Joan Verdú: “Em van dir mercenari, però havia refusat marxar de l'Espanyol cobrant el triple”

BarcelonaPocs mesos després de reiniciar la seva carrera professional, ara com a entrenador, a l’equip infantil de l’Alella on jugava el seu fill Joan, Joan Verdú (Barcelona, 1983) ha fet aquest curs un pas endavant assumint la banqueta del juvenil C de la Damm. En aquest club barceloní coincidirà de nou amb un altre exjugador, Sergio García, que l’ha acompanyat en diferents etapes de la seva trajectòria: des dels seus inicis al planter del Barça fins a la seva maduresa a l’Espanyol, passant per la selecció catalana o l’etapa final, a la Muntanyesa. 

Ara, a més, també són veïns: “Des de petits que tenim una bona relació dins i fora del camp, tant de bo que duri molts anys. Vaig gaudir molt jugant amb ell, era un jugador top mundial i el fet de conèixer-lo bé influïa dins la gespa: sabia si la volia al peu o en llarg, al perfil dret o l’esquerre, o què faria si l’estaven pressionant o no”, explica Verdú a l’ARA. Enguany dirigiran equips diferents de la Damm, però tots dos ja somien un futur en comú al capdavant de la banqueta del primer equip de l’Espanyol. “N'hem parlat, però primer ens hem de formar bé, agafar experiència i estar preparats”, admet. 

Verdú reconeix que se sentia físicament i mentalment amb ganes de seguir jugant, però va decidir parar per poder dedicar més temps a la família. Aquest estiu va penjar les botes després d’un últim curs a l'Hospitalet. La seva va ser una carrera prolífica, amb 435 partits oficials disputats a l’elit, on va firmar 82 gols i 45 assistències. “¿Una espina clavada? Haver estat lluitant per algun títol fins al final”, se sincera. Ho va tenir a prop el 2015, quan va assolir les semifinals de la Copa del Rei amb l’Espanyol. Malgrat que va assolir un gran caixet dins del mercat futbolístic, el barceloní mai va generar cap traspàs entre la desena de clubs on va jugar. D’ofertes, això sí, no n’hi van faltar: “En vaig tenir diverses, sobretot una l’estiu del 2011. Un club europeu de la Lliga pagava la meva clàusula, de vuit milions, i em doblava o triplicava el salari. Jo, tot i tenir el 30% dels meus drets econòmics, vaig declinar l’oferta perquè l’Espanyol, que passava per dificultats, acabava de vendre Osvaldo i Callejón i l’afició estava dolguda”. Club i jugador van entendre que no era el millor moment per sortir. 

Una sortida agra de l'Espanyol

L’Espanyol va comunicar aquell estiu a Verdú, que encara tenia dos anys de contracte més, que abordaria la seva renovació al cap d’uns mesos. Tot i la insistència del barceloní, al llarg d’un any i mig, per tractar una ampliació contractual, ningú va parlar amb ell fins gairebé el final del contracte. “Em vaig sentir com si em convidessin a marxar”, lamenta el barceloní, que va acabar marxant com a agent lliure al Betis. “Em va fer mal que algunes persones m’acusessin de mercenari i que em xiulessin quan vaig tornar a Cornellà-El Prat. Però estic tranquil amb la decisió presa, vaig ser honest fins a l’últim moment amb l’afició, el club i els companys, que era el que més em preocupava. Anys després he rebut el reconeixement de gent de l’Espanyol i els estic agraït”, detalla. 

Verdú va començar esculpint el seu talent al planter del Barça, on va passar gairebé una dècada. “Allà ho vaig aprendre tot, em van ensenyar a tenir una ètica, un respecte i unes pautes”, recorda. Després de quatre anys al filial blaugrana, va entendre que havia de seguir la seva carrera lluny del Miniestadi. Va convertir-se en el relleu de dos dels seus referents, Juan Carlos Valerón (Deportivo) i Iván de la Peña (Espanyol), i enyora la figura del mitjapunta en el futbol actual. “És una figura que està desapareixent, a aquest perfil de jugador tècnic cada cop li demanen ser més fort físicament per pressionar a la primera línia i ajudar darrere. El mitjapunta actual ha de ser un jugador més complet del que potser érem abans”, reflexiona. Ara, analitza amb ulls d’entrenador perfils com el de Darder: “És un jugador molt complet, capaç de treure la pilota des del darrere i que també té xut i arribada. És un d’aquells futbolistes diferencials que quan estan bé l’equip ho nota i en surt beneficiat. No s’ha de jugar exclusivament per a ell, però se l’ha d’ajudar a treure el màxim de profit possible”. 

Verdú, que ha rebut la influència de tècnics molt diferents, té clar quin estil de joc vol imprimir als seus equips. “Caparrós ens exigia molt, Lotina era més calmat i Pochettino sabia què pensàvem en tot moment, però segurament qui més encaixava amb la meva forma d’entendre el futbol va ser Jordi Vinyals, que va implementar un estil de joc d’anar sempre a l’atac i de voler ser protagonista a la Xina. Vull fer equips ofensius que generin ocasions, tot i que sé que hauré d’adaptar-me als jugadors”.