Jaume Alguersuari: “Jo sento que pel carrer a Barcelona hi ha odi"

BarcelonaJaume Alguersuari (Barcelona, 1990) s’ha reinventat. Després de ser pilot de F1 i que Red Bull decidís prescindir d’ell, ara és productor musical. A Reinvéntate explica la seva experiència i com s’ha tornat a motivar.

Com és que has escrit un llibre?

Necessitava explicar una història que he viscut, la meva experiència a la F1, per què em vaig retirar, quines tècniques he utilitzat per motivar-me. I l’he escrit ara perquè ara tenia la capacitat per trobar-me amb qui soc. Abans no podia escriure objectivament la història sense rancúnia ni odi. Calia veure-ho tot amb perspectiva. I això m’ho ha donat el temps.

T’has reconciliat amb la F1?

Sí. Quan vaig sortir-ne sentia odi. Quan no estàs preparat i arribes a un món capitalista com el de la F1, ets un titella. Representes una marca, tot et somriu, no saps qui són els teus amics, comences a guanyar molts calés... i vius una mentida.

Portaves molt de temps sent el que els altres volien que fossis.

Exacte. Però això no vol dir que no fos feliç. Ho era, però ara soc una persona més completa, que no vol dir que sigui més feliç. L’edat també hi ajuda.

Al llibre recordes la teva sortida de Red Bull, com et van trucar per dir-te que no seguies. Qui va prendre la decisió?

No ho sé, el que sé és que va ser una decisió d’un dia per l’altre. Ens ho van dir a finals de desembre i ens van deixar sense opcions d’anar a un altre equip. Tampoc va ser una decisió esportiva, m’agradaria que hagués sigut així, poder dir que no vaig tenir el rendiment que s’esperava. Quan va passar, era fàcil pensar “Que malament aquesta gent, són els meus enemics”, però després en fred penso que va ser gràcies a ells que vaig arribar a la F1, em van pagar la carrera i, per tant, els hi he d’estar agraït.

També parles de la discussió per no deixar passar Vettel en uns entrenaments lliures. ¿Ara la situació entre Toro Rosso i Red Bull ha canviat?

És difícil jutjar-ho, perquè no soc a dins. Depèn molt de les circumstàncies de cada equip. El que va passar a Corea és diferent... ell ja era campió, eren uns entrenaments lliures...

¿Creus que si no haguessis plantat cara en segons quines situacions les coses haguessin anat diferent?

Jo soc com soc. L’altre dia vaig fer una entrevista a El Mundo i vaig expressar el que sento i el que soc. I hi ha hagut polèmica. Crec que estem en una societat democràtica en què tothom pot dir la seva amb respecte. I a la F1 no pots tenir opinió. Jo volia dir la meva, sabia quina era la diferència entre un cotxe i l’altre... però no agradava. Jo em puc equivocar, però sempre dic el que penso. M’ajuda a dormir millor a la nit.

A El Mundo vas dir que aquí “no ens matem, però falta poc”. Penses això?

Moltes frases quan les treus de context poden tenir una infinitat de lectures. Ho segueixo pensant i no ho canviaria, però sí que és cert que el meu ús del vocabulari no és el més encertat, demano disculpes, la paraula matar sona molt forta. Però sí que vivim en una societat dividida, amb crispació social, i a qui ho negui crec que li falta una mica de vista, amb tot el respecte. No he faltat al respecte i la resposta de molta gent ha estat d’odi. Tot això s’ha convertit en una rivalitat com d’un partit de futbol. Jo també soc català, defenso Catalunya. Tots junts som més que set milions de catalans. Jo sento que pel carrer a Barcelona hi ha odi, també veig odi a la meva família, com si es tractés d’un partit de futbol, com si jo fos del Barça i els altres del Madrid. Tots som un, no hem d’odiar ningú, l’odi porta més odi.

Al llibre dius que el millor que t’ha passat és que et fessin fora de la F1.

Hi ha una dita que diu que el que no et mata et fa més fort, i aquest és el meu cas. El que em va passar va ser una cura d’humilitat, em van fer un gran favor. La F1 i el motor han estat la meva universitat i tot el mal que m’han fet m’ha servit per aprendre.

Parles de la relació amb el teu pare i dius que ell esperava “tenir un fill que es dediqués al que ell no va poder”.

Tots els pares fan una projecció d’ells en els seus fills. He viscut una predisposició de la família perquè el nen es convertís en pilot, era la seva voluntat.

Ara et dediques a la música. ¿S’assembla a la F1?

Tenen coses en comú, però són molt diferents. Per a mi la música és un sentiment viu que és per compartir. El món del motor és matar el company. Això porta a una situació de frustració i odi... La música no és una competició, està dins del camp de l’art.