Hélder Nunes: “Vull donar-ho tot pels meus companys, si no és així aquí no hi faig res”

Encamp (Andorra)El Barça d’hoquei ha canviat enguany El Montanyà per Encamp per fer l’ stage de pretemporada. Com les altres seccions del club, la temporada passada va acabar amb el regust amarg de l’eliminació a la Copa d’Europa. Coses del destí, el botxí a la final four de Lisboa va ser el portuguès Hélder Nunes (Barcelos, 1994), únic fitxatge d’aquesta temporada i que va transformar l’únic penal d’una tanda polèmica entre el Porto i el Barça. De moment els seus companys l’hi han fet pagar fent-li cantar l’himne del Barça a ple pulmó.

Ve d’una família amb tradició en l’hoquei patins i d’una ciutat on aquest esport és gairebé una religió. ¿Era impossible que no fos jugador d’hoquei?

Sí, era impossible que no ho fos! [somriu]. Des de petit somiava ser jugador d’hoquei i ja quan tenia deu anys tenia el somni de jugar al Barça, i ara per fi puc complir-lo.

Em consta que des de petit l’anomenen Batata (patata) perquè li agrada molt menjar patates. Un obsés de la nutrició com el seu anterior entrenador, Guillem Cabestany, ¿li deixava menjar-ne gaires?

La veritat és que ens vam barallar molt per això [somriu]. El Guillem és un gran entrenador i em va ajudar molt a créixer com a jugador. Si soc aquí és gràcies a ell i a tots els companys que he tingut al llarg de la meva carrera.

Ara el seu entrenador és Edu Castro. Què li ha demanat que faci?

Quan vam parlar per primer cop fa temps em va dir que em contractaven perquè els agradava com jugava al Porto. Jo vinc per ajudar, per ser un més i intentar fer més fàcil la vida dels meus companys jugant sempre per l’equip. No ho dic per treure’m pressió, vull donar la vida pels meus companys, gaudir i guanyar amb ells. Si no és així aquí no hi faig res.

No és el primer cop que li truca el Barça. Perquè ara i no abans?

Abans pensava que no estava a punt per venir perquè ni tan sols era dels millors del Porto. També hi havia altres factors que feien que no tingués clar venir aleshores. En canvi, ara crec que és el moment adequat. Al Porto teníem un molt bon equip i he crescut molt allà, però crec que aquí podré acabar de completar el meu joc. Vull aconseguir més títols i crec que és el millor equip per jugar ara mateix.

Fa un any que sabia que vindria al Barça. ¿Ha sigut un any estrany sabent que deixava el Porto per venir aquí?

Sí, ha sigut una mica estrany. Els dies de partit, els aficionats del Porto em preguntaven si era cert i jo no podia dir res. Tot i així, crec que tothom reconeixia la meva feina perquè sempre ho he donat tot. També va ser estrany marcar el penal de Lisboa sabent que seria el meu pròxim equip i que l’estava eliminant de la lluita per un títol. També ens vam creuar a la Continental i a la Intercontinental, però aleshores estava jugant amb el Porto i donava la vida per ells, de la mateixa manera que ara ho faré pel Barça.

L’any passat, parlant amb el seu company João Rodrigues, repetia molt la paraula “aprendre” tot i ser ja un jugador contrastat al Benfica i a la selecció portuguesa. En el seu cas, què creu que pot aprendre?

Aquí hi ha els millors jugadors del món, al millor equip del món i al millor club del món..., com voleu que digui que no puc aprendre? Crec que aquí puc aprendre de tot, sempre hi ha coses noves per descobrir i vull aprendre d’ells. Vaig parlar força amb el João durant la temporada passada perquè m’expliqués com li anaven les coses, tant el que li anava bé com el que li anava malament. Veure’l jugar tan bé em dona tota la confiança, perquè que un portuguès aconsegueixi el que ha aconseguit ell al Barça és molt bonic i jo vull ser el segon a triomfar aquí.

Precisament el mes passat amb el João van proclamar-se campions del món al Palau Blaugrana. ¿Ha sigut un alliberament guanyar el Mundial per a una generació que feia anys que el buscava?

Sens dubte, ja que Portugal feia anys que no el guanyava. L’hem guanyat aquest any, però és un treball de fa molts anys. Hem hagut de fer molta feina i estar units per aconseguir-lo. En anteriors Mundials segurament havíem jugat millor que ara, però si la defensa que hem plantejat ens ha donat un títol no tenim motius per canviar-ho. Vam parlar entre nosaltres de què ens convenia i què no, i vam coincidir que la defensa era la nostra millor arma, així que ens vam aferrar a això.

Amb només vint anys va trepitjar per primera vegada el Palau Blaugrana, en una final four contra el Vendrell. ¿Recorda aquell moment?

Sí, me’n recordo molt bé perquè era la meva primera final four. Era un somni ser allà jugant una semifinal de la Lliga Europea i ho vaig intentar fer el millor possible, però després de guanyar les semifinals vam perdre la final contra el Barça. Fa anys que el Porto mereix una Copa d’Europa, però sempre ha faltat alguna cosa per guanyar-la. A mi m’hauria agradat guanyar aquest títol amb el Porto, però el canvi es deu a coses ben diferents. Era un objectiu personal i un somni d’infància que volia complir. Si preguntes a qualsevol jugador d’hoquei, tots voldrien ser aquí en el meu lloc. Treballaré per quedar-me molts anys i guanyar molts títols.