La increïble vida de Bill Russell, el jugador que va lluitar contra el racisme agafant rebots

BarcelonaEl pare de Bill Russell, tip de veure com els treballadors de la benzinera on feia cua deixaven passar davant els clients blancs, va decidir marxar. Però el propietari de la benzinera va treure una pistola, amb la qual li va apuntar al rostre. El va obligar a fer cua, sota el sol, fins que tots els blancs van tenir els dipòsits plens. I la mare, un dia que va sortir cap a l'església amb un preciós vestit nou que s'havia comprat, va ser obligada per un policia blanc a tornar a casa a canviar-se, ja que no estava disposat a veure pel carrer una negra amb un vestit de blanca. La vida no era fàcil a Louisiana dels anys 30.

Bill Russell, un dels jugadors més grans de la història del bàsquet, va néixer a Monroe, Louisiana, el 1934. Els Estats Units de la Gran Depressió, del somni trencat. De milions de persones amunt i avall, amb les butxaques buides i buscant un destí. De les creus cremant de nit i els linxaments al sud, del gran moviment d'afroamericans cap al nord o l'oest, fugint del racisme. Els Russell també van fer-ho, cap a Oakland, Califòrnia. Però no els esperava res de bo. Pobresa, sous baixos, un racisme menys evident però igual de cruel. Els Russell vivien en edificis de protecció oficial mentre el pare passava dies fora de casa conduint camions. Quan la mare va morir d'un atac de cor, el pare va deixar el camió per ser més a prop dels seus fills: va trobar feina en una fàbrica d'acer. Tornava a casa tard amb alguna cremada, sempre. Aquests van ser els primers herois de Russell, un nen amb ulls d'espavilat que, de mica en mica, va adonar-se que la natura li havia fet un regal: era molt alt. Russell hauria pogut ser un nom més, una persona anònima. Però va ser un geni. "Mai vaig voler ser una víctima", explicava Russell, que va morir aquest diumenge als 88 anys. "Si vull ser recordat per alguna cosa, és per haver sigut un activista pels drets civils", afegiria. Un dels jugadors més grans de la història del bàsquet va ajudar a canviar les coses guanyant títols. Així va fer caure barreres. 

Amb més de dos metres, Russell només necessitava que algú confiés en ell. Així és la vida. Enmig d'un sistema que et tanca les portes ja quan ets un marrec, a vegades cal que algú et faci veure que pots ser propietari del teu destí. A l'institut, a Russell el veien més com un atleta, ja que no creien que pogués entendre bé els conceptes col·lectius del bàsquet. Un punt de racisme, de fet. Durant dècades, als negres se'ls donaven feines físiques, com li passava al pare. I en l'esport, se'ls donava una oportunitat corrent i saltant, però no dirigint equips de bàsquet o futbol americà. Els entrenadors blancs creien que els negres eren forts, però no llestos. Poc coneixien Russell. George Powles, el seu entrenador a l'Institut McClymonds, ho va veure diferent. Va confiar en ell. Tothom pensava que Russell jugava d'una manera estranya, però McClymonds va entendre que aquell jove era especialment bo defensant. Tenia lògica en algú que havia patit tant de jove. Russell es passava hores entrenant sol, a vegades davant d'un mirall, estudiant els moviments defensius. Va arribar a gastar-se diners per anar a veure d'amagat entrenaments d'altres equips d'institut per veure com jugaven els seus pròxims rivals. Els estudiava per aturar-los. I va començar la llegenda quan els Celtics el van fitxar el 1956.

Quan el 1969 es va retirar, Russell era el jugador amb més anells de campió de la NBA: en va guanyar 11 en 13 temporades, sempre amb els Boston Celtics. No va passar dels 15 punts per partit de mitjana, però en rebots la mitjana era de 22. Amb els seus braços tan llargs, Russell va convertir-se en el millor jugador universitari i va guanyar dos cops la NCAA amb San Francisco. El fill de la Gran Depressió ara era el rei Mides: tot el que tocava es convertia en or, com en els Jocs Olímpics del 1956, quan Estats Units va guanyar tots els partits. A la final, els soviètics ni van arribar als 60 punts, topant amb un Russell gegant. Tan famós va fer-se quan encara era un jovenet que els Harlem Globetrotters li van posar un munt de diners sobre la taula perquè s'unís al seu espectacle. Russell va preferir l'oferta que li faria Red Auerbach, l'entrenador dels Boston Celtics.

