Jasmin Paris, la primera dona que acaba la cursa més infernal del planeta
L'atleta britànica va superar al·lucinacions, deshidratació extrema i manca d'oxigen per completar la Barkley Marathon
Barcelona"Estava a punt de desmaiar-me. Estava desesperada. Vaig sentir que estava a punt de passar la línia d'arribada o que cauria just davant seu. Només sentia un túnel de sorolls a banda i banda. Tot era una mica borrós". El relat de Jasmin Paris és esfereïdor. L'atleta es va convertir fa pocs dies en la primera dona que acaba la Barkley Marathon, la considerada cursa més infernal del planeta. Des del 1989, més de mil ultramaratonians han intentat completar l'exigent recorregut que travessa el parc estatal Frozen Head de Tennessee, però només vint han tingut èxit. I fins a Paris, cap era una dona.
La cursa tan sols dona 60 hores de marge per completar un recorregut de 160 quilòmetres (100 milles) que inclou uns 16.500 metres de desnivell, l'equivalent a escalar dues vegades l'Everest. Paris, una veterinària i investigadora científica de la Universitat d'Edimburg, va travessar la línia de meta després de 59 hores, 58 minuts i 21 segons. Tan sols li van sobrar 99 segons. "El problema no és el fet que siguin tants quilòmetres, sinó el terreny", explica en un reportatge al Guardian.
Els esportistes que volen completar el recorregut en el temps exigit no tenen temps per dormir. Paris va fer una becaina de tres minuts abans de l'últim dels cinc bucles. La manca de descans li va provocar al·lucinacions. "Veia ombres negres i confonia arbres o matolls amb animals", diu.
La britànica, que és mare de dos fills, havia intentat superar la Barkley Marathon dues vegades, però no se n'havia sortit. "Pensava que no ho aconseguiria, però la meva ment no parava de dir-me: 'Si no ho fas, ho hauràs de tornar a repetir'. I això em va empènyer a treure forces. Estava tan desesperada que no em vaig aturar. És la cosa més dura que he fet mai, em faltava l'oxigen", confessa. Quan va acabar la cursa, estava deshidratada i tenia les cames i els braços plens d'esgarrapades.
Durant el recorregut, Paris es va alimentar de pasta, farinetes, arròs amb llet i plàtans. "Els plàtans són l'única cosa que realment em funciona quan faig aquestes curses llargues i forassenyades. També vaig intentar mantenir una barreja de salat i dolç, incloent-hi entrepans de formatge i escabetx, pizza, truita o barretes de xocolata. Has de menjar el que puguis", alerta. L'èxit de Paris va ser la culminació de mesos d'entrenament cada matí de 5 a 7.45 h, abans que els seus dos fills s'aixequessin i ella comencés a treballar.
Un ideòleg excèntric
La duresa extrema no és l'única peculiaritat de la Barkley Marathon, una prova que s'organitza gairebé de manera clandestina. El recorregut definitiu s'anuncia tan sols unes hores abans de l'inici i per participar-hi els atletes han de portar una matrícula de cotxe del seu país, pagar poc més d'un dòlar i dur els objectes que Gary Cantrell, el seu ideòleg conegut com a Lazarus Lake, demani per a cada edició. Des d'un parell de mitjons fins a un paquet de tabac. Ningú sap quan se celebra i per inscriure-t'hi primer has d'investigar com contactar amb aquest misteriós senyor nord-americà, que no té telèfon mòbil. La cursa està inspirada en la fugida de James Earl Ray, l'assassí de Martin Luther King, de la presó d'alta seguretat Brushy Mountain.
La Barkley Marathon no és la primera heroïcitat de Paris, perquè fa cinc anys va guanyar la Montane Spine Race, una prova de 431 quilòmetres que és considerada una de les curses de resistència més dures d'Europa. Quan arribava a un punt de control, la britànica aprofitava per extreure's llet materna per a la seva filla de 14 mesos.