Laia Palau: “Ens hem d’esforçar perquè cada dia compti i valgui la pena”

GIRONABuscar els límits de l’alegria. Aquest és un dels propòsits de Laia Palau (Barcelona, 1979), que ja ha deixat enrere la ressaca de la primera victòria a la Copa de la Reina per concentrar-se en una fita molt llaminera: eliminar el Perfumerías Avenida en els quarts de final de l’Eurolliga, en l’estrena històrica del club a aquests nivells d’exigència. Aquest dimecres es juga el primer partit (20 h, Esport3) d’una eliminatòria que es disputa a Salamanca i es tancarà divendres.

El títol de Copa va deixar una imatge teva, estirada al parquet envoltada de confeti, en què se’t veu tan feliç...

— Aquesta fotografia és la que he fet servir per contestar a tots els que em van felicitar, i el peu era "Pau i glòria". Realment transmetia això, perquè hem aconseguit una cosa ben parida. També per inesperada, cosa que hi afegeix aquell component que ho accentua una miqueta més. Perquè ni nosaltres mateixes ens veiem com a favorites, i guanyar ens va posar en un núvol. Vèncer no és gens fàcil i malgrat que la nostra vida és un privilegi, hi ha moments durs. Quan vius emocions com les de la Copa t’adones que el camí compensa, per més complicat que sigui.

L’aura de les primeres vegades.

— És cert que són molt màgiques, però com que m’estic fent gran estic canviant el paradigma. Tot passa molt de pressa i molts cops no entens què t’està passant. Aquesta Copa de la Reina m’ha fet una il·lusió brutal. Brutal, brutal. Perquè l’he guanyat amb l’Spar Girona, perquè l'hem buscat molt i per com l'hem aconseguit. Hem tombat el Perfumerías i el València, la recompensa és doble. De fet, és triple, perquè ens garanteix l’accés a l’Eurolliga de l’any que ve. I ha sigut com pam, pam, pam, rebre una successió de coses bones.

Quan parles de canvis et refereixes al fet que cada títol el sents com si no n’haguessis guanyat mai cap?

— Cada vivència és única, perquè el context sempre és diferent. Els equips, les companyes i les situacions no són mai les mateixes. Recordo que tenia una obsessió per aixecar l’Eurolliga amb el Ros Casares i allò semblava un gran sostre, però en el fons anàvem amb un equipàs i era la nostra feina. I de sobte la guanyo amb el Praga, que ningú hi comptava, i allò té un gust increïble. Sovint hi ha la part d’haver complert amb el nostre deure o el factor sorpresa. Però tots són especials.

Estímuls com aquest no sobren.

— Ens ha tret una mica de pressió, però això no impedeix que tinguem l’ambició d’anar més lluny. Posats a somiar, ¿t’imagines que juguem la Final Four de l’Eurolliga? No sé si és inevitable que ens passi pel cap, però el que sí que sé és que no ens podem posar en situació abans d’hora. Hem d’anar passant pantalles, malgrat que és preciós que se’ns generi aquest desig. No ens hem de plantejar que hem de derrotar Perfumerías els dos partits, potser només n’hem de guanyar un. I ja ho hem fet. El factor psicològic juga a favor nostre, però hem d’anar-hi amb respecte, perquè tindran unes ganes immenses de revenja.

Com valores l’impacte d’Alfred Julbe?

— La temporada està sent molt inestable, i això ens ha costat. Perquè hem arrancat i ens hem frenat uns quants cops, i sempre es necessita un període d’adaptació. L’Alfred és una persona molt particular, no ens serveix l’itinerari fet. La seva proposta és oberta, conceptual, global. Entenc perfectament el que persegueix, però moltes jugadores s’han preguntat què volia exactament. És un tècnic que acota poc i davant la immensitat hi ha possibilitats infinites.

Però la llibertat sempre és d’agrair, no?

— Al final totes ens hem acabat responsabilitzant. Primer, amb nosaltres mateixes i després amb el grup. Hem vist que hem d’estar preparades per a tot, perquè tot és possible i tot hi cap en aquest gran sac. No som un equip jove que estigui per hòsties, tenim jugadores que ja són cirurgianes. Però hem comprovat que quan funciona l’engranatge respon. I això ens dona moltes més alternatives.

Durant la pandèmia ¿has descobert alguna cosa que desconeixies?

— Em mantinc en el que sempre he pensat, cal viure l’aquí i l’ara. Ja sé que dir-ho és molt senzill, perquè centrar-te sempre en el dia a dia és molt difícil. Però no em moc d’aquí. És com el que parlàvem de la celebració. Hem guanyat? Doncs agafem-ho. Qui t’assegura que tornaràs a guanyar? ¿I si no guanyes mai més i no ho has viscut com es mereix? De tan realista que vull ser a vegades em torno pessimista, perquè em poso en la pitjor situació. Llavors em dic a mi mateixa que no, que haig de tenir esperança perquè mai se sap.

Tot pot canviar d’un moment a l’altre.

— Ens hem d’esforçar perquè cada dia compti i valgui la pena. És la teoria del carpe diem: no hi tinc res a perdre perquè en realitat no tinc res. Al final, les coses són com les viu cadascú. Els fets són neutres i ets tu qui els posa el condiment. Pots posar-ne de bo o de dolent. Pots haver pres certa distància o enfonsar-te al pou. Hem vist com el món ha tremolat, ens ha fet un advertiment. I no en tenim el control. Jo escullo adaptar-me i resistir.