El joc de l’obrer que somiava a ser doctor

Tenia uns vuitanta minuts de trajecte fins a Sant Antoni de Portmany, entre l’hora de la convocatòria i el que es triga a recórrer els 45 quilòmetres de distància. Felip Portas repassava fa cinc anys l’excursió que havia de fer el seu SD Formentera per jugar a domicili davant el FC Luchador. És un record que encara guarda de l’etapa a Primera Regional, la infància esportiva d’un equip que ara juga a Tercera Divisió i que d’aquí quatre dies afronta una històrica tercera eliminatòria de Copa del Rei davant el Tudelano. “És un orgull, una satisfacció i una sorpresa a mitges. Ens han malacostumat. Ja no se’ns fa estrany superar certes pantalles (contra el Saguntí i el Llorca, en aquest cas). Vam començar com si fos un joc d’estar per casa i ara som a les portes de competir contra llegendes”, apunta a l’ARA l’antic directiu del Formentera, fent memòria amb nostàlgia d’aquelles jornades maratonianes d’entrepà i grada al Municipal, punt en comú de bona part de l’illa.

“Si hi vas, pots veure avis amb els seus néts, formenterencs de soca-rel, al costat d’andalusos o catalans que fan vida a la ciutat. El futbol ha fet d’eina de cohesió social. Tots vivim d’una mateixa il·lusió, i està sent molt intensa durant aquest mes”, diu Pepo Rubio, periodista de Ràdio Illa. És la conclusió més primària de mantenir-se, per raons econòmiques òbvies, aliè al xou mediàtic i capitalista de l’esport. “Aquí el significat d’un parell de xuts va més enllà. El club té molta gent treballant diàriament a canvi, només, de la satisfacció que produeixen els bons resultats. És un motiu d’autoestima col·lectiva. Els seus són els èxits de tots, ens representen. Quan fas el cafè al matí en un bar es parla de l’últim partit de l’equip, no de Cristiano Ronaldo”, afegeix Portas.

El nou màxim dirigent de l’entitat, Xicu Ferrer, exjugador vermelló, com el seu antecessor, dóna forma al somni de la localitat balear, una potència del sector terciari de només 12.000 ciutadans. Des del seu despatx planifica una hipotètica nova fase del torneig del KO -que seria la primera amb conjunts de la Lliga Santander- i s’imagina creuant-se amb un Barça que ara està pendent de reequilibrar l’escala salarial per renovar Luis Suárez per 16 milions d’euros anuals, trenta vegades el pressupost del Formentera. “Són diferències insalvables. És un altre futbol. Nosaltres som els obrers i ells els doctors, els arquitectes d’aquest esport. El nostre, però, és el real”, apunta el porter titular, Marcos Contreras. A diferència dels blaugranes, l’andalús i els seus companys, amateurs, no disposen de taquilles individuals de diversos metres quadrats per deixar-hi els auriculars d’última generació, penjolls d’un pes exagerat o samarretes foradades, delirantment cares. No ho necessiten. Els penjadors i el banc de fusta, imaginàriament dividit, guarden els seus uniformes d’assegurador, de gestor i de picapedrer de l’obra, entre d’altres. “El futbol et posa les coses fàcils a mesura que et professionalitzes i fa que no valoris certes coses. Des de la meva posició, la d’haver viscut la cara més amarga d’aquest món, he après a gaudir-ho tot. Formar part d’un grup que juga sense saber si cobrarà o no a final de mes, que s’entrena a altes hores de la nit sense cap mena de reconeixement, fa que visqui el moment d’una manera especial”, comenta Contreras, un dels pocs jugadors que es dediquen al futbol gairebé al 100%.

“La majoria tenen altres ocupacions. Quan els fitxem els assegurem l’allotjament (normalment compartit), el punt més delicat i car del procés, i els ajudem a trobar feina”, explica Ferrer, que evita, més per precaució que per convicció, parlar de la classificació. “No hi vull pensar. Pas a pas. Seria preciós fer història, seria una fita que recordaríem per sempre. Volem que la gent s’assabenti que a Formentera en sabem, d’això de jugar a futbol”.