GranollersDonar-los la veu que durant molts anys els ha sigut negada. Aquest ha sigut l'objectiu de la periodista i escriptora Anna Ballbona (Montmeló, 1980). Guanyadora del premi Anagrama amb No soc aquí el 2020, la vallesana ha canviat de registre per submergir-se en aquesta realitat silenciada durant molt de temps, i el llibre Elles competeixen n'és el resultat. El text, que arriba a les llibreries dilluns que ve amb epíleg d'Alexia Putellas i Gemma Mengual, recull les històries de dones referents en el món de l'esport com Laia Palau, Asisat Oshoala, Núria Picas, Imma Puig o Laia Sanz, entre d'altres. Històries que s'entrellacen entre si per deixar al descobert les vergonyes d'un sistema que encara no les valora com a iguals. Els obstacles a superar, els comentaris que cal suportar o la discriminació patida són alguns dels eixos transversals d'un llibre que pretén posar el focus en elles, per sobre de tot.
El llibre presenta moltes històries, ben diverses, dins de l'esport femení. Quin era el teu objectiu?
— Perquè escriure aquest llibre em fes trempar necessitava anar a buscar històries. Em semblava que podia ser una manera d'ensenyar la realitat del dia a dia de l'esport femení, en un sentit ampli. Aquell que no veiem de manera habitual. Per això busco barrejar totes les edats de l'esport, gent més coneguda amb gent que no ho és tant. Fent dialogar les esportistes sobre el paper, posant-les unes al costat de les altres, amb la seva diversitat de disciplines, esports i perfils. Em va semblar que aquest fregadís feia il·luminar les seves històries encara més.
La lluita és un element conductor entre totes les protagonistes.
— A mesura que elles m'anaven explicant les seves històries, havia de recollir tots els obstacles que han superat. Elles ho expliquen, unes de manera més marcada que altres, però en totes estan presents. Havia d'ensenyar això i, alhora, l'enorme força i convenciment que traspuen. I això no ho dic com una idea d'autoajuda de pacotilla, sinó com una idea de força i fermesa. Vull que quan algú llegeixi aquestes històries quedi sorprès pel que han fet malgrat totes les adversitats.
Has entrevistat esportistes que practiquen tota mena d'esports. Quins punts en comú has trobat?
— Amb el llibre m'he adonat que no ens hem escoltat gaire les esportistes d'elit en el dia a dia. No ens hem parat a veure com és la seva vida, quins sacrificis fan, què poden implicar aquests sacrificis, quines tries fan... Buscava diversos punts de vista i que no es convertís en un llibre de queixa, sinó de celebració. Les històries a mi em van deixar embadalida, hi ha autèntiques troballes.
"No demanem permís ni esperem invitació". En aquest fragment del llibre podem veure com ha arribat a un punt que elles mateixes han agafat les regnes i no esperen a ser convidades.
— Hi ha mil situacions i mil casos, però és un pas endavant que s'ha fet. Però al llibre hi ha un exemple que et demostra com estan d'interioritzats alguns comportaments. Parlo amb dues nenes joves que juguen a futbol, al començament a una d'elles no li passaven la pilota. Que això encara passi és increïble. I em fa pensar en què deu haver-hi dins del cor d'una societat perquè aquests nois decideixin no passar-te la pilota pel fet de ser noia. Ja no valen els assenyalaments que classifiquen certs esports en funció del gènere, uns per als nois i uns altres per a les noies, tot i que en la societat encara hi ha més estigmes morals del que ens puguem pensar. Totes les històries del llibre s'han trobat amb situacions d'aquest estil, però sí que hi ha un convenciment i una consciència més present.
Sembla que ara hi ha murs que les esportistes han esfondrat.
— Hi ha unes barreres que vull pensar que s'han traspassat per no tornar enrere, però, tenint en compte que estem en una societat amb unes ràtzies conservadores i d'ultradreta que estan allà, res es pot donar per assolit o per fet.
Al llibre ensenyes com els homes són vistos en esports com uns herois enfront d'elles, que molts cops ni se les mira.
— És que per què els herois sempre han de ser els nois? El món els ha atorgat a ells aquest paper heroic, i si et pares un segon veus que elles també ho són. Han aconseguit unes fites descomunals i, a més, ho han fet quan ningú esperava que ho fessin. Ningú estava (i està encara) pendent d'elles. És el camí més difícil, però és el que volen fer.
Això va lligat amb el fet que els ídols que tots tenim són masculins.
— Esclar! Hem crescut creient que tot el que feien els nostres ídols masculins era normalíssim, fins i tot allò més gamberro o violent. Però ara, al veure el futbol femení, veus més joc que no pas en el masculí, i potser ha sigut una de les coses que m'ha ensenyat aquest llibre. No hi ha les entrades esgarrifoses que et trobes al masculí i t'adones que no cal anar a la guerra quan jugues a futbol.
Elles ara estan creant un altre tipus de referents?
— Per exemple, tu sents parlar Alexia Putellas i allà hi ha un cap endreçat. Ara és un moment molt interessant, perquè moltes d'elles tenen la consciència d'estar erigint-se en nous referents. Moltes d'elles no tenien referents de cap mena, i ara tot el que siguin i facin pot servir. Això té derivades molt interessants.
Dins del mateix esport femení hi ha diferències, però.
— Ara tot està focalitzat en el futbol femení, però hi ha altres disciplines que han estat originàriament practicades per dones, i això no vol dir que valguin menys. Sumat a la falta de tradició poliesportiva en els mitjans de comunicació, hi ha el perill de menystenir aquestes esportistes que fa anys que piquen pedra.
Un element que remarques molt al llibre és la competència des del punt de vists d'una dona. ¿Està mal vist?
— Les esportistes han patit un menysteniment de les seves possibilitats. Sempre se les ha posat en dubte i han tingut la necessitat de justificar-se com a éssers competitius. La competitivitat en les dones és qüestionada, en els homes és natural. I això no ha de ser així. Crec que és necessari que s'expliquin les seves històries per ensenyar les dificultats que, fora de l'esport en si, elles han de combatre.
Què hi ha darrere del títol del llibre?
— És cert que hi ha un punt de partida que és la cançó de Manel, Jo competeixo. Però al final me l'acaben donant elles. Quan vas veient que darrere de totes elles, de maneres molt diferents, t'acaben explicant les seves històries i que es basen en voler competir fent el que més els agrada. I és aquest competir en el joc, en gaudir. I quan hi parles t'adones que la competició sembla que sigui un feu masculí. Ells sí que han de pelar-se els genolls, ells es poden fer una empenteta... Les dones sembla que hem de ser les cheerleaders, les espectadores, de l'èpica que fan els nois. Doncs no! Elles estan aquí i estan fent moltes coses amb una naturalitat al·lucinant. Aquest títol era una mena de reconeixement i homenatge a tot el que han lluitat. Ja n'hi ha prou que només mirem i admirem les proeses masculines.
Hi ha molts fils conductors que uneixen les diferents històries, però hi ha alguna afirmació del llibre que creguis que il·lustra bé aquesta realitat?
— "En l'esport femení la il·lusió venç la discriminació". És una afirmació terrible per tot el que implica, però alhora moltes esportistes l'admeten, la saben i han decidit saltar-hi per sobre. Això de per si no canvia les regles del joc, però amb aquest conjunt d'històries en què elles han agafat les regnes i la veu és molt positiu. Vull pensar que, a mesura que es vagin explicant més històries, aquesta frase quedarà trinxada. Mentrestant, però, és així.