Pau Capell: "Guany doblers per córrer per la muntanya, però no aport res"

Sant Boi de LlobregatPau Capell (Sant Boi de Llobregat, 1991) cita l'ARA en el lloc on se sent més còmode: a la muntanya. És on passa més hores al dia, on ha esculpit la seva forma de ser i on ha viscut moments que l'han canviat per sempre. Després del Kilian Jornet, Capell és el segon ultracorredor català més important del món i té al seu palmarès grans proves com la UTMB [Ultra Trail del Mont Blanc] del 2019. Tímid d'entrada, convida els visitants a pujar fins al seu petit refugi, una caseta plena de llibres que es troba al costat de l'inici d'un camí. Fora de la caseta de fusta, s'asseu sobre una gran pedra per reflexionar sobre aquells sentiments que ha buidat en el seu primer llibre, Lluita pel que vols i estima el que tens (Cossetània).

Per què has volgut fer aquest tipus de llibre?

— Quan vaig començar a córrer ja m'agradava escriure. A Fotolog explicava vivències de quan corria. El llibre neix quan m'adono que fer llarga distància m'ha canviat una mica la personalitat. Jo abans era una persona molt més oberta i, des que corro curses, m'he tornat més tímid i introspectiu. Les coses me les quedo molt per a mi i el llibre ha sigut l'excusa perfecta per treure el que abans no explicava. 

De veritat et canvia tant? 

— Jo entreno en solitari sempre i això fa que t'escoltis molt a tu mateix. Provoca que et facis preguntes que et respons tu. No tinc el neguit d'explicar-ho als altres perquè ja m'ho he explicat a mi. Soc esportista i una mica conegut, però a mi no m'agrada sentir-me així. Vull ser una persona normal i quan explico alguna cosa de mi em sento molt egocèntric i prefereixo parlar d'altres coses. Per això dic al llibre que als meus pares els dono quatre titulars i els dic: "Ja ho veureu publicat en algun lloc i ja està". 

Acabem pagant les frustracions amb el nostre cercle més proper i deixem el que és més bonic per als de fora.

— I fa ràbia, no vols que sigui així. És una lluita interna. Per què a vegades no explico tot el que vull explicar quan realment ho vull explicar? No trobo resposta a aquesta pregunta. 

En el llibre parles molt de la felicitat. Què és per a tu?

— Estar tranquil. És aixecar-me un dia i no tenir enemics, la feina que m'agrada, una vida estable, intentar no tenir problemes amb res... això és ser feliç. Òbviament, tenim cosetes cada dia, però són problemes insignificants. També vol dir córrer, no tenir lesions, tenir la nevera plena... El que és bàsic de la vida ha de ser el més important. 

Confesses també que ets sents molt egoista, arran de la teva vida professional.

— A casa meva som cinc. Els meus pares són metges, la meva germana també, el meu germà treballa en una empresa de màrqueting i jo soc esportista. I molts cops només es parla de mi. Al final, jo només corro. És molt egoista: guanyo diners per córrer per la muntanya. Què aporto? En realitat, res. Puc motivar gent i tal, però la meva germana salva vides, coi! I després ens asseiem a taula i aquest Nadal la conversa serà: "Què, Pau, com ha anat el llibre?" Això em crea molta ansietat i em sento egoista. I la gent idolatra això. Idolatra el fet de ser esportista i no fem més que córrer per la muntanya o xutar una pilota. Se'ns veu extraordinaris, però és injust. 

"No sé com tornar-li a la meva família tot el que han fet per mi", dius al llibre. Estàs trobant la manera? 

— És difícil. M'agrada, quan acabo una cursa, fer alguna cosa que puguem compartir com a experiència. Per exemple, North Face m'ofereix anar a casa seva quan és la UTMB amb els atletes de la marca. Sempre els dic que no, que jo em pago un xalet i porto els meus pares, germans, parelles i amics. És l'única manera que tinc avui dia de viure coses amb ells, perquè després, durant l'any, estic sempre entrenant. Visc a Andorra i la distància també hi fa molt.

Pesen molt els sacrificis? 

— No són fàcils. Soc un tio molt normal i que m'agrada molt estar amb els amics, i és difícil quan has de dir no a fer coses. Sembla que soc el raro sempre. Afecta les amistats. Els amics de veritat, que els puc comptar amb les mans, els tinc dels últims 5-6 anys. Amb el fet de córrer vius coses molt intenses i la gent amb la qual et creues en aquests moments es queda per sempre. 

En el llibre dius: "Tard o d'hora m'havia d'arribar la meva recompensa". Creus que apostar-ho tot per una cosa fa que surti bé? 

— No, no sempre. Però no intentar-ho és l'error. Molts cops diem: "Si somies amb fer alguna cosa, perquè no la fas?" Doncs perquè tinc una família, fills, obligacions que he de complir i que no em permeten fer el pas. Però, de vegades, aquestes coses les agafem com a excuses. Si no ho intentes mai... A Espanya i a Catalunya, el fracàs l'utilitzem com un atac. I no ha de ser això, perquè els fracassos han de ser aprenentatges.

