El passat ingrat de Juanpe Ramírez, el capità silenciós del Girona

GIRONA"He complert un altre somni. Amb el Girona, el club amb qui les he vist de tots colors. Estic molt content, molt. Si jo la Champions la veia sempre per televisió!", afirmava Juanpe Ramírez, minuts després de posar Montilivi cap per avall amb un golàs de falta en el seu debut continental que confirmava la primera victòria europea gironina. "Mai no n'havia xutat cap, en partit oficial. És un dels millors dies de la meva trajectòria, de veritat", repetia, amb un somriure d'orella a orella, com si estigués als núvols i no a la zona mixta d'un estadi que li va posar la pell de gallina, ovacionant-lo amb tothom dret. "Estic molt agraït amb tothom. Si ho dones tot per aquesta samarreta, sempre t'ho agrairan, més enllà dels resultats".

Juanpe va criar-se futbolísticament al Las Palmas, el pròxim rival dels blanc-i-vermells aquest dissabte (18.30 hores, Movistar), però ha fet trajectòria a Girona, on compleix el seu novè curs. Fins ara ha disputat 249 partits amb els blanc-i-vermells. Amb el conjunt canari va debutar el 2009, dies després de fer divuit anys i amb el dorsal 38, en un duel de Segona contra el Rayo Vallecano que al mig del camp tenia a un tal Míchel Sánchez. Les voltes que dona tot plegat és increïble. "Va estrenar-se molt aviat, com Pedri. Feia de migcentre, i després va passar al central. Ja tenia un gran xut. Però mai vam veure la seva millor versió, no es va enlairar del tot. Va ser un talent sense despuntar", explica Paco Cabrera, periodista de La Provincia. "Suposo que pel fet d'ocupar una posició de risc, i per l'excés de responsabilitat que qualsevol sent quan defensa els colors de la casa. També hi ha una part esportiva: tret de moments puntuals, mai no es va sentir protagonista".

Un parell d'episodis van marcar el pas de Juanpe a Las Palmas. "Primer, que la gent el xiulés per fer un parell de partits dolents. Aquí l'afició és exigent, han escridassat referents com Aythami o David. Un xicot que ho estava fent de conya al juvenil, però va cometre alguna errada greu, i se li van llançar al damunt. La seva va ser una sortida ingrata. Va ser trist, sí", rememora Cabrera. L'altra circumstància va ser que li detectessin una arrítmia benigna que el va obligar a estar un temps aturat: "Ho va passar força malament, perquè se li va ajuntar tot. I, repeteixo, era molt jove. Tot plegat li va quedar marcat i va haver de fer les maletes".

Baixar al fang

"Recordo tenir-hi una conversa i dir-me, literalment, que havia hagut de baixar al fang", continua Cabrera. Juanpe va abandonar casa seva, el Las Palmas i la Segona, signant pel Racing i la Segona B, on va aconseguir l'ascens a la categoria de plata i demostrar les condicions que havia exhibit al planter canari. A partir d'allà, Valladolid i, finalment, Girona. "Els tècnics d'aquí s'han estirat els cabells més d'un cop, al llarg d'aquests anys, veient el seu rendiment. Tot i que, per ser sincers, l'han intentat recuperar seriosament un parell de vegades. Especialment, abans del segon ascens del Girona a Primera. Però per un tema econòmic no es va tancar, ells van pujar i ja no s'hi pot competir".

Dissabte l'Estadi de Gran Canària l'aplaudirà, com ha passat les últimes vegades que l'ha visitat. "El rebran bé, sí. Els xiulets van ser en aquell moment i prou. Ell, a més, sempre parla bé del club. Així que li tenim afecte, esclar. Va ser una llàstima no gaudir-lo de debò, però tot el va enganxar massa aviat. És un dels talents desaprofitats per Las Palmas", diu el periodista. "El que ha aconseguit a Girona és una bogeria. Va saber buscar-se la vida, refent-se de tot el que li va passar. Mira'l ara, marcant gols a la Champions als 33 anys. És històric".