Un xiulet per combatre l’exclusió social

TerrassaEl xiulet i l’estic són dos instruments que formen part de la rutina de milers de nens a Catalunya. Per a alguns joves en risc d’exclusió social, però, aquests elements vinculats a l’esport també són, des de fa unes setmanes, una oportunitat a través de la qual integrar-se en una societat on acostumen a trobar-se moltes portes tancades. Gràcies a l’Insersport, programa impulsat per la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC), vuit nois han pogut cursar durant vuit setmanes un curs de formació que, a través de l’arbitratge en l’hoquei herba, els ha permès adquirir uns coneixements i desenvolupar unes aptituds que els poden canviar la perspectiva de futur. Una fórmula per integrar joves amb dificultats en un ambient sa i ple de valors.

Abans de començar a xiular, però, van haver de descobrir aquest esport, perquè només un d’ells sabia que existia a través de la televisió. “Hem basat l’aprenentatge en el joc perquè poguessin percebre com és i la seva dificultat. Al no tenir antecedents en aquest esport, els hem format a través de l’experiència, que perdura molt més que la comprensió audiovisual o l’auditiva”, apunta Oriol Alcaraz, director tècnic de la Federació Catalana de Hockey. La distància (dos trajectes de tres hores en tren des de Reus o Tarragona, on viuen la majoria, fins a l’Estadi Municipal Martí Colomer de Terrassa) tampoc no va ser un obstacle perquè cap d’ells faltés a les 58 hores de formació. “El que més en destaco i ens ha sorprès és la predisposició i la voluntat que han mantingut. Venen de molt lluny per aprendre un esport de zero, és un repte que té molt de mèrit”, confessa un dels formadors de la FCH, Julián Andrada.

“El que més em va agradar és conèixer les faltes, ser conscient de què s’està xiulant”, destaca un dels joves. Tots ells treuen conclusions positives de l’experiència. “El primer dia fa por equivocar-se, hi ha molta gent a la grada i has de vigilar què xiules”, reflexiona un dels que van tenir l’ocasió d’arbitrar algun partit de la Lliga Hockey Plus, un debut farcit de nervis en una categoria accessible per començar a xiular. “És una bona experiència per assumir tota la responsabilitat del que passi en aquests partits. Som amb ells, però és important que siguin conscients que el partit el xiulen ells i que han de controlar moltes coses com el resultat, el rellotge o el camp”, explica el formador. “Has d’estar molt tranquil, pensar molt i relaxar-te”, diu un dels aprenents.

“Tothom sap les normes del futbol, però l’hoquei és més complicat”, explica un altre dels nois. “Els senyals se'ls saben tots. No només es tracta de xiular, sinó d’expressar-se amb gestos, perquè a vegades no cal parlar”, comenta Andrada. Les dificultats comunicatives, condicionades per la diferència cultural i idiomàtica, són un obstacle afegit que han de combatre. Una dificultat que també van treballar en aquest curs a partir de classes de competències transversals que els poden servir per a qualsevol esfera de la vida. “Ens ajudaven a relaxar-nos, a parlar en públic o a tenir confiança”, exposen.

El curs va acabar el 21 de gener, però molts d’ells segueixen acudint a veure partits per prosseguir amb la seva formació i aprenentatge. “Ara ens fixem més en l’àrbitre que en els jugadors, per saber si és bo o no. Hem de saber arbitrar”, assenyalen. “Sentim que hem provocat una espurna que ha encès una motivació en ells, que volen viure l’experiència d’una jornada de partits. Estem contents de veure que segueixen amb la motivació de voler xiular”, celebra Andrada. “No es coneixien i han acabat tenint una gran relació de companyerisme”, afegeix el formador. El diploma que obtindran els permetrà arbitrar en l'àmbit escolar, però no en categories d’edats més adultes que exigeixen el títol d’àrbitre federat. “És el pròxim pas”, anota Alcaraz, que avisa que no s’ha de córrer amb aquests nois: “És difícil perquè són persones que es troben en una situació desatesa legalment. Però es poden integrar en el món de l’hoquei en molts nivells diferents”. Encara són molt joves i, tot i ser conscients que no ho tindran fàcil, somien amb arribar a ser àrbitres professionals. “Si no, per què som aquí?”