Lluís Cortés: "Hem sigut uns privilegiats. Hem vist la desesperació i la por de molt a prop"

BarcelonaQuan els primers míssils van impactar contra Kíev, Lluís Cortés (Balaguer, 1986) no era conscient de l'odissea que li esperava. Ucraïna entrava en guerra per defensar-se de l'atac rus i, com ell i el seu preparador físic, Jordi Escura, milers de persones agafaven quatre coses per marxar de la ciutat. El camí de tornada a casa va durar més de tres dies. La desesperació els envoltava i la por pel futur incert de tot un país els va acompanyar en el seu periple per fugir. Ara, des de Balaguer, atén l'ARA per reflexionar sobre aquesta experiència que mai s'hauria "imaginat viure".

Ara ja ets a casa. Ha sigut una setmana de malson. Com estàs, ara?

— Estic bé. Vaig poder retrobar-me amb la meva família, amb la meva gent, i estic en una zona segura. Després del que hem passat, per fi estem fora de perill. Ara, però, tinc un sentiment molt estrany i molt dur per la gent que encara és al país. És el que em fa sentir malament; tinc ganes d'ajudar i vull que la gent ajudi. És relativament fàcil ajudar la gent que ha pogut sortir, però és extremadament complicat ajudar la gent que encara és allà. 

¿Tens un sentiment de responsabilitat pel fet d'haver pogut escapar?

— Totalment. Quan vius això en primera persona és una bufetada tan gran de realitat que et fa tocar de peus a terra. Penses: "Això va de debò, això està passant, i no tan lluny". Al món hi ha altres guerres, esclar; s'haurien d'aturar i no tenen cap sentit, però és que aquesta està passant molt a prop de casa nostra. Crec que hem de ser conscients del que està passat i de com és de greu tot això. Ara des d'aquí estem intentant ajudar en tot el que podem. Estic en reunions amb la UEFA i altres federacions per treure amb vida les futbolistes que tenim dins del país, que és l'objectiu prioritari. Pel que fa a les que ja són fora, volem trobar-los una sortida perquè juguin en un altre equip i tinguin un sou per ajudar les seves famílies que són allà. 

La guerra potser ens quedava molt lluny en el nostre imaginari col·lectiu. Encara que al món hi hagi conflictes armats des de fa temps, mai n'havíem tingut un tan a prop que ens sacsegés d'aquesta manera.

— No som conscients del que comporta una guerra. Jo la coneixia pel que veus a les pel·lícules o pel que m'explicava el meu avi, i penses: "Això era abans. És impossible que al segle XXI amb tots els mitjans i amb tot el que tenim arribi a passar".

Quan el dia abans vas arribar a Kíev tot era normal?

— Sí! Quan érem a Turquia, parlàvem amb la gent de la federació perquè havíem de tornar a Ucraïna per firmar un paper pendent del banc. Nosaltres els preguntàvem: "Voleu dir que és segur venir? El que ens arriba aquí és que la guerra està a punt..." Ells ens deien que no, que era part de la pressió mediàtica de les dues parts per negociar, però que no es preveia una guerra imminent. Dimecres a la nit, quan ja havíem arribat a Kíev, vam sortir a sopar. Estàvem passejant, tot normal, amb els restaurants oberts. I l'endemà ens vam despertar amb el soroll de les explosions. El Jordi Escura es va llevar amb el so de tres bombes i em va trucar i em va dir: "Lluís, ja la tenim aquí". Sonaven les sirenes antiaèries i va començar l'aventura per sortir del país. 

Com vas reaccionar a la trucada del Jordi?

— Primer vaig pensar que m'havia adormit, perquè havíem quedat per esmorzar [riu]. Quan em va dir això el primer que vaig pensar va ser: "De debò? Com pot ser?" I ràpidament vaig dir: "Hem de marxar". Vaig despertar el meu representant, ens vam reunir al hall i vam començar a parlar amb la federació i l'ambaixada. La federació ens va dir que ens posaven una furgoneta per començar a tirar milles. El primer instint de supervivència és organitzar-te ràpid, però el de debò és el que va venir després: quan de 60 hores només en dorms 5. Quan menges dues barretes de muslii uns fruits secs i el cos no et demana més. És com si es posés en stand-by i només necessités viure, anar avançant. I és molt bèstia. En aquell moment ho aguantes tot. No sé si és l'adrenalina, però és una sensació estranya. 

I com es prenen decisions en aquest estat? 

