanyar el Tour de França femení quan poques setmanes abans era a Colorado treballant?

— Doncs no ho tinc gaire clar, va sorprendre a tothom. A mi, la primera. No m'ho esperava. Jo sempre havia fet esport, sortia a córrer. Però vaig lesionar-me i em van recomanar fer bicicleta. Així vaig fer una colla amb qui sortia per les carreteres de Colorado, on visc. Ells van dir-me que hi tenia traça, que podia competir... i vaig animar-me. Van ser ells, que eren grans amants del ciclisme, els que van llegir en una revista que es faria un Tour femení. I jo vaig tenir clar al segon que volia ser-hi, que faria el que fos. Ja no m'importava res més, ni tan sols classificar-me per als Jocs Olímpics d'aquell any a Los Angeles.

Però no es va poder preparar com cal, no?

— Devia ser maig i jo encara era a casa participant en una cursa a Colorado. I treballava en un hotel, a la recepció. A les proves per decidir quines dones competirien als Jocs Olímpics vaig quedar fora, ja que sortia d'una anèmia. Però de mica en mica m'anava sentint en forma i sabia que l'encarregat de decidir qui formaria l'equip nord-americà al Tour encara no havia decidit la darrera plaça. Un amic meu coneixia el seleccionador, Edward Borysewicz, així que va pactar-me una cita on li vaig demanar que em deixés anar a França. El vaig convèncer. I poques setmanes després ja era a França per participar en la cursa. Pensa que jo formava part d'un equip amateur molt petit, llavors. Així que tenia normalitzat que m'ho havia de pagar tot. Vaig haver de pagar-me el viatge fins a Nova York per després volar a París. Estava tan contenta que ni pensava que no cobraria res, em semblava utòpic.

Quant va cobrar per guanyar aquell Tour?

— Mil dòlars. I estava tan contenta... De fet, els vaig compartir amb la resta de l'equip, perquè a totes ens havia costat molt arribar. No competies pensant en els diners.

Però el guanyador d'aquell any al Tour masculí va cobrar més de 250.000 dòlars...

— Sí, era normal. Jo estava tan contenta de ser a França i d'haver guanyat que ni podia pensar en les diferències. Nosaltres fèiem algunes etapes abans que la cursa dels homes i l'ambient a la carretera era genial. Al final vam pujar al mateix podi que els guanyadors masculins, davant d'una gentada. No m'ho podia ni creure. Després ho compares amb altres èpoques i veus com s'ha millorat... però en el fons no canviaria res del que vaig viure.

Dedicar-se al ciclisme, però, era utòpic.

— Sí. Pensa que jo vaig guanyar el Tour però gairebé vaig arruïnar-me. Vaig tornar sense diners i va tocar treballar durant dos anys a Los Angeles, compaginant-ho amb les curses, per tornar els deutes. Malauradament, vaig posar-me malalta de nou, una anèmia molt forta que m'ha anat acompanyant tota la vida. Però estic contenta de com ha anat tot. Va costar-me, però finalment vaig trobar una feina que m'agrada, soc fotògrafa. I continuo anant amb bicicleta, esclar.

Com s'ho feia la seva família per seguir els seus resultats quan era al Tour?

— La meva germana, que sempre ha sigut molt llesta, els aconseguia seguir. Crec que l'USA Today en publicava els resultats, però ella trobava la manera de saber-ho el mateix dia. Quan jo trucava per telèfon, ella ja ho sabia. El meu pare, en canvi, no acaba de veure clar tot el que estava fent. Jo li trucava i li deia que anava primera, que estava eufòrica. I ell, que no m'havia donat suport mai en l'esport, semblava fred. Doncs bé, arriba la darrera etapa, anem pels Camps Elisis i de sobte sento una veu... era ell! Vaig emocionar-me molt, em vaig posar a cridar. Va ser la seva forma de demostrar que estava content. En lloc de dir-m'ho, va agafar un avió. Va ser molt emotiu, ja que els primers dies de la cursa ningú ens feia cas, però un cop es va explicar que una nord-americana liderava la cursa, tot de periodistes del meu país van començar a deixar la cursa masculina per seguir les darreres etapes nostres. Vaig acabar sortint al New York Times.

Aquell 1984 Fignon va dir que li agradaven les dones, però no dalt d'una bicicleta, sinó fent altres coses.

— Sempre hi havia comentaris així, però jo no en feia cas. El meu pare mai s'ho havia cregut. De fet, quan vaig acabar la universitat volia fer-me un regal i vaig demanar una bicicleta. Ell va donar-me una càmera de fotos. Quan era nena i vaig llegir que un home havia creuat els Estats Units de punta a punta en bicicleta, vaig preguntar als meus pares si una dona podia fer-ho. El pare va callar, però la mare va dir-me: "Tu pots fer el que et proposis".

Quan va adonar-se que podia guanyar el Tour?

— En la primera etapa de muntanya, quan vaig atacar. Jo el que volia era demostrar que rodava molt bé a les muntanyes, que era una bona escaladora. La meva dèria era poder guanyar la classificació de la muntanya i aconseguir el mallot de colors de la muntanya, que m'encanta, amb els piquets vermells. Jo deia que era el mallot de la polka (somriu). Llavors les ciclistes més fortes eren les neerlandeses. Vaig començar a tenir una gran diferència sobre el grup, malgrat que estava segura que m'enxamparien. Però no, no van fer-ho. Després quedava una etapa amb final a Morzine i estava segura que la neerlandesa Hage m'atraparia, però vaig saber aguantar els seus atacs. Va ser molt bonic, era un ciclisme més pur, diria, perquè no tenies ningú que t'avisés per ràdio d'on tenies les rivals. I sense ajudes, jo sempre sabia on era tothom. Tenies un gran control de les rivals. Tinc molt bon record d'aquella època, era un ciclisme preciós. També els mallots eren més bonics, diria.

I, orgullosa, ensenya el mallot groc de campiona i el de reina de la muntanya del Tour del 1984.