Una història d'amor

No m’agrada anar al futbol sol. Bé, de fet, no és que no m’agradi (l’experiència de la soledat enmig del soroll i la massa pot ser atractiva). El que no m’agrada és anar-hi sense el meu fill Oriol. Ni tampoc veure’m des de fora anant tot sol al camp. Però feia un any, tres mesos i set dies que no veia en directe el meu equip jugant a Primera Divisió, des d’aquell fatídic partit contra l’Atlètic de Madrid en què el VAR es va inventar un gol que ens va enviar a Segona. No hi podia faltar. Tenia ganes de tornar-hi, i l’últim dia del mes d’agost me’n vaig anar a passar la tarda al Prat.

Despistat com soc, no em vaig fixar massa en quins eren els meus veïns de graderia. El partit no podia començar pitjor: minut 4, gol del Rayo. Ja comencem. Però no havien passat ni cinc minuts que un dels nostres amors amb data de caducitat va marcar l’empat. A la nostra porteria. Mentre ho celebrava, vaig veure a la meva esquerra una dona jove –propera a la trentena, calculo– sola amb una samarreta de l’Espanyol plorant amb tot el sentiment. Li queien uns llagrimots que no es reprimia mentre seguia aplaudint.

Potser perquè arriba un moment en el qual només associes la tristesa profunda a la mort o perquè aquella nit feia anys de la mort del meu pare, vaig pensar que celebrava i plorava el gol recordant el traspàs recent del pare o d’un avi molt estimat. Li vaig preguntar si estava bé. Em va dir que sí, que la perdonés, però que feia poc s’havia separat del seu marit, perico com ella i amb qui sempre anaven junts al camp –i a molts desplaçaments–. Ens vam fer companyia tot el partit. La Maria, posem-li un nom prou genèric, és molt perica, però només ha conegut el camp actual, tot i que, per edat, podia haver conegut, com mínim, el de Montjuïc (amb les dues Copes i la final de Glasgow). L'atzar la va seure al meu costat, separada per primer cop del seu marit a l'estadi.

Vam estar d’acord en criticar l’afició de l’Espanyol, enamoradissa amb ídols de fang i que maltracta futbolistes honestos amb sentiment perico. Ara li toca rebre a Puado com abans els va tocar rebre a Javi López, Víctor Sánchez i fins i tot David López. Vam parlar de tots ells amb l’amor que es mereixen.

Mentrestant, el partit s’anava acabant i jo, tribunero, li vaig dir que signava l’empat. La Maria, no. I tenia raó. Minut 96 i gol d’un davanter enamorat de la seva xicota que va plorar d’amor davant les càmeres. Amb la Maria ens vam abraçar com només ens abracem als camps de futbol. Va acabar el partit i em va dir que al pròxim tornaria a la localitat del meu fill perquè hi havia estat molt bé. Li vaig contestar que tant de bo no fos necessari. Voldria dir que la seva història d'amor encara no s'ha acabat.