“Soc l’entrenador, però a Qatar no m’està permès el contacte físic amb les jugadores”

BarcelonaEntre Dinamarca i Qatar hi ha 5.000 quilòmetres i dos segles de distància, però això no va ser obstacle perquè Iván Guerrero, un jove argentí enamorat del bàsquet, fes el viatge de la seva vida per convertir-se en el seleccionador qatarià de l’equip de bàsquet femení. “Feia dos anys que estava treballant a Dinamarca com a entrenador de bàsquet. El passat mes de gener estava de viatge a Grècia i el meu agent em va trucar per oferir-me aquesta possibilitat. Després de tot un procés de selecció que es va allargar durant un mes, em van seleccionar. L’únic problema era l’edat, ja que només tinc 28 anys, però al final em van escollir”, explica a l’ARA. El 28 de febrer va signar el seu contracte i el 10 de març va arribar a Qatar.

“Em vaig trobar amb una selecció colpejada perquè després de la pandèmia moltes jugadores veteranes van deixar l’equip i, a més, es va produir un canvi de personal a la federació. Em vaig trobar amb un escenari complicat, però vam fer un pla a llarg termini per potenciar les jugadores joves i construir una selecció nova amb un aire refrescant. El meu objectiu és crear una bona estructura de treball que ens permeti classificar-nos per a algun torneig important”, explica el tècnic. El seu full de treball apunta a sis anys vista.

El dia a dia del seleccionador qatarià és molt atípic. “El problema és que Qatar no té clubs ni lliga femenina. Estem intentant posar en marxa una competició amb els mateixos clubs que té la lliga masculina. El que tenim aquí són acadèmies amb moltes jugadores estrangeres. El 85% de la població és immigrant. Jo entreno amb la majoria de jugadores quatre o cinc vegades per setmana perquè no perdin el ritme. Un altre inconvenient és que elles no són professionals i, per tant, estudien o treballen com qualsevol esportista amateur”, explica Guerrero, que alerta de les temperatures extremes que dificulten caminar a la nit.

El Mundial de futbol és el gran iceberg de l’ambiciosa aposta que Qatar està fent per l’esport. “Estan portant molts entrenadors estrangers perquè és l’única manera que un país tan petit que no té aquesta cultura pugui créixer. Hi ha diners, però hi ha esports o disciplines que en reben més. El bàsquet no és tan popular com altres esports, com l’handbol. La seva aposta és bona, però a mi m’agradaria que fos més equitativa amb l’esport femení”, resumeix l’argentí, que farà de voluntari FIFA durant el Mundial.

"Després d'entrenar, resen"

El xoc cultural és gran. “Vaig arribar sent molt respectuós, perquè treballar amb dones en un país musulmà és delicat. Cada jugadora escull si es tapa o no. Jo en tinc un parell que ho fan i d’altres que ho fan a mitges o que no ho fan. Hi ha tres tipus de hijab; un que els tapa fins als ulls, el burca, que els tapa la cara, i un tercer. Hi ha jugadores que es tapen els braços, les cames o mig cap. Soc l’entrenador, però a Qatar no m’està permès el contacte físic amb les jugadores, i això, quan has d’ensenyar un bloqueig o un rebot, ho complica. He de demanar permís. Quan acaben d’entrenar es posen a resar. Amb la salutació mai dono el primer pas de donar la mà. Si ho fa l’altra persona, responc, però no prenc la iniciativa”, argumenta.

Guerrero viu a La Perla, un barri molt europeu de Doha on el nivell d’anglès és molt alt i on fins i tot accepten dòlars com a moneda de pagament. Preguntat per les denúncies internacionals per la vulneració de drets humans, l’entrenador diu el següent: “Aquest és un país musulmà, amb tot el que això comporta. La cultura és molt diferent, però mai m’hi he sentit incòmode. He vist alguna situació puntual en què algú anava amb poca roba i algú s’ha queixat, però crec que tenim massa prejudicis. Hi ha coses que a nosaltres ens semblen estranyes, però aquest país és ple d’immigrants. A nosaltres també ens toca adaptar-nos, és un aprenentatge mutu”.