El destí seria una mica irònic. Ell, que era d'Oakland, a prop de Los Angeles, esdevindria el flagell dels seus veïns. Va deixar la Costa Oest marxant a l'est, a uns Celtics que semblaven un lloc poc adequat per a un jove negre com ell. L'equip fundat per irlandesos, on tot el públic llavors era blanc i celebrava el dia de Sant Patrici. De fet, quan Russell ja era a l'equip i a vegades el pavelló no s'omplia, una enquesta feta a la ciutat va dir que una raó per la qual molta gent no anava a veure els Celtics era perquè "hi ha masses jugadors negres". Al vestidor tot era diferent. "Jo entrava i era dels pocs llocs on era del tot lliure. On només era valorat pel que podia fer", recordaria sobre Auerbach, que sabia que Russell canviaria les normes del bàsquet. Ja en un dels seus primers partits, de fet, va agafar 36 rebots. Russell va trobar un entrenador que l'entenia i el respectava. I una plantilla on altres s'encarregaven d'anotar, amb noms com Heinshon, Sharman, Cousy i Havlicek. Ja el primer any a Boston, els Celtics guanyarien l'anell de campió el 1957. En el segon no, ja que van perdre amb els Hawks quan Russell va lesionar-se. I després, la glòria: vuit campionats consecutius, el que mai més ningú ha fet. I la víctima solia ser Wilt Chamberlain, amb qui va mantenir duels èpics. Chamberlain era el gran anotador del moment, primer amb els Sixers i després amb els Lakers. I Russell, el gran defensor. Sempre que es van veure les cares en finals a 7 partits, el verd va ser el color guanyador.

La relació entre Auerbach i Russell va ser tan bona que el 1966 el veterà entrenador va anunciar que Russell seria el seu substitut a les banquetes. Mai un negre havia dirigit un equip de la NBA. I, de fet, guanyaria dos anells més compaginant la feina de tècnic i jugador. L'últim d'ells, el 1969, va ser el més especial. Russell estava en un moment complicat de la seva vida. L'assassinat de Kennedy l'havia convençut que els Estats Units era un país fosc, on costava massa canviar les coses. S'havia divorciat i no entenia com la Guerra del Vietnam seguia endavant. A més, va tenir algun incident racista amb aficionats, que van arribar a atacar casa seva després que ell digués que no els devia res als aficionats, que només feia la seva feina. Aquella seria la seva pitjor temporada pel que fa a estadístiques en la fase regular. El regnat dels Celtics semblava acabat, però l'equip va reaccionar en els play-off i va arribar a la final contra els Lakers de Chamberlain. La final es decidiria en l'últim partit, el setè, a Califòrnia, on Russell demostraria el seu talent com a defensor i com a tècnic i guanyaria l'11è títol de la seva carrera.

Russell no acabaria de tenir sort com a entrenador després. Poc importava, ja era una llegenda. El més gran fins que va arribar una nova fornada de joves que tampoc volien ser una víctima. Jugadors com Magic Johnson o Michael Jordan, que potser mai van acabar de valorar que havien trobat portes obertes, ja que Russell les havia fet miques. De fet, Russell va ser escollit el millor jugador de la història de la NBA el 1980, abans que aquesta nova fornada reinventés un joc que Russell havia canviat. "Ell era la força de la natura més gran que he vist mai en un esport", diria Auerbach per descriure aquell jugador tan alt que podia creuar la pista ràpida, per posar taps, agafar rebots i enfonsar la pilota a la cistella. Un jugador valent que tampoc va tenir por quan tocava mullar-se en contra del racisme. El 1963 va ser a Washington, en primera fila quan Martin Luther King va dir la famosa frase "I have a dream". Molts cops Russell havia marxat al costat de Luther King, de qui ploraria l'assassinat. Quan l'activista contra el racisme Medgar Evers va ser assassinat, Russell va crear amb el germà de la víctima un campus de bàsquet a Mississipí on fer jugar nens blancs i negres plegats.

I el 1967 va donar suport a Muhammad Ali quan les autoritats nord-americanes van perseguir el millor boxejador de tots els temps per negar-se a ser inscrit a l'exèrcit durant la Guerra del Vietnam. Ali, que s'havia canviat el nom i convertit a l'islam per tallar amb un nom i una religió que considerava herència dels propietaris de les plantacions que havien portat esclaus africans a Amèrica, va perdre el títol de campió del món i va rebre amenaces de mort. Russell no va dubtar en donar-li suport en la famosa trobada de Cleveland el juny del 1967, al costat d'altres esportistes negres que no volien ser víctimes i tampoc volien ser esclafats. No, aquella no era ni la guerra d'Ali ni la guerra de Russell. Ells lluitaven a casa, on hi havia tanta feina per fer. On hi ha tanta feina per fer, als Estats Units. A les pistes de la NBA, el racisme ha desaparegut. Als carrers, encara hi ha persones que surten amb la mateixa por que els pares de Russell a Louisiana els anys 30. Abans els feien esperar a les benzineres o els feien seure al final dels autobusos. Ara la policia t'ofega fins que deixes de respirar.