Humphries i el ‘bobsleigh’, una autèntica elecció de vida

BarcelonaHi ha una frase de Bob Marley que va fer seva des que era jove i que repeteix com un dogma: “Mai se sap com ets de forta fins que ser forta és l’única opció que tens”. I ho diu cada cop que fa una xerrada a les escoles i els instituts per conscienciar sobre el bullying. Ella el va patir i sap de què parla, perquè va marcar la seva adolescència i va definir el seu caràcter: intens, honest i rebel a parts iguals. Així va decidir, amb 16 anys, dedicar-se al bobsleigh. Fins llavors era esquiadora, però ho va tenir clar: “Em va semblar un esport de dones fortes, ràpides i poderoses”.

I Kaillie Humphries, de 32 anys, personifica tots els adjectius amb què descriu una disciplina en què ha saltat barreres, com ser pionera de la modalitat a quatre femenina. I per demostrar-ho va ser part d’un bob a quatre masculí en tres Copes del Món i en el Mundial del 2015. En el Mundial següent ja va liderar un bob a quatre de dones que va competir contra homes. Un fet que l’ha convertit en un referent indiscutible al Canadà i cada cop més enllà de les seves fronteres. A Pyeongchang, de fet, pot convertir-se en el primer esportista en bobsleigh que assoleix tres ors seguits.

A Vancouver i a Sotxi se’l va penjar fent duet amb Heather Moyse, després de dues fantàstiques finals. En la primera, després de superar tres vegades el rècord de la pista; i en la segona, després de remuntar a la quarta i última baixada un dèficit de 0,11 segons per alçar-se amb el triomf per tan sols 0,10. Una mostra de l’extrema igualtat i els mínims detalls que poden decidir un títol. Els de les cites olímpiques, a més, són sinònim d’una magnífica preparació, per arribar en forma a l’instant determinant, i d’un gran instint competitiu, per no fallar en el moment que ja no ho pots fer.

Implicació social i humanitària

Quan tenia deu anys va començar a patir bullying i, com passa a la majoria de nens i nenes, es va veure abocada a lluitar en silenci contra una agressió verbal i sovint física que discrimina de manera arbitrària. “No era una nena popular a l’escola ni una nena amb qui els altres volguessin parlar. Sempre em triaven l’última per a tot, no era agradable”, reconeix en les conferències de sensibilització que mai no ha deixat de fer. I més aquests anys, com a atleta d’elit i reconeguda. “Quan pots ser un altaveu tens l’obligació de ser-ho per a aquells projectes que mereixen el nostre suport”, diu.

Per això col·labora activament amb associacions com Right to play, que fomenta en menors de comunitats desfavorides (com els refugiats palestins) l’educació, la salut mental i la cultura de pau; Camp Carmangay, que acull joves d’entre 12 i 25 anys i els forma en oficis i els dota d’hàbits positius per a la vida, i els Special Olympics. Amb aquesta última, des que va somiar amb la medalla d’or quan encara no tenia vint anys, feia de breakman (qui seu darrere el bob i controla el fre) i va viure els Jocs de Torí, el 2006. No hi va competir, però la glòria no trigaria a arribar. El 2007 va guanyar la primera prova de la Copa del Món, ja com a pilot -seu davant i porta la direcció-, i cada any millorava la tècnica i els registres.

Fins al primer or als Jocs, al seu país, i el primer Mundial el 2012. Des d’aleshores, un munt de podis i victòries que podria engalanar entre avui i demà (cada dia es fan dues baixades de les quatre que consta la final). Un tercer or per a un rècord olímpic que elevaria els seus mèrits esportius i, sobretot, li permetria donar més veu a la lluita contra el bullying i les causes que defensa.