"La història del Dream Team podria ser un film de Tarantino"

BarcelonaLa bufanda del Barça amb la que Oriol Rodríguez (Barcelona, 1976) havia celebrat la primera Lliga de Campions del Barça el 1992 va acabar al terra de l'escenari de la sala Zeleste quatre anys més tard. L'Oriol, que havia llegit que els membres d'Oasis eren aficionats al futbol, la va llançar amb l'esperança que un dels membres del grup de Manchester l'agafés. Així va ser. El Liam, el cantant, la va veure, va agafar-la i se la va endur. I així, simbòlicament, va acabar una època.

Rodríguez feia 25 anys que escrivia, sense tenir-ho clar del tot, el llibre que acaba de publicar: En un momento dado. Història oral del Dream team (Barça Books). Un llibre que barreja entrevistes a protagonistes d'un equip de llegenda amb reflexions personals sobre què significava ser jove a inicis dels anys 90. "Ser jove llavors era bonic, sense voler idealitzar-ho gaire", explica l'autor del llibre del 2018 Tocats de l'ala. Història oral del rock català (Contra, 2018). Ser jove a inicis dels 90 era viure la Catalunya olímpica, poder omplir el Palau Sant Jordi amb milers de goles cantant himnes en català i gaudir del joc del Dream Team mentre anaven arribant nous gèneres musicals dels Estats Units o del Regne Unit.

"La societat estava canviant totalment. És l'època que cau el mur de Berlín, els Jocs de Barcelona... i quan acaba l'època d'aquell equip és gairebé l'inici d'internet. I després arriba la llei Bosman, just amb el final del Dream Team el 1995. Una era en què tenies figures com Guardiola. Els futbolistes de sobte podien ser guapos i desfilar amb Antoni Miró. Era una època d'esclat de cultura indie. Una època en què al Festival de Sitges t'arribava un director de cine nord-americà sonat com Quentin Tarantino presentant un film de culte sobre atracadors vestits elegants. L'època de Nirvana. El llibre comença amb el motí de l'Hespèria del 1988 i acaba amb la final d'Atenes del 1994. Comença amb el concert de rock català del Palau Sant Jordi del 1991 i acaba amb el primer concert d'Oasis a Barcelona el 1996", diu. Sí, aquell de la bufanda.

D'alguna forma, el Dream Team es va començar a gestar amb el famós motí de l'Hespèria del 1988, quan els jugadors es van revoltar contra Josep Lluís Núñez. I Núñez va acabar fent-ne fora catorze, d'aquells futbolistes. I així es va obrir la porta al retorn de Cruyff a Barcelona, ara com a tècnic, tot i que la història hauria pogut ser ben diferent. "Núñez volia Javier Clemente, amb qui parlo al llibre. Però Clemente sabia que era impossible, anar al Barça. Era l'entrenador d'aquell Athletic dels 80 i després de l'Espanyol. Ell admet que tenia bona relació amb Núñez i que el president li trucava demanant consells sobre jugadors que serien claus al Dream Team. Al final arriba Cruyff. Clemente em deia que es portaven bé fins que ell va ser seleccionador espanyol, ja que li convocava tot el Barça i en Johan s'enfadava", explica Rodríguez, que veu paral·lelismes en el debat entre Clemente i Cruyff dels 80, amb aquell que es viuria després entre Mourinho i Guardiola.

Joan Gaspart, sempre present

El llibre reivindica els actors secundaris com Amor, que es va sacrificar veient una groga que el va deixar sense jugar a Wembley, Eusebio o Bakero. Recorda homes com Milla, qui acabaria marxant al Reial Madrid, patint l'altra part de la mateixa història. I personatges que semblen de pel·lícula, com Joan Gaspart, qui li recordaria a Rodríguez com podria haver canviat tot si en l'assemblea de febrer del 1990, els socis que demanaven fer fora Cruyff haguessin guanyat. "En Gaspart ja saps com és. A vegades explica coses i et deixa amb el dubte de què vol dir realment. Parlant d'aquella assemblea m'explicava com van endur-se els vots a una sala de l'hotel on es feia. I quan ell torna, li diuen que s'ha guanyat per ben pocs vots. Però ni es fa recompte de vots, ni es mira bé com s'havia fet tot. Com si fos una manera d'insinuar que es podria haver fet trampa. Fos com fos, Cruyff segueix i es guanya la Copa del Rei contra el Madrid. Gaspart explica que va sortir del camp i es va fotre a un bar, en el qual el cambrer el va reconèixer. «No soc jo, sempre diuen que m'hi assemblo» li va respondre el vicepresident".

