"Quan vaig tenir l'accident només volia morir-me"
Isidre Esteve, que correrà per 19a vegada el Dakar, reflexiona sobre la professió i la seva vida
BarcelonaIsidre Esteve (Oliana, 1972) és a les portes de córrer el seu 19è Dakar, el 9è en categoria de cotxes. Per a ell, aquest cèlebre ral·li, que comença aquest cap de setmana, ja forma part de la seva vida. "Són molts anys competint en moto i cotxe. És al que em dedico de forma professional i soc un privilegiat per viure-ho", assegura a l'ARA abans de tornar a començar l'aventura a l'Aràbia Saudita.
El pilot català corre des de fa gairebé dues dècades entre les dunes del desert amb dues o quatre rodes. Hi ha viscut de tot: victòries d'etapes que l'han omplert de felicitat i doloroses derrotes a pocs quilòmetres del final que li han costat el primer lloc. "Un any liderava la cursa general en moto i a 50 quilòmetres del final de l’etapa vaig trencar el motor -recorda-. Va ser molt difícil emocionalment. Vaig perdre el Dakar", rebla.
El que realment més valora, però, és el que passa fora de la cursa. "Has de ser capaç, al final d’una etapa, en una jornada de descans o durant una avaria, de sortir de la bombolla de la carrera i veure la realitat dels països per on hem estat. És molt impactant", confessa. El continent que més l'ha colpit és l'africà. I, en concret, Mauritània. "Quan vaig tornar a casa vaig dir-me: Isidre, no tens dret a queixar-te -recorda bocabadat-. Vaig recórrer 1.000 quilòmetres per les dunes i de sobte vaig veure una família vivint a sota d’un arbre. Em vaig preguntar: Vivint de què? Quines són les seves ambicions? Vaig arribar a la conclusió que el seu únic anhel era sobreviure", relata l'Isidre com si fos ahir. "I això, quan ho veus en primera persona i ets capaç de sortir de la bombolla de la cursa i plantejar-t’ho, fa que quan arribis a casa reflexionis. Et fa millor persona del que eres abans", raona.
Tornar a néixer després d'un accident el 2007
La moto era la seva passió, però el març de 2007 li va canviar radicalment la vida. Tot allò per què havia lluitat sobre les dues rodes va desaparèixer. La seva vida es va aturar i va reiniciar-se en un sospir. Va ser a la Baixa Almanzora d'Almeria, quan va patir un fort accident que el va deixar en cadira de rodes. "Quan em va passar em volia morir -recorda Esteve-. Des del dia que et diuen que no tornaràs a caminar, que no sentiràs el 80% del teu cos, simplement et vols morir. Ningú està preparat per a això", segueix.
"La majoria de gent només pensa que els passa als altres, però mai t'imagines que et passarà a tu. Hi ha un dia que succeeix i arriba sense avisar i sense un llibre d’instruccions", completa el pilot sense impotència. Setze anys després, el lleidatà ha sabut viure de nou i continuar competint a alt nivell: "Quan vaig veure que no em podia morir vaig pensar: Ara tocarà viure, no, Isidre? Aquell era l'únic objectiu".
El tema de les motos és una època passada. És una altra etapa de la seva vida en què va arribar a complir moltes metes que s'havia fixat i que recorda amb satisfacció. Però la d'ara és diferent, ja que va amb cadira de rodes i condueix d'una altra manera. "No és ni pitjor ni millor que la d’abans. És diferent", explica a l'ARA.
El volant que utilitza té tres peces: l’accelerador, el fre i el mateix volant. "Quan estic competint fatigo molt dels braços", comenta el pilot. "El meu cap pensa com si no anés en cadira de rodes i després no puc fer allò que he decidit", va explicar al diari ARA a inicis de 2023. Gairebé un any més tard, persisteix amb aquesta declaració. "Cada cop soc més conscient que no les puc fer, però m’agrada visualitzar-les com les faria. No és una frustració, és que a vegades el meu cap pensa com si estigués bé", assenyala amb un somriure d'orella a orella.
Amb totes les dificultats que ha hagut de superar durant la seva vida, el Dakar n'hi deu una. La moto li va fallar quan hi competia: en tres edicions, va quedar-se a només un pam de la victòria final. Ara, l'objectiu establert amb cotxe és molt diferent: "És difícil guanyar-lo. Hi ha diversos motius, com la meva condició". L'any passat va ser 34è.
El somriure no el perd en tota l'entrevista. Té moltes ganes i un propòsit clar: "Quedar entre els 20 primers seria l'hòstia. Soc conscient de la dificultat que tinc i el primer que estarà content seré jo. Si la resta és capaç d’entendre-ho, collonut. I si no, també".