La indiferència entre el Barça i el Madrid que va durar mig segle

BarcelonaEl Barça i el Reial Madrid van ser uns rivals qualssevol durant mig segle, els clàssics no es van dir clàssics fins a la dècada dels 90 i Mariano Rajoy Fernández, el fill de l'expresident del govern espanyol Mariano Rajoy Brey, va ser soci del club català. Aquestes són tres de les històries d'El clàssic (Barça Books), el llibre que repassa els punts àlgids i les anècdotes de la rivalitat que tornarà a posar-se sobre la taula diumenge al Santiago Bernabéu. "Durant la primera meitat del segle XX, per al Barça el Madrid ni hi era ni se'l tenia en compte. Als anys 20, l'estadi de les Corts rebia amb indiferència el Madrid", explica a l'ARA un dels coautors del llibre, Manuel Tomàs, historiador i responsable del Centre de Documentació i Estudis del Barça.

"En aquells temps, el Barça era superior al Madrid i pràcticament sempre el guanyava. El rival per antonomàsia era l'Espanyol, sobretot a causa de la contraposició entre el catalanisme del Barça i el centralisme de l'Espanyol, i puntualment els rivals bascos com l'Athletic Club", segueix relatant Tomàs. Però el primer gran contrincant del Barça va ser el Català, l'equip fundat al Gimnàs Tolosa, el qual va rebutjar Joan Gamper quan va voler fundar allà el club blaugrana perquè només acceptava jugadors catalans. En aquella primera dècada del segle XX també va haver-hi molta confrontació amb l'Hispània, un equip format per obrers escocesos del tèxtil, que es contraposaven amb els gentlemans anglesos de classe benestant residents a Barcelona i amb la burgesia local que seguia el Barça.

El primer enfrontament entre el Madrid i el Barça es va disputar a les 10 del matí del 13 de maig del 1902 a l'hipòdrom de la Castellana de la capital espanyola i va acabar amb un triomf dels catalans per 1-3 en un torneig que va servir per celebrar la coronació del rei Alfons XIII. I el primer partit a Barcelona es va jugar al camp del carrer de Muntaner a les 16 hores del 13 de maig del 1906, just quatre anys després del primer duel. Va ser un amistós que els blaugranes van guanyar per 5-2 en un ambient de cordialitat.

Els primers incidents entre el Barça i el Madrid

Però les bones maneres van desaparèixer en el sopar de germanor entre els dos clubs que es va celebrar la nit del mateix dia al restaurant de l'Estació de França. La vetllada va acabar amb insults entre els dos bàndols. "Aquest episodi va tenir a veure amb la catalanofòbia", exposa en aquest diari el periodista Frederic Porta, coautor d'El clàssic. "Els insults als jugadors no van ser una forma d'antibarcelonisme o antimadridisme i es va tractar d'un cas puntual i aïllat en la relació entre els dos clubs durant aquella època", afegeix.

Molt pitjor va ser la situació que el Barça va patir el 13 de juny del 1943 al vell Chamartín en la tornada de les semifinals de la Copa d'Espanya. A l'anada, els blaugranes havien guanyat per 3-0 a les Corts en un partit que va transcórrer sense incidents lamentables, però la premsa madrilenya va catalogar l'estadi com "la caldera bullent de les Corts" i va escalfar la tornada. El Madrid acabaria imposant-se per un surrealista 11-1 en un estadi en què el públic local es va passar tot l'enfrontament llançant objectes (entre els quals, pedres) al terreny de joc i escridassant els blaugranes, un ambient que va condicionar els futbolistes del Barça i l'àrbitre Celestino Rodríguez.

"Aquest lamentable episodi va voler ser per part del règim franquista una demostració de qui havia guanyat la Guerra Civil per deixar clar qui manava aleshores a Espanya. Nosaltres no ho considerem com un primer episodi de madridisme flagrant contra el Barça", diu Porta. De fet, només sis anys després, el 3 de juliol del 1949, el Barça va guanyar per 2-1 l'Sporting de Lisboa a la final de la Copa Llatina disputada ja al Nuevo Chamartín (actual Santiago Bernabéu) i, malgrat que el públic va ser majoritàriament madridista, va animar el conjunt culer durant el partit i el va aclamar durant la volta d'honor per celebrar el títol. "En sis anys van passar de cridar «rojos catalanes» i «perros separatistas» a aplaudir el Barça en una final", exposa el periodista.

L'inici de la rivalitat: el cas Di Stéfano

Així, la tesi de Porta i Tomàs és que la rivalitat entre el Barça i el Reial Madrid no comença fins al 1953, 51 anys després de la disputa del primer partit entre els dos conjunts. El motiu va ser el cas Di Stéfano, que va comportar que el Reial Madrid es quedés amb l'estrella argentina per decisió de la dictadura franquista quan el Barça ja havia arribat a un acord amb el club que tenia els seus drets legals, el River Plate. "El règim aleshores ja havia decidit que el Reial Madrid seria el seu club-estat i el va impulsar amb gent útil com Santiago Bernabéu [president del Madrid entre el 1943 i el 1978]", considera Porta. "El culer mitjà es va adonar en aquell moment que el gran rival ja no era a l'altra banda de la Diagonal, sinó a 600 quilòmetres de distància", diu Tomàs.

El fill de Mariano Rajoy va ser soci del Barça

Ara pot semblar que el terme el clàssic acompanya els enfrontaments entre el Barça i el Reial Madrid des de l'inici de la rivalitat, però no és així ni de bon tros. Com exposen Porta i Tomàs en el seu llibre, s'utilitza a la premsa esportiva des de la dècada dels 90, i el seu origen per referir-se a aquesta rivalitat no està gens clar, malgrat que és evident que la inspiració són els enfrontaments entre el Boca Juniors i el River Plate, que tenen la mateixa denominació. Sigui com sigui, diumenge es viurà un nou clàssic i es desconeix amb qui anirà Mariano Rajoy Fernández, fill de l'expresident del govern espanyol i soci del Madrid. Rajoy Fernández va ser admès com a soci del Barça el 13 de març del 2000 i va deixar de ser-ho el 7 d'abril del 2005. "Tenia gairebé sis anys. Així que no sabem si ho va deixar de ser per decisió pròpia o algú li va dir que millor que ho deixés de ser", apunta Tomàs.