La imatge viral feta amb IA que l’Espanyol va fer realitat fa 60 anys

BarcelonaL’arribada d’algun fitxatge il·lusionant que ajudi a aconseguir la permanència serà un dels regals més demanats entre els aficionats de l’Espanyol als Reis d'Orient. A les xarxes, de fet, alguns d’ells fins i tot han fet servir la ironia vestint amb els colors blanc-i-blaus estrelles mundials com Leo Messi i Cristiano Ronaldo utilitzant Grok, la intel·ligència artificial generativa de X. Tot i tenir 37 i 39 anys, respectivament, la presència de qualsevol d’ells dos a Cornellà-El Prat seria un al·licient de pes per pensar en la salvació. 

De moment, però, aquesta possibilitat es limita a les imatges creades per la IA. Uns muntatges que són del tot utòpics en l’actualitat, atesa la situació econòmica de l’entitat espanyolista, però que pot arribar a resultar familiar per als més vells de la sala. I és que ara fa 60 anys l’Espanyol va arribar a fitxar dos dels aleshores considerats millors futbolistes del món, Ladislau Kubala i Alfredo Di Stéfano. Dos futbolistes superlatius que havien marcat una època al Barça i al Reial Madrid, respectivament, i que malgrat arribar a Sarrià amb edats força avançades van acabar sent claus perquè l’Espanyol es mantingués a Primera. ¿Però com van arribar totes dues llegendes a l’entitat espanyolista?

El primer d’ells, Kubala, va fitxar pel club periquito el setembre del 1963, amb 36 anys. En feia dos que s’havia retirat com a futbolista en actiu –just després de la final de Copa d’Europa de Berna–, i de fet va arribar a fer el salt a la banqueta per dirigir el club blaugrana. Una etapa fugaç, ja que el curs següent d’aconseguir un subcampionat va ser destituït al gener. Kubala va demanar aleshores tornar a jugar, compaginant els rols de futbolista i tècnic, però la directiva blaugrana no ho va acceptar. Una negativa que va seguir amb atenció l’Espanyol, que el 1963 havia tornat a Primera després de patir l’any anterior el seu primer descens. 

Un directiu perico, Joan Vilà, juntament amb Ricardo Zamora i l’entrenador Alejandro Scopelli, el van aconseguir convèncer per canviar de bàndol ciutadà. “Fitxo per l’Espanyol perquè m’ho ha demanat el meu amic Scopelli, però també perquè d’aquesta manera no em moc de Barcelona ni em separo de la meva família. És un gran club català i vull tornar-li la confiança dipositada”, va dir aleshores el mateix Kubala, que va refusar ofertes d’Itàlia, França i Portugal i de tres equips espanyols més, tant per jugar com per entrenar. 

L’hongarès va firmar a canvi d’un salari simbòlic, de 500 pessetes mensuals, que va donar a un centre benèfic. Tot i arribar després de dos anys d’inactivitat, va preparar-se físicament per deixar enrere el calvari de lesions i problemes físics, gairebé una vintena, que van condicionar les onze temporades que havia viscut com a blaugrana. El seu fitxatge per l’Espanyol va provocar un terratrèmol emocional en l’afició del Barça, que va rebre’l amb una sonora xiulada quan va visitar el Camp Nou com a blanc-i-blau.

Amb tot, Kubala va fer la seva feina: durant la temporada 1963-64 va disputar uns 35 partits, en què va fer vuit gols. L’últim d’ells, per cert, va marcar el camí de la permanència, ja que va servir per iniciar la remuntada blanc-i-blava al partit de tornada del play-off per mantenir-se a Primera que l’Espanyol va jugar contra l’Sporting Gijón. A l’anada, derrota per 1-0. A la tornada, triomf per 3-0, amb gol inicial seu al minut 13. Va ser l’estrella d’aquell duel, l’últim com a futbolista professional en actiu de la seva carrera. 

Eterns rivals, però també amics

Pocs dies després va acceptar l’oferta de continuar a Sarrià, fent-se càrrec de la banqueta de l’Espanyol. Aquell mateix estiu, a Madrid, Di Stéfano i Miguel Muñoz van protagonitzar un divorci després de la desfeta dels blancs a la Copa d’Europa contra l’Inter de Milà del 1963, que va acabar amb la sortida de l’argentí, ja amb 38 anys. Diversos clubs se’l van disputar, entre els quals el Betis, el Milan i el Celtic, però va ser l’Espanyol qui el va convèncer. L’amistat que tenia amb Kubala –van coincidir a la selecció espanyola–, tot i la rivalitat que havien mantingut, va ser decisiva. L’Espanyol li millorava la fitxa que li oferia el club italià, tal com li va assegurar l’exblaugrana en una reunió a la Costa Brava. Pocs dies després, un cop Di Stéfano va donar el sí definitiu a l’Espanyol, Kubala va anar a rebre’l a la mateixa pista de l’aeroport del Prat. 

El seu salari era significativament superior al que havia tingut Kubala, però l’Espanyol va començar a amortitzar-lo aquell mateix estiu, en una gira per Alemanya i Àustria en què la seva presència va elevar el caixet dels blanc-i-blaus. El primer partit, un amistós a Múnic, va acabar en empat amb gol de Di Stéfano, que durant el curs 1964-65 va tenir Kubala com a entrenador. El seu pas com a jugador espanyolista va allargar-se fins a dues temporades, en què va disputar 60 partits i va marcar 14 gols. Uns registres inferiors als que havia tingut a Madrid, però que van servir als blanc-i-blaus per finalitzar les temporades 1964-65 i 1965-66 dos punts i un punt per sobre del play-off de descens, respectivament. Va penjar les botes amb gairebé 40 anys.

Ja sense Kubala ni Di Stéfano, l’Espanyol va reinventar-se amb la davantera dels cinc delfins (Amas, Pina, Re, Rodilla i José María). Un equip que va acabar tercer la temporada 1966-67, només per sota de Madrid i Barça. Una generació amb menys ressò mediàtic però que segur que ara firmaria tornar a repetir qualsevol aficionat blanc-i-blau.