— No és fàcil, però has de tenir el cap fred. Nosaltres volíem poder decidir el que en cada moment crèiem millor i anàvem a confiar en la federació, però si nosaltres crèiem que havíem de fer alguna cosa, anàvem a pressionar-los per fer-ho. Havíem de confiar en tothom que ens estava ajudant a sortir del país. Per exemple, calia que confiéssim que el xofer fos professional i fes el viatge. En una circumstància de guerra, potser podria haver dit: "Baixeu del cotxe, us robo tot el que teniu i em salvo jo i la meva família". Podia haver passat.

A través de les xarxes socials vau fer també una tasca informativa important.

— Calia traslladar missatges de tranquil·litat cap a fora, i és el que vam fer a través de les xarxes socials. La idea me la va donar l'Albert Llimós, periodista de l'ARA. Ell em va dir que ho podia fer, i em va anar molt bé per informar i per mantenir tranquils els meus. 

Has vist molta desesperació en aquest viatge. Com es gestiona aquesta impotència? 

— Amb una tristesa brutal. Nosaltres érem uns privilegiats, perquè estàvem dins d'un cotxe, amb un xofer. Ens podia passar que ens quedéssim sense gasolina o que tardéssim moltíssimes hores, però és que el panorama fora del nostre cotxe era molt pitjor. Gent caminant des de Kíev fins a la frontera, que hi ha 600 km i fa un fred horrorós. Es viu amb tristesa i incredulitat que això estigui passant. 

A mesura que anàveu avançant, la guerra també s'anava acostant. És una pressió constant. 

— Brutal. Amb el mòbil anàvem mirant com ens anàvem allunyant de Kíev, avançant molt a poc a poc, però també com els tancs russos estaven cada cop més a prop. Ja estaven començant a bombardejar punts estratègics de la capital. Quan arribem a Lviv, pensem que estem en zona segura, fins que al cap d'unes hores sonen les sirenes antiaèries i ens fan baixar al búnquer a esperar.

Què se sent dins d'un búnquer antimíssils enmig d'una guerra? 

— És una sensació molt estranya. A més, era surrealista, perquè el búnquer de l'hotel era l'spa! Els hotels aprofiten els búnquers com un espai més d'un hotel i nosaltres estàvem allà, protegint-nos d'un míssil. Estàs allà tancat i el sentiment és que no pots fer res. Calia tranquil·litat. És una sensació d'impotència, frustració, tristesa... 

Has conegut molta gent en la fugida d'Ucraïna, alguns que marxaven com tu i d'altres que es quedaven pel camí. Com és deixar-los enrere? 

— A mi em sorprèn, la duresa d'aquesta gent. El caràcter, la resistència de tots. En el nostre propi equip, a la selecció, ha passat. Algunes futbolistes són d'Ucraïna, podien sortir del país, però han decidit que es volen quedar per ajudar i defensar la seva terra. Els homes no poden sortir del país: alguns estan amagats i d'altres al front. Quan sortíem de Lviv, tots els homes estaven a l'andana del tren acomiadant-se de les seves famílies, nens i dones. És una situació que a mi em va destrossar per dins i em costa molt d'entendre.

Com t'ha canviat a tu tot aquest viatge fins a poder tornar a casa?

— No sé si ho hem assumit. La primera nit que vaig dormir a casa me la vaig passar somiant que esperava que el policia que s'havia endut el meu passaport al control de fronteres me'l tornés i no ho feia. Vaig estar tota la nit patint. Són coses que t'afecten i crec que no som prou conscients de com ens acabarà afectant en la nostra vida. Quan vius això, t'adones de com és d'important l'ajuda de fora. Quan la gent travessa la frontera, no sap què fer. No tenen on anar, no saben quin serà el seu futur. Quan travessen és quan comença l'odissea de debò.

Potser la por que no vas notar en aquell moment està sortint ara. 

— Potser sí, i forma part d'aquesta autoprotecció. Ara que estem en zona segura m'adono de tot el que he viscut. El que sí que és cert és que por com a tal només en vaig passar en dos moments concrets: quan amb la furgoneta ens vam ficar per una carretera de terra a les fosques i no sabíem si el conductor sabia on anàvem i quan en el tren cap a Polònia ens vam quedar aturats en el no-res durant dues hores. Ningú deia res i de cop vam veure llums sospitoses per fora... Penses: "Ens han trobat els russos i ens mataran o ens agafaran de presoners de guerra". La gent estava callada. És com si ja haguessin assumit que moririen: "Estem morts, pugem al tren i qualsevol cosa que vingui serà millor. Si arribem millor, si s'obren les portes això que tenim". És com si el pitjor ja els hagués passat. Qualsevol cosa que vingués seria bona.