"Guardo la medalla, però no diré on": la Quinta del Cobi, 30 anys després
Es compleixen tres dècades de l'únic or olímpic de la selecció espanyola de futbol
Torelló"Va ser un somni per a tots", explica l'exjugador Toni Pinilla mentre reviu l'or olímpic en futbol de fa just 30 anys. La selecció espanyola es va proclamar campiona el 8 d'agost del 1992 en un Camp Nou ple de pancartes d'arreu de Catalunya i Espanya, fins i tot una dels Ultra Sur, i davant gairebé 100.000 ànimes. Però el camí cap al podi va començar dos mesos abans, amb llargues i intenses concentracions a la petita localitat de Cervera de Pisuerga (Palència). Hi van passar més de 60 jugadors, perquè el seleccionador Vicente Miera acabés triant els 20 escollits. Durant aquells dies es va casar una filla de Miera: va arribar al casament a les 7 de la tarda i en va marxar a la 1 de la nit amb el seu Mercedes blau, pensant en la seva filla i en la selecció.
A la concentració fins i tot hi havia un psicòleg. "Fèiem allò de tancar els ulls i visualitzar el partit. Era una cosa nova: no hi estàvem acostumats i hi havia gent que s'adormia", recorda Pinilla. "La concentració va ser com Operación Triunfo", continua el badaloní, un dels premiats amb la convocatòria final. Albert Aguilà, que jugava a l'Osasuna, va ser un dels quatre eliminats en l'últim cribratge. "Ens va reunir en una sala d'actes i va dir la llista. Com a davanter, esperava el meu nom al final, però no arribava. No va arribar i ja em vaig donar per al·ludit. Va ser un moment de decepció perquè sabia que era una oportunitat única. Però era una possibilitat: no hi cabíem tots", admet un dels descartats de la cèlebre Quinta del Cobi.
Aquella selecció va debutar golejant Colòmbia (4-0) a València. Eren els primers Jocs amb límit d'edat (23) i els últims sense futbol femení. Miera no volia que els seus jugadors anessin a la inauguració perquè volia que descansessin. "Però vam decidir plantar-nos. Volíem anar-hi. Era l'única opció que teníem a la vida de viure l'ambient olímpic. Vam flipar. Va ser l'hòstia", afirma Pinilla. Després van culminar una fase de grups perfecta amb un doble 2-0 contra Egipte i Qatar, i als quarts de final i a les semifinals van caure Itàlia (1-0) i Ghana (2-0), també a Mestalla, llavors conegut com a Luis Casanova.
La final contra Polònia es va disputar el 8 d'agost a les vuit del vespre. Al Camp Nou no hi cabia ni una ànima més. Van jugar el partit Toni; Ferrer, Abelardo, Juanma López, Solozábal, Berges; Luis Enrique, Guardiola, Mikel Lasa; Alfonso i Kiko Narváez. Kowalczyk va fer el 0-1 al minut 44. Al descans, Miera va parlar amb els seus jugadors. "Havíem de mantenir el cap fred, podíem entrar en la història i no podíem deixar passar aquella oportunitat", diria després. Abelardo i Kiko van capgirar el marcador, però Staniek va restablir l'empat al 76. La pròrroga semblava inevitable, però Kiko –Quico segons la samarreta– va fer el 3-2 al 90. El narrador de TVE clamava: "Si no hi ha cap catàstrofe Espanya s'adjudicarà l'or. No ha pogut ser d'una manera més emocionant, vibrant i agònica". La televisió mostrava els reis aplaudint a la llotja al costat de Samaranch. Mentre Narváez desapareixia entre abraçades i llàgrimes, Pinilla s'abraçava amb el porter Toni. "Ens vam tornar bojos. És impossible guanyar d'una manera més dramàtica", accentua l'exdavanter.
Amb l'exporter de l'Espanyol havien compartit habitació durant els dos mesos anteriors. "Érem com parella de fet", afirma. Just després de penjar-se l'or va dir: "És el més bonic que he sentit mai". "Tenia 21 anys. Sempre esperes que la vida et porti coses iguals o millors. Però acaba la teva carrera i veus que el millor moment va arribar massa aviat", diu nostàlgic. "Guardo la medalla, sí, però no diré on", afegeix recuperant el somriure. Toni Jiménez, titular als Jocs en detriment de Cañizares, té l'or al menjador de casa, emmarcat: "Cada any que passa té més valor perquè en aquella època érem molt joves i per la innocència, com que tot va tan ràpid, no dones tanta importància a les coses. Amb els anys hi dones molt més valor". Primer va cedir la medalla al museu de la Federació Espanyola, però fa uns anys la va reclamar. "Ara està en un bon lloc perquè la gent la pugui veure", celebra.
El brindis de Joan Gaspart i Ramón Mendoza
La nit del 8 d'agost la festa es va allargar fins a la matinada i Jiménez, Pinilla i l'exblaugrana Ferrer van acabar cantant El meu avi abraçats. La festa va reunir i unir el futbol espanyol: fins i tot van brindar junts Joan Gaspart i Ramón Mendoza. Dels equips grans, només hi va faltar Jesús Gil: "Donaven una entrada per club i ell en necessita dues com a mínim", va dir Solozábal durant la festa. L'excentral matalasser portava una gorra amb un indi, perquè "als de l'Atlètic ens diuen indis perquè odiem els blancs, vivim a la vora del riu i el nostre cap és el Caballo Loco".
L'alegria era tan gran que Miera i Ladislao Kubala, ajudant del càntabre, van acabar ballant per culpa de Luis Enrique i Abelardo. Miera, guanyador de set lligues i una Champions amb el Madrid durant els 60 i exentrenador de l'Espanyol, respon a l'ARA amb àudios de WhatsApp i l'ajuda de la seva dona, juxtaposant adjectius. "Va ser fantàstic, magnífic, meravellós, extraordinari, inoblidable", diu des de Santander. Té 82 anys. La seva dona, la Margot, li completa les frases: "Allò no s'oblida. I no s'oblidarà mai. Són records bonics. I gràcies als records bonics es viu millor".
Des de la distància, Albert Aguilà també va somriure el dia 8 d'agost del 1992: "Estàvem de vacances a Sitges amb la família. Vam veure la final per la tele i vam gaudir molt. Per un moment vaig pensar que jo podria ser allà. Però amb el temps et dius «o no». No tothom va arribar a la penúltima convocatòria. A la vida no t'has de conformar, però has de ser realista".