Un himne a l’amor passat per aigua

Enviat especial a ParísA la gent de París no els fa falta que ningú els digui que són el centre del món. Ells s’ho creuen i amb això ja en tenen prou. I per uns dies ho seran, amb uns Jocs Olímpics que van posar-se en marxar amb una cerimònia inaugural ben diferent de les altres, amb una eterna desfilada de vaixells pel riu Sena sota la pluja. A vegades, no es tracta només de ser admirat, es tracta que parlin de tu. Ara, potser van xiular algunes orelles, ja que l’invent no va acabar de rutllar. La gala va acabar gairebé de matinada amb una constel·lació d'estrelles formada per Rafa Nadal, Carl Lewis, Nadia Comăneci i Serena Williams passejant la flama dalt d'una barca amb una ganyota incòmoda per culpa de la pluja i entregant-la a un munt de medallistes francesos. La flama la van encendre, en els jocs de la paritat, un home i una dona: El judoka Teddy Riner i l'atleta Marie-José Pérec. La flama, per cert, il·luminarà tot el cel de París, ja que el peveter olímpic és un globus gairebé igual que aquell que va elevar-se al mateix lloc, a les Tulleries, el 1783. Va pujar al cel mentre cantava Céline Dion, en el retorn de la canadenca, qui va emocionar amb una preciosa versió d'una de les cançons més boniques mai escrites, l'himne a l'amor d'Édith Piaf. Un final bonic a una gala desafinada.

La cerimònia, sota un cel de París que descarregava aigua en lloc de petons, va començar amb un toc d’humor, amb l’actor Jamel Debbouze arribant amb la flama a l’estadi de Saint-Denis, pensant que la festa era allà, com sempre s’havia fet fins ara. Zinedine Zidane i uns nens l’ajudaven a portar la flama fins al riu Sena, per on van anar sortint tota mena de barques amb les delegacions damunt. Algunes, com Bhutan o Vanuatu, anaven soles damunt de petites barques recreatives. Altres, com el Canadà i la Xina, compartien un vaixell gegant. Espanya compartia bateau amb Estònia en una imatge que semblava més de fi de curs escolar que d'uns Jocs. Costava entendre per quina raó molts estats acabaven embotits en uns vaixells grossos i d'altres, com Gabon, sols en una barca que semblava de pescadors. La flota era més estranya que la que van enviar els britànics a Dunkerque el 1940 per salvar soldats aliats.

Dirigents sota plàstics

La desfilada nàutica no acabava de funcionar en directe, ja que bona part de les persones presents al riu no tenien a prop una de les 80 pantalles gegants instal·lades per l’Ajuntament. I si en tenien una, els costava veure què passava, tapats com estaven amb paraigües i tota mena de plàstics. Les més de 600.000 persones que van seguir en directe la festa van acabar ben xopes, excepte els afortunats que la podien seguir al balcó de casa seva amb una ampolla de vi oberta. I els que havien pagat centenars d’euros per tenir una bona localització van acabar una mica frustrats. El final del recorregut era a Trocadero, amb vistes a la torre Eiffel, on moltes autoritats també van mullar-se, ja que només una part era a cobert. Ningú havia previst que podia ploure, pel que sembla. El president del Comitè Olímpic Espanyol, Alejandro Blanco, va acabar ben mullat i amb cara de pocs amics. El president de la República Italiana, Sergio Mattarella, de 83 anys, saludava els seus atletes amb un plàstic per damunt del vestit. Quan es va connectar amb el llunyà Tahití, seu de les proves de surf, brillava el sol, que il·luminava els pocs esportistes que seguien la gala de lluny. Potser ells envejaven els que eren al Sena i gaudien de la vila olímpica. Però milers de persones envejaven el clima de la Polinèsia, ben segur.

