L'imparable inventari de Laporta
A banda del Barça-Bayern d'aquest dimarts i les seves contingències, si Joan Laporta volgués fer avui benefici d'inventari al cap de sis mesos de mandat s'adonaria que la feina li va en augment, per molta que en faci. Ja va començar tort no podent triar l'entrenador que voldria i ara, malgrat el temps transcorregut i les sotragades viscudes, el panorama incert no s'esvaeix. Tot dependrà, faltaria més en matèria de futbol, dels resultats i d'un munt de factors que li convertiran la presidència en un exercici de resiliència excelsa.
Malgrat que consideri qualsevol comentari o recomanació externa una crítica despietada, convindria que posés fi a la picabaralla sostinguda amb l'entrenador, un joc de matisos dialèctics que no porta enlloc. Com més aguanti el neerlandès a la banqueta, millor per descartar Jordi Cruyff, a qui l'han encertat dedicant-lo a l'espionatge internacional, territori bàsic com a pilar estratègic de futur, gairebé al mateix nivell d'un planter que notarà el relleu d'entrenador al filial justament, ves per on, quan més convé encertar la tecla de promoció i maduració de cadells. Per si faltessin elements d'intranquil·litat, el públic torna a l'estadi i caldrà comprovar si ho fa amb ganes de guerra o amb tarannà comprensiu i contemporitzador davant el complicat panorama. De sempre, el culer vol guanyar ara mateix, és impacient i no compra mai el relat de dificultats. Tampoc cal confiar que expressi empatia, tot i que resultaria fantàstic demostrar tones de paciència i desig de remar en suport de l'equip per al bé de la institució.
Al cap i a la fi, el paper d'oposició continua en mans, tenaços com paparres, de l'entorn dels promotors d'aquest majúscul ensorrament. Que el Bartogateconfirmi la sospita que els anteriors gestors, amb un braç executor ben distingible, financessin Societat Civil Catalana hauria de ser un escàndol tan formidable com per fer-los callar uns quants anys. Als responsables de la barrabassada i a tota la seva colla. Molt gros, de l'alçada d'un campanar, això de conspirar per negar que els independentistes tornessin a manar a Can Barça, només els hauria faltat un Manuel Valls ad hoc.
Després de mig any d'incoherència entre allò que es diu i allò que fan, després de veure la quantitat de carpetes que encara s'han d'obrir en una casa feta un desori, ni l'horitzó s'aclareix ni queda espai per a un optimisme empedreït. Només cal recordar i afegir que Messi encara no marca gols a París per tirar sal a la ferida punyent, encara ben lluny de cicatritzar.