'Interviús' requisades i carros estirats per mules: quan el Barça va visitar "un altre món"

Torelló"Com s'escriu Flamurtari?", va preguntar Gary Lineker, davanter del Barça, el 14 de setembre del 1986 al Prat, minuts abans de pujar a un xàrter cap a Albània. "El nom em recorda un púding o algun tipus de postres", li contestava Mark Hughes. La primera ronda de la Copa de la UEFA havia creuat el Barça, que quatre mesos abans havia perdut la final de la Copa d'Europa contra l'Steaua als penals, i el Flamurtari. Seria el primer partit entre equips d'Albània i Espanya, rivals aquest dilluns (21 h, La 1) a l'Eurocopa.

"No havíem sentit mai aquell nom", diu l'exjugador Víctor Muñoz (1957). Parla d'un viatge "a un altre món". La prèvia del duel de Mundo Deportivo ironitzava que Vlorë, la ciutat del Flamurtari, la ciutat on es va declarar la independència d'Albània l'any 1912, "deu voler dir fi del món en albanès".

Enver Hoxha, al poder des de la Segona Guerra Mundial, havia mort l'abril del 1985 i el país havia fet una tímida obertura. L'agost del 1986 havia deixat de ser l'únic país d'Europa on no es podia arribar en tren i aquell setembre, dies abans del partit, havia iniciat relacions diplomàtiques amb Espanya. Era un dels dos únics països del món amb els quals Espanya no tenia cap vincle, juntament amb Corea del Nord. Però la República Socialista Popular d'Albània, un país oficialment marxista leninista estalinista, continuava sent el país més pobre, misteriós, hermètic i aïllat de tot el continent, segons la premsa de l'època. No tenia relació ni amb Iugoslàvia, ni amb l'URSS ni amb la Xina, per a revisionistes. L'any 1981 va morir Mehmet Shehu, ex primer ministre: el Partit del Treball, l'únic, va explicar que havia estat executat com a espia americà, soviètic i iugoslau.

El salari màxim eren unes 20.000 pessetes, uns 120 euros d'avui, i esglésies i mesquites estaven tancades des de la prohibició de l'exercici públic de la religió, als anys seixanta.

L'expedició blaugrana va descobrir el surrealisme al trepitjar terra albanesa. O fins i tot abans: un grup de soldats va pujar a l'avió a demanar els passaports i va requisar una revista Interviú. A Tirana encara hi havia estàtues de Lenin i Stalin. Dimarts van fer camí cap a Vlorë: un viatge de 130 quilòmetres per carreteres plenes de forats que va durar tres hores i mitja amb els jugadors clavats a les finestres. El bus anava driblant gent a peu i en bicicleta, ramats d'animals i carros estirats per bous, cavalls o mules. No existia la propietat privada de l'automòbil. Diu Esteban Vigo (1955): "Tot ens cridava molt l'atenció perquè per a nosaltres no era normal. Va ser un xoc impressionant".

Un partit "deplorable", "mediocre" i "penós"

Recorda veure nius de metralladores per tot arreu i estar sempre envoltats de militars: "Semblava que estiguéssim en una presó". El Barça es va endur cuiner i menjar (carn, peix, pastes, vi i cafè) i els jugadors tenien ordres de no beure de cap ampolla que no s'obrís davant seu: "«Però on som?», pensava jo". Recorden bé els lavabos de l'hotel, que en realitat era una residència d'estiu per a treballadors. "Vam entrar a les habitacions i al cap d'uns segons ens vam trobar tots al passadís. «Vosaltres teniu lavabo?». I tots: «No». Fins que vam veure que era a sota de la dutxa. Havies de treure una fusta per poder fer les teves necessitats. Feia moltíssims anys que no veia una cosa així", diu Vigo.

L'andalús reconeix que volia jugar i "sortir d'allà el més ràpid possible". El partit, una festa, un esdeveniment nacional, va ser el dimecres 17 de desembre en un estadi de 10.000 localitats que va acollir 15.000 persones. Havien pagat entre 25 i 100 pessetes. El dia abans els nens havien sortit abans de l'escola per veure entrenar l'equip de Terry Venables. Els jugadors del Flamurtari eren mestres d'educació física o obrers, segons El País: treballaven cinc hores al dia, però aquells dies van tenir permís del govern per dedicar-se plenament al futbol. Era l'anada de l'eliminatòria i el conjunt local es va avançar al minut 65 d'un partit jugat a ple sol: va arrencar a dos quarts de cinc perquè l'estadi no tenia il·luminació.

Però al minut 85 Vigo va salvar el Barça en un duel "deplorable", "mediocre" o "penós", segons l'hemeroteca. Per aquell gol, decisiu per passar ronda, l'any passat va ser convidat a Albània pel centenari del Flamurtari: "Primer vaig dir que no. Encara tenia vives les imatges d'aquell viatge. Ara ho visc com una experiència bonica, brutal, però en aquell moment va ser desagradable, eh? Me'n recordaré tota la vida". Però al final va decidir acceptar la proposta. Va tornar a Albània i es va enamorar del país. Ara el recomana als amics.