Fede González: "Guanyem o perdem, serà la millor experiència de la meva vida"

Sant BoiFede González podria passar per un santboià de tota la vida, si no fos perquè el seu accent el delata. Nascut a l'Argentina, va traslladar-se a Reus quan tenia 10 anys, amb la seva família. El seu pare havia jugat a rugbi i ell li va seguir els passos entrant a les categories inferiors de la Santboiana. Va debutar la temporada 2012-13, l'any que l'equip va jugar la final per al títol de Lliga. Avui, a punt de complir 28 anys, és un dels puntals de l'equip que diumenge (12 h) buscarà guanyar una Lliga que es resisteix als de Sant Boi des del 2006.

Com hi arribeu?

— Millor que mai! Tant a nivell esportiu com per tot el que envolta la final. L'any del centenari, jugant a casa... A més, contra l'Ordizia, un rival que és molt semblant a nosaltres i que ens cau bé. Serà molt emocionant!

Semblant?

— Compartim filosofia de club: aposten per la gent de casa, són molt tradicionals, el club i la ciutat van units, al seu camp acostuma a ser complicat guanyar-hi... De la Lliga, penso que és el que més se'ns assembla.

Vau jugar contra ells fa un mes i vau perdre (34-32). Serveix de precedent?

— No es pot comparar un partit de Lliga amb una final, per tot el que representa emocionalment. També era l'últim partit de la fase regular, on tots estàvem més pendents de com quedava el play-off que de res més. No tindrà res a veure.

La Santboiana va ser setena, l'any passat. Aquest cop, finalistes. Què ha canviat?

— Ens hem reforçat molt bé i la gent que ha vingut s'ha adaptat molt ràpidament. També l'entrenador. La temporada passada va ser molt complicada pel coronavirus, per jugar sense aficionats... Ens va costar estar concentrats. Va ser un any de merda, parlant malament, i espero que l'afició es tregui també l'espina clavada.

Per contra, les últimes deu lligues se n'han anat a Valladolid. Nou per al VRAC i una per al Salvador. Aquest any cap d'aquests és a la final. Coses del rugbi?

— Pot ser. O potser és per falta de motivació, després de guanyar tant. Però una cosa important, a banda de les lesions, és l'adaptació dels jugadors. Per a mi, el VRAC tenia el millor equip dels últims anys, i no ha entrat ni al play-off. Sempre hi ha canvis, i l'equip no es va conjuntar fins al gener o al febrer. En canvi, el seu segon tram de la temporada ha estat molt bo, han guanyat la Copa Ibèrica.

Ets un veterà. Aquesta és la teva desena temporada. Vas jugar les finals del 2013 i del 2015, de Lliga. Quins records en tens?

— El 2013 va ser un dels millors anys de la meva vida. Amb 18 anys acabats de complir, vaig debutar al primer equip, precisament al Pepe Rojo (Valladolid) contra el VRAC. I aquell any vam acabar tornant-hi per jugar la final. La vam perdre, però tot això són situacions que et fan més fort com a jugador. Amb 10 anys n'he vist de tots colors. És una muntanya russa. Lluitar pel títol i també lluitar per no baixar. Però em va quedar una cosa gravada, la passió de la gent, de l'afició. Allò em va enganxar i vaig tenir clar que no volia moure'm d'aquí.

Jugueu a casa. ¿Positiu, pel factor camp a favor? ¿O negatiu, per haver-hi més pressió afegida?

— És molt favorable jugar a casa. Amb la nostra gent, l'al·licient d'una final... Som un equip molt sòlid a casa. En els deu anys que porto, devem haver perdut una dotzena de partits, com a molt. El Baldiri Aleu és un fortí i qui vingui a jugar ho haurà de donar tot per guanyar-nos.

Guanyar significaria...

— La millor experiència que un santboià pot arribar a viure

I perdre...

— [Riu] Et diria el mateix. Seguiria sent la millor experiència. Mai he jugat una final a casa.

T'atreveixes amb una porra?

— Serà un partit molt ajustat! Un resultat... Diguem 23 a 15!