"La societat continua etiquetant la gent en funció del color de la seva pell o el seu origen"

BadalonaTot i haver nascut a Catalunya, Hamza Driouich està acostumat a lluitar per combatre els estereotips en una societat que massa sovint el mira amb desconfiança. Aquest entrenador de bàsquet de les categories inferiors del Joventut, que s'ha sobreposat a diferents episodis de racisme, explica el seu cas com a exemple per entendre com algunes persones d'origen marroquí han viscut el Mundial de futbol. "Parlem molt de la integració i de com ens veu la gent quan apareixen temes culturals o de religió. La gent ens diu que hem de ser d'aquí, però després la majoria dona per fet que havíem d'animar el Marroc durant els partits de futbol. No considero que sigui racisme, però la societat continua etiquetant la gent en funció del color de la seva pell o el seu origen. Aquest biaix ens recorda que no som iguals que els altres", argumenta.

La bona actuació del Marroc, que va arribar fins a les semifinals, va provocar situacions atípiques. "A casa veiem més bàsquet que futbol i sempre hem animat la selecció espanyola. El mateix fèiem amb els partits de futbol, on el Marroc no acostumava a competir amb els millors. En aquest Mundial alguns ens hem hagut de replantejar qui animar. No parlo en nom de ningú, però jo m'he posicionat a favor del Marroc. Algunes vegades ens costa saber d'on som, perquè quan estem a Catalunya ens fan sentir de fora i quan estem al Marroc, també. Alguna cosa s'està fent malament", explica.

Una de les històries més maques del Mundial ha sigut la presència de les mares dels futbolistes marroquins. "Al Marroc hi ha un tema cultural molt potent sobre el tracte que han de rebre els pares i les mares. Per als musulmans, el paradís està amagat en el taló de la mare. El Mundial ha servit per donar-ho a conèixer i explicar al món la importància que tenen els pares i les mares. A la cultura islàmica, per exemple, portar la gent gran a una residència és molt estrany", diu Driouich.

La xacra del racisme

Des de ben petit al Hamza li ha tocat viure alguns episodis racistes. El dia en què es va posar la primera pedra del pavelló del Masnou, per exemple, la policia no el va deixar passar. Un altre dia un hostaler li va negar seure a la terrassa de la seva cafeteria. "Últimament no he viscut cap episodi racista, però continuo vivint amb la idea d'haver-me de justificar permanentment. És com si hagués de suportar una pressió constant. Quan entro a un lloc, la gent em mira amb desconfiança", diu Driouich, que és l'entrenador ajudant de l'equip Infantil del Joventut. "Com a entrenador de bàsquet, mai he detectat situacions incòmodes. Ningú m'ha fet pensar que soc diferent. Suposo que la pista és un lloc on em sento molt enfortit".

Driouich, que va estudiar econòmiques a la Universitat de Barcelona i ara es prepara per ser professor de Secundària, lidera un projecte solidari que va engegar una escola de bàsquet en un barri antigament molt marginal als afores de Casablanca, Aïn Sebaa. "L'estiu passat vam anar Asilah, el poble on estiuejo. El Joventut, la Federació Catalana (FCBQ, el Masnou Basquetbol i algun negoci local [la Pizzeria Squadra Pizza Lab] ens van ajudar amb equipacions i pilotes. Vam estar quinze dies fent entrenaments de bàsquet i valors. Al costat de la pista de bàsquet hi havia una zona de barraques i les activitats van tenir una bona acollida. El nostre objectiu és poder-hi ser de manera més regular", explica.