Perquè va ser una època en què la gent del futbol va convertir-se en una mena d'icones pop. "Fins i tot Núñez, ja fos per programes com Força Barça. La gent els imitava. Els jugadors van gravar cançons i la gent volia vestir com ells. Era una època amb personatges que semblen inventats. Mira l'Stoítxkov, per exemple. Nascut a una ciutat que sembla un conte de Tolkien, a la Bulgària comunista... el sancionen de per vida sense poder jugar per una baralla i el perdonen. Cruyff s'enamora d'ell, Minguella viatja per fitxar-lo amb reunions on hi havia vodka ja de bon matí, després juga un amistós a Mallorca on la fa ben grossa... era tot caràcter", diu Rodríguez, que ha guardat espai per secundaris de luxe com Romerito.

"Els jugadors del Kaiserslautern semblaven els Scorpions"

"Quan arriba, era l'època de les protestes de Tiananmen. Al pobre Romerito el van deixar sol davant dels tancs, com aquell xinès valent. O Jan Molby, el danès del Liverpool, que Cruyff volia. Havia acabat a la presó unes setmanes per conduir begut i l'afició deia que era bo, que anés a la garjola, ja que s'aprimava entre reixes. Passaven coses increïbles. Koeman estava lesionat i el noi estava ja a l'hospital llest per ser operat, però Cruyff i la directiva es barallaven sobre qui havia d'operar-lo... era tot de cine, com el gol de Kaiserslautern de Bakero", narra. Una època fascinant, amb una estètica increïble. "Ara tots els estadis s'assemblen. Els jugadors van pentinats tots iguals. Abans veies un jugador i sabies d'on era per l'estètica. Veies Bakero i sabies que era basc, semblava el cantant del grup Barricada. Els jugadors del Kaiserslautern semblaven tots membres de grups rock com Scorpions, amb aquells pentinats. Els estadis amb la gent dreta, aquelles samarretes. Aquell món canviant, amb el Barça jugant el mateix any contra el darrer campió de la RDA, el Hansa Rostock, i el darrer de la RFA...".

La història del Dream Team "era un guió de cine, com un film de Tarantino", amb situacions inversemblants com les dues lligues de Tenerife. Quina possibilitat hi havia d'encadenar dues temporades consecutives en què el Madrid es deixaria la lliga al mateix escenari, Tenerife? O el final de Lliga amb el penal fallat per Djukic?". Una època feliç que acaba especialment amb la final d'Atenes del 1994, tot i que Cruyff aguantaria una mica més. "Jo acabo el llibre el 1994, ja que els darrers mesos van ser tristos, desagradables", diu l'autor.

Quan l'Oriol va acabar d'escriure, un dia que estava ordenant trastos per casa, es va topar amb un llibre de Nick Hornby. "I vaig adonar-me que li havia fet un homenatge. Que havia intentat fer la meva versió del seu Fever pitch, el cèlebre llibre en què el britànic explica la seva vida a través de la passió per l'Arsenal. "'L'admiro molt. I ho tenia tan interioritzat, que li estava fent el meu homenatge. Explicant, per una part, la història del Dream Team en sí, però per l'altra, la d'aquella generació que es va fer gran en aquella època", reivindica.

Aquells inicis dels anys 90, de la fi de la Guerra Freda, en què semblava que el món seria feliç, tot unit. L'estiu del 1992, dels Jocs i Wembley. La generació que poc després va començar a entendre que les coses no serien així de fàcils, amb noves guerres i nous problemes a mitjans dels 90, època de crisi econòmica. I de la fi del Dream Team.

L'única batalla que Hansi Flick no ha pogut guanyar