Javier Fernández, a la recerca del podi que li falta

BarcelonaJavier Fernández arriba a Pyeongchang amb la intenció de treure’s l’espineta dels Jocs Olímpics de Sotxi. Llavors, ara fa quatre anys, un salt quàdruple del seu programa es va quedar en triple, un triple repetit, un salt repetit que no va comptar per als jutges... i les medalles i el podi olímpic es van esfumar. Ara, quatre anys més tard i havent engreixat el seu palmarès amb diversos títols (entre els quals dos de campió del món i quatre dels sis campionats d’Europa que té), el madrileny torna a aspirar a una medalla. Dels 22 anys que tenia a Sotxi passa als 26 d’ara i, per tant, s’ha convertit en un dels patinadors de més edat dels que hi competeixen. Ell, que va ser dels primers que va incloure tres salts quàdruples (el salt més complex que es fa de moment en el patinatge artístic sobre gel), ara veu com la nova generació de patinadors puja amb força i alguns fins i tot ja han inclòs més de quatre quàdruples als seus programes (alguns s’arrisquen amb sis). Fernández diu que no: pren riscos, però no vol anar molt més enllà. Prefereix perfeccionar el que fa fins a la sacietat i no incloure més complicacions al seu programa, ja de per si complet.

Així, la nit de demà a divendres (02.00 h) sortirà a la pista amb el programa curt, que s’inspira en la pel·lícula Temps moderns de Charles Chaplin, i la nit de divendres a dissabte (02.00 h), amb el programa llarg, en el qual es posa en el paper del Quixot per representar el musical de Broadway L’home de la Manxa. Un programa que, d’alguna manera, explica el que ha sigut la seva trajectòria en el món del patinatge. De quixotesca es podria titllar la seva idea de dedicar-se al patinatge artístic sobre gel en un país com Espanya, en què aquest esport tan sols té un miler de practicants i en el qual ell és, ara per ara, el principal referent. Part de la culpa que aquest madrileny faci el que fa sobre dos patins la té la seva germana, Laura, campiona d’Espanya júnior durant quatre anys seguits (del 2001 al 2004). Amb sis anys, Javier Fernández va tenir el seu primer contacte amb el gel quan, després d’un entrenament de la seva germana, va demanar provar-ho. I va decidir que volia seguir practicant aquell esport que tant li va cridar l’atenció. Un esport poc comú a Madrid i que, per tant, era evident que les possibilitats de practicar-lo eren limitades.

Marxar de casa perseguint un somni

L’ajuda dels pares, doncs, va resultar indispensable en els primers passos del petit Javier en aquest esport: la mare era la que conduïa més de tres hores al dia per portar-los (a ell i a la seva germana) i anar-los a buscar a la pista on els dos entrenaven. Després de provar sort a Jaca, finalment es va fixar en ell el preparador rus Nikolai Morozov, que ha entrenat, entre d’altres, patinadors com Miki Ando -l’actual xicota de Fernández-, Denis Ten, Florent Amodio i Màksim Kovtun. Així, amb tan sols 17 anys, el madrileny se’n va anar als Estats Units perseguint un somni, el de convertir-se en un dels millors patinadors artístics sobre gel. Javier Fernández sempre explica que de Morozov en va aprendre la disciplina, una cosa de la qual ell no anava gaire sobrat de petit. Com ell mateix confessa, quan s’avorria a la pista es dedicava a explicar acudits i a distreure els companys.

Però el canvi de debò va arribar ara fa set anys, quan va conèixer Brian Orser, que és el seu entrenador actual. Amb 20 anys, Fernández tornava a fer les maletes per anar-se’n al Canadà. Estava disposat a lluitar pel que volia aconseguir. A les ordres d’Orser, doble subcampió olímpic en la seva època de patinador (a Sarajevo 84 i a Calgary 88), el madrileny ha après que el patinatge va molt més enllà dels salts.

A Toronto coincideix a la pista amb qui és el seu principal rival al gel, el japonès Yuzuru Hanyu, dos cops campió del món com ell. Els dos s’entrenen a les ordres del mateix tècnic, un fet que, tot i que des de fora es pot veure com un problema, ell assegura que el beneficia, ja que pot aprendre del rival. Hanyu, que defensa la corona olímpica, serà el seu principal rival a Pyeongchang, si bé el japonès hi arriba una mica just de forma després de lesionar-se als lligaments del peu dret en una caiguda al novembre. Un altre japonès, Shoma Uno, i el nord-americà Nathan Chen són els altres dos patinadors que s’haurien de jugar les medalles amb Fernández.

El metall olímpic és, certament, una de les poques coses que li falten a aquest patinador -nascut a l’humil barri madrileny de Cuatro Vientos- per acabar d’arrodonir el seu palmarès. La retirada comença a ser a la vora, tot i que de moment prefereix no parlar del tema. “El gran objectiu que tinc a la meva vida quan em retiri és seguir ajudant tant com pugui a fer créixer aquest esport a Espanya”, assegurava en una entrevista a l’ARA. Un cop pengi els patins, doncs, de feina no n’hi faltarà.