Ja no és bufar i fer ampolles: el Girona continua sense guanyar

GIRONASi de París a València Míchel va fer vuit canvis de cop, contra el Rayo Vallecano en va fer set. Continua a la recerca d'una tecla que no acaba de trobar, davant la incertesa dels que l'envolten, que si alguna cosa destaquen d'ell és la seva fiabilitat. El tècnic fa escarafalls constantment, no demostra tenir les coses sota control. I l'entorn, inconscient, s'impacienta una mica, exigint a futbolistes que no tenen segons quins registres que facin coses que no saben fer. Volen repetir la fantasia que es vivia no fa gaire a l'estadi. I és comprensible, perquè ¿qui no vol que allò torni? Les dues últimes setmanes, però, s'estan fent bola: encadena quatre partits sense guanyar i tres sense marcar. La darrera mostra, l'empat a res contra els madrilenys (0-0).

Sobretot perquè el Girona, qui ho havia de dir, troba a faltar més Aleix Garcia que no pas Savinho. El d'Ulldecona era el director d'orquestra perfecte, i ara no hi ha ningú que assumeixi aquest rol. La seva feina, i amb moltes diferències, l'han de fer entre dos o tres, i d'aquella manera. I l'equip no avança. Quan es bloqueja, o no troba espais, abans un canvi de sentit facilitava superioritats. Quan això passa aquest curs, el ritme és tan lent que quan ha canviat de costat la defensa visitant ja l'espera. I així tota l'estona, en un bucle infinit. El baix rendiment no és un tema físic, és una qüestió de perfils. A part de no estar gens precís.

El Girona ha passat de l'espontaneïtat a la monotonia. Aquell equip desacomplexat que no sabies per on sortiria s'ha transformat fins al punt d'estar completament planer. Només alguna transició vertical o alguna acció aïllada individual trenquen els esquemes. Les coses han canviat massa, en poc temps. Fins i tot el Siusplau, un famós aficionat blanc-i-vermell que sol passar-se els partits voltant pel Gol Nord amb el bombo demanant a la graderia que faci suport, va arribar quan l'àrbitre estava a punt de xiular el descans.

I això no impedeix que els gironins puguin anar sumant punts i col·leccionant victòries, com es va comprovar en la doble consecutiva a l'inici de campionat. Aquest Girona està capacitat per guanyar, perquè sap jugar a futbol i té futbolistes amb talent per fer-ho. Va ser superior al Rayo, que no va inquietar, però no desequilibra. Perquè encara no és un equip en el sentit estricte de la paraula. I la irregularitat no és una bona acompanyant. De fet, si el vestidor continua sense rutllar del tot, a la gestió d'egos i al calendari aviat s'hi haurà de sumar l'aspecte mental. I si la dinàmica negativa s'instal·la, ja ha begut oli. Pot ser un infern.

Punt de mira desviat

Va ser Yáser Asprilla, l'extrem colombià de vint anys, el fitxatge més car de la història blanc-i-vermella, qui més es va lamentar en una primera part avorridíssima, en què el Rayo va jugar més bé les cartes que els catalans. Pràcticament tot Montilivi cantava gol després d'una fantàstica jugada de Miguel Gutiérrez, que va avançar fins a la línia de fons i va posar-li un caramel que només havia d'empentar, perquè tant la defensa com el porter Batalla estaven superats. Però Asprilla va calcular fatal, enganxat a l'àrea petita, i va fer botar la pilota massa fort, i es va perdre per damunt del travesser. Ocasions que per si soles ja no es poden desaprofitar; encara menys en duels tancats com el que es vivia i amb la necessitat que hi havia.

A punt va estar de treure's l'espina, amb un xutàs que va fer tremolar la fusta a la segona part, quan el Girona ja s'havia decidit a posar tota la llenya al foc. Miguel va fallar-ne una d'inexplicable i Misehouy i Stuani van flirtejar amb l'heroïcitat. Però això ja no és bufar i fer ampolles.