Els ídols del Madrid-Barça: quins cauen millor i per què?

BarcelonaLa disputa per l'hegemonia del futbol estatal i en gran part europeu passa aquest dissabte pel Santiago Bernabéu (21 h, DAZN). El clàssic, denominat així per afany mediàtic, és una de les batalles futbolístiques que més passions desperta. Els aficionats s'encomanen a les icones del seu equip i els entreguen les claus de quin serà el seu estat d'ànim depenent del resultat. Pocs aparadors hi ha al món del futbol com un enfrontament entre el Reial Madrid i el Barça i les seves icones -avui dia Vinícius i Mbappé, abans Cristiano Ronaldo, i Lamine Yamal, abans Messi- són admirades o odiades pel gran públic. Com s'explica que caiguin millor o pitjor?

L'exposició pública paral·lela a la seva tasca com a futbolistes és un dels nombrosos factors que ajuden a explicar-ho. "Sortir del territori en què un té la seva autoritat és una oportunitat evident per ficar la pota. Ara bé, una altra cosa és utilitzar la popularitat per fer d'altaveu de causes inequívoques, això és gairebé una obligació", comenta el publicista Toni Segarra. "Per a una personalitat pública el més segur sempre és no exposar-se, però també és veritat que això gairebé sempre implica perdre rellevància", afegeix Pita Gan, directora creativa de Fuego Camina Conmigo.

"Des d'un punt de vista de màrqueting personal no convé sortir del marc d'actuació perquè et pot generar un cert rebuig provinent de les persones que pensen diferent de tu. Ara bé, hi ha jugadors amb necessitat de tenir una tasca social, que s'impliquen en el seu país o defensen les seves idees, tot i que puguin perdre una part de simpatia", explica el publicista i comunicòleg Lluís Carrasco.

Les diferències entre Vinícius i Lamine Yamal

En aquest sentit, Vinícius ha fet de la lluita contra el racisme una bandera, però sovint l'han penalitzat les seves formes i provocacions. Una cosa que no passa amb altres jugadors, com Lamine Yamal. "Tot depèn del lloc des d'on jutgis la persona o el personatge. En bona part del món Vinícius és una icona contra el racisme. D'altra banda, és molt difícil que Lamine Yamal no et caigui bé ara mateix: és un xaval de 17 anys que juga meravellosament bé i té una gran naturalitat. També s'ha convertit en el portaveu d'un barri que representa molts barris del món. Caldrà veure com evolucionen els dos casos, però ja són un exemple de com la popularitat pot amplificar causes nobles", diu Segarra.

"Com a producte encara no estan treballats. El que mana ara, en l'àmbit del màrqueting, és la seva personalitat. Vinícius s'ha desviat una mica perquè és una persona que respon a la crítica i mostra enuig, i això s'ha utilitzat en contra seva. Pel que fa a Lamine Yamal, s'ha parlat tant de la seva edat que ha calat moltíssim en els nens i nenes de tots els equips, també del Reial Madrid. I el fet que mai respongui a una provocació, com si li fes vergonya perquè és petit, li confereix una sèrie de valors positius que Vinícius ja no podrà tenir", valora Carrasco.

Abans de Vinícius, Cristiano Ronaldo ja generava antipatia per actituds xulesques. És l'autor de frases com: "Em xiulen perquè soc guapo, ric i bo". Frases que, per exemple, mai han aparegut en l'esfera pública pronunciades per Messi. "Parlar, diguis el que diguis, et sol generar enemistats. M'agrada repetir una frase de Michael Crichton que deia Risto Mejide: 'Si dius alguna cosa i no molestes ningú, és que no has dit absolutament res'. Messi, fins i tot quan parla, diu poc. Cristiano és més radical, més desagradable, l'estimes o l'odies. Però és el primer ésser humà a arribar als mil milions de seguidors a les xarxes socials. Així que sembla que a molta gent li cau bé, tot i que pocs deuen viure a Barcelona", raona Segarra.

"Ronaldo sempre ha tingut un caràcter més individual i superb. Això fa que sovint hagi funcionat bé per associar-lo a productes del món del luxe. En el cas de Messi, tenia una imatge més social i posava més en valor aspectes com la família", afegeix Carrasco. Una afirmació que concorda amb l'apreciació de Gan: "Hi ha declaracions de Ronaldo que l'allunyen de la gent. Messi, tot i pronunciar-se menys, té una història coneguda al voltant dels seus orígens a Rosario, la seva malaltia, sobre com de sol es va sentir quan va venir a Barcelona i, d’aquí, en part la seva timidesa… Això li construeix una imatge més accessible i més fàcil d’estimar".

Barça vs. Madrid: la importància del relat del club

Els orígens i el relat del club també ajuden a configurar la figura d'una icona. "El Madrid ha estat sempre l’equip hegemònic que ha construït la seva marca des de la grandiloqüència, només cal recordar els galàctics, mentre que el Barça ha apel·lat a un cert romanticisme, a través del 'Més que un club', La Masia, una idea de joc per sobre de qualsevol estrella… Aquesta narrativa és l’eix vertebrador d’una cultura que cala en les figures clau del club i es transmet de generació en generació", comenta Gan. "Hi ha molta diferència entre el triomf del talonari o el triomf de l'ordinari, que en el cas del Barça s'explica per la formació des de menuts de futbolistes vinguts d'arreu del món i sota uns valors definits", afegeix Carrasco.

Per a Segarra, perico reconegut, és important remarcar que els planters del Barça o el Madrid "espolien els d'altres clubs, com l'Espanyol": "No sé si Messi és fruit del planter o més aviat un luxe de qui es pot permetre pagar-lo. Ara bé, per a un culer, que l'equip es nodreixi de xavals de la casa genera més identificació emocional i afecte".

La rivalitat entre el Barça i Madrid també s'està traslladant al futbol femení, però amb patrons diferents. "Venint d'una posició tant a l'ombra és difícil veure actituds tan d'estrella, tan arrogants. El seu origen humil marca una mica el posat de les esportistes, que es reivindiquen d'una manera bastant més sana", analitza Gan. "No crec que sigui una qüestió de testosterona, sinó d'història. Les dones han heretat la rivalitat procedent del futbol masculí. És una rivalitat més nova, més verge i més agraïda, sense la tensió dels homes", opina Carrasco. "M'agrada pensar que les dones tenen una aproximació més intel·ligent i més sensible a una cosa tan divertida i tan banal alhora com el futbol. Per als homes, el futbol continua sent un substitut o una representació simbòlica de la guerra", conclou Segarra.