¿El que més s'acosta al fracàs per a tu és quan abandones una cursa? 

— Sí, però sobretot no per abandonar la cursa, sinó per abandonar-te a tu. Et preguntes per què deixes de fer una cosa que t'agrada tant. "Si t'agrada tant córrer, per què al cap de 10 hores decideixes parar?" És aquí el fracàs, no el fet de no guanyar. El fracàs és quan et falles a tu mateix, i quan passa això plores molt. 

¿És el que vas sentir aquest any quan vas abandonar a l'Ultra Trail del Mont Blanc?

— Sí. Ho persegueixes molt, són moltes hores d'entrenament i molt patiment. I arriba el dia de la cursa i no et surt com vols i dius: "Ostres, que ha fallat?" Tens un parell de setmanes en què estàs molt trist i t'adones que has fallat perquè has sigut ximple i no has gestionat l'estratègia, la nutrició... Són errades humanes que es poden corregir, però no ho has sabut fer. 

Com tornes a l'estat de calma, de pau? 

— És intentar tornar a la normalitat. Quan et retrobes amb la rutina de tornar a entrenar, a agafar el ritme, a sentir-te bé... A mi m'encanta la rutina. Molta gent l'odia, però perquè no troba la rutina bona. Tenir una bona rutina et fa ser feliç. 

Això no és més control de situació o superstició? 

— Són les dues coses [riu]. Soc supersticiós perquè tinc un TOC de l'ordre. Si les coses no són al seu lloc, em poso molt nerviós.

Quin és el teu ritual?

— Tot ha d'estar ordenat i al seu lloc una setmana abans. A l'apartament on sigui. Perquè així arriba el dia de la cursa i sé on és tot. Dues hores abans de la cursa desconnecto del món i em poso música durant una mitja horeta. Després m'agrada parlar amb els meus pares, els germans, la parella... L'equip que m'acompanya i em dona energia positiva. Pel que fa a la vestimenta, sempre començo de dalt a baix: samarreta, calçotets, pantalons, mitjons, i les vambes és l'últim que em lligo. 

Per a la sortida també tens un ordre?

— Cinc minuts abans de la sortida em començo a motivar. Penso en com m'ha costat arribar fins aquell moment, en la família, recordo els dies que he patit entrenant. Molts cops m'emociono a la sortida i ploro. Quan falta un minut i mig faig deu salts una mica alts, com els del futbol. Això em serveix per dir "Va, que això ja comença" i per posar nerviosos els rivals. Quan queden 40 segons faig tres salts encara més alts, perquè és el meu número preferit. Llavors començo a botar fins que ens donen la sortida. Sempre ho faig. Si no, sé que anirà malament. Tenir supersticions és una putada. 

La força mental també s'entrena?

— El cap és més important que el físic. És el que et fa acabar després de 20 hores corrent. Tota l'estona estàs prenent decisions i per això quan acabem una cursa necessitem un mes per recuperar, ja no el cos, si no el cap. Acabes destrossat.

I en què penses? 

— Des de grups de música que m'agraden –per què m'agrada aquest i aquest altre no?– o recordar lletres de cançons, fins als errors que he fet en el passat, exparelles que he tingut i per què va passar el que va passar, amics que potser he perdut –recupero l'amistat o no?–... En l'empresa que vull fer, en el llibre que vull escriure, en qui m'estarà esperant als avituallaments, en política, en la guerra d'Ucraïna... I acaba la cursa i encara queden molts temes pendents. 

Això ha fet que et coneguis a tu mateix? 

— Al llibre ho dic: "Ens morirem al dia de demà i no ens haurem conegut". És impossible conèixer-te a tu mateix. A vegades prens decisions que no sabies que prendries i a vegades arribem a decisions límits. Jo, corrent ultradistància, he arribat a molts punts límit esgotat físicament on he pensat que em seria igual que algú m'empentés muntanya avall. I penso: "Com puc arribar a pensar això?" Et fa conèixer a tu mateix. 

Has descobert on són els teus límits. 

— I cadascú té els seus. La gent que intenta imitar el Kilian comet un error, perquè imites un límit al qual no pots arribar. I qui ho ha intentat es mor. Perquè no pots pujar l'Everest descalç.

¿Tenir un referent com el Kilian et pot portar a fer bogeries?

— És un gran esportista i està tan preparat que per a ell és normal i per a nosaltres no pot ser-ho. Cadascú ha de saber els seus límits. Jo vaig començar a córrer amb 20 anys i el Kilian va néixer corrent. Als 5 anys va fer l'Aneto amb la seva mare! Ens ha ajudat a obrir un mercat. La gent s'ha aficionat a córrer per ell, com em va passar a mi, i ens ha obert moltes portes.