París volia oferir al món una gala diferent, i així va ser. I com sol passar quan algú té idees noves, poden agradar o no. Van voler ser trencadors. Però per moments va semblar més un documental o un anunci turístic de França que no pas una cerimònia olímpica. La gala era plena de vídeos gravats on s’unia present i passat, tot ben amanit amb nacionalisme. Als francesos els agrada treure pit, i siguem sincers, poden fer-ho, tot i que no acabessin de trobar la millor forma de fer-ho. Els vídeos ens van parlar de moda, menjar, Jules Verne, El Petit Príncep, cinema amb els germans Lumière i molta bona música, esclar. De l’Òpera a Édith Piaf, delhip-hopal tecno. Es van veure cuixes amb els balls del cancan i un homenatge al cabaret amb actuació de Lady Gaga inclosa versionant Mon truc en plumes de Zizi Jeanmaire, un clàssic dels 60. Thomas Jolly, director artístic de tot plegat, volia mostrar els contrastos d’un país ric en cultura, tant la que neix als carrers com la que es decideix als palaus. Va aconseguir-ho, més o menys, en aquest recorregut de sis quilòmetres en què hi havia centenars de ballarins a cada pont ballant al ritme de la coreògrafa de cerimònies Maud Le Pladec.

Les errades en la realització i alguna relliscada dels ballarins per culpa de la pluja no van ajudar una gala que, per moments, va emocionar quan era un himne a l’amor i una oda a la llibertat. No va ser una cerimònia apta per a intolerants i censors. En determinades dictadures, els responsables del senyal televisiu devien tallar la meitat de les imatges, ja que es van veure petons entre persones del mateix sexe, molt color rosa i molta passió. Era com si París, ciutat on l’extrema dreta no sol guanyar, volgués deixar clar de quina pasta està feta. En un moment determinat es va viure una mena de Sant Sopar burlesc, amb plomes i purpurina. La gent de París va aplaudir. Alguns visitants, no. Això és París, no? Amor poètic i amor carnal. Si algú va ofendre’s, el problema era seu. Una cosa bona que tenen els parisencs és que poc els importa, si els critiquen. Ara, les crítiques hi seran, ja que la gala tenia massa talls de ritme. I talls de cap, ja que es va retre homenatge a la República Francesa, es van cantar trossos del musical Els miserables i va aparèixer una Maria Antonieta sense cap just quan actuava Gojira, el grup de heavydel País Basc francès. La realització televisiva no va mostrar els diferents monarques presents a la llotja a prop d’Emmanuel Macron, en aquest moment.

La festa va servir per donar el tret de sortida a dues setmanes en què l’esport serà finalment protagonista, ja que a la festa del Sena s’hi va veure ben poc. Va arribar al final, ja de nit, amb imatges en blanc i negre de Jocs del passat, quan els abanderats desfilaven sota la torre Eiffel darrere d'un personatge misteriós que portava la bandera olímpica. Van ser els moments estèticament més bonics, amb jocs de llum i campions del passat. La primera cerimònia d’obertura fora d’un estadi es va fer massa llarga tot i les bones intencions, com, per exemple, anar espaiant la sortida dels esportistes, ja que cada quatre anys es viu el mateix problema: afrontar la desfilada eterna de 206 delegacions. En aquesta ocasió, anaven sortint i la televisió les mostrava quan tocava, en diferents punts del recorregut. També era una idea bonica voler obrir la festa a tota la ciutat, amb més de 200.000 entrades gratuïtes repartides els dies anteriors, com si fos una forma de tancar la ferida d’aquells atemptats de fa uns anys que no van aconseguir que París deixés de ser una ciutat lliure. Lliure, sí, però amb classes, com sempre. Qui pagava tenia les millors entrades.

La pluja no va ajudar a fer-ho còmode, com tampoc ho havia estat arribar al Sena per culpa de les grans mesures de seguretat al voltant del recorregut, que anava del pont d'Austerlitz, al costat del Jardin des Plantes, passant per davant de Notre-Dame, el Louvre, l'Esplanada dels Invàlids i el Grand Palais fins a arribar a Trocadero, on van anar desembarcant els esportistes després de l'excursió. Amb un moment emotiu: els algerians van llançar flors al riu per recordar els seus compatriotes assassinats per nacionalistes francesos el 1961, que van llançar els seus cossos al Sena. La delegació del Níger, excolònia francesa ara enfrontada amb París, va desfilar amb els seus esportistes fent una desafiant salutació nacional, mentre els israelians feien festa intentant ignorar molts xiulets. La política sempre hi és, quan hi ha tantes banderes. Banderes que representen atletes que ara han de ser els protagonistes. Sota paraigües, Thomas Bach i Emmanuel Macron van declarar inaugurats els Jocs de la XXXIII Olimpíada. Els tercers de la història a París. Que sigui una festa, doncs.