Juanpe escriu el seu nom en la primera victòria històrica del Girona a la Champions

GIRONAImagineu-vos l'escena: una falta a la frontal de l'àrea rival, i Montilivi sencer corejant el nom de Juanpe, que agafa la bola i la col·loca amb delicadesa. L'estadi continua cantant el seu nom. El canari fa uns passos endarrere i respira. I de sobte, silenci. L'àrbitre xiula i s'encamina cap a la pilota. Amb decisió, engalta un xut preciós imparable i l'afició esclata. El celebra tothom, només faltaria. Ell s'abraça a tothom, cos tècnic inclòs. I Montilivi torna a corejar el "Juanpe, Juanpe". Que bonic que és el futbol quan s'hi posa. Així va segellar-se la primera victòria històrica del Girona a la Lliga de Campions contra l'Slovan (2-0), que li permet mantenir viu el somni europeu. Una altra data per al record.

Però qui és Juanpe? El jugador canari és qui més temps fa que està al vestidor. Concretament, des del 2016. Lògicament, ha viscut tot el que ha passat aquests anys, que no ha estat pas poca cosa: dos ascensos a Primera, el descens a Segona, les traumàtiques nits de final de play-off perdudes... A Catalunya, hi ha fet arrels. De fet, els seus fills són gironins. La gran va néixer unes setmanes després de la pèrdua de l'elit amb Eusebio. Juanpe va arribar a confessar que, en aquells primers dies de paternitat estrenada, mentre estava amb la seva filla en braços, embadalit i amb una emoció que només qui és pare experimenta, el cap li anava cap al descens. Ho va dir en una meravellosa entrevista a Jot Down en què també va assegurar que no va néixer sent del Girona, però que morirà sent del Girona. I quan un sent això, no hi ha res més a afegir.

Sentiments precisos per una entitat que viu la seva època daurada gràcies al compromís i el comportament de persones com Juanpe. O Cristhian Stuani, esclar. L'uruguaià també va ser titular, però va fallar un penal. La vella guàrdia, amb permís de Juan Carlos i Portu, va ser qui va oxigenar una mica, no gaire, els futbolistes disponibles. Abans del partit contra l'Slovan, Míchel tenia les mateixes altes i baixes: tretze. En acabar, va sumar dues absències més, les d'Iván Martín i Van de Beek, per problemes físics. Segur que el calendari, l'estrès, el poc descans i un munt de factors hi tenen a veure, però tot plegat sembla una caça de bruixes.

Què s'hi pot fer, davant d'això? Míchel ja intenta inventar-se coses mentre s'estira els cabells. Prou fa mantenint el tipus i aportant serenor, quan qualsevol altre ja hauria embogit del tot, maleint-se per les desgràcies i qui sap si espantat pel rumb amb el qual es navega a la Lliga, on dissabte té un partit crucial a Las Palmas. Si algú s'atreveix a jugar a les set diferències respecte a una imatge del curs passat, en trobarà cinc-centes. Els nous encara no han encaixat tan bé com ho van fer els que eren nous i es deien Savinho o Dovbyk. I hi ha aquell punt d'angoixa de no tenir cap mena de certesa de quin rumb agafarà el curs: un pretén que sigui tranquil, però qui sap si tocarà jugar-se les garrofes per la salvació. Va ser tot tan extraordinari que la ressaca és dura.

Però mentrestant, la música (de la Champions) a tot drap i a ballar, que són quatre dies. Va haver-hi un petit senyal que aquesta podia ser la nit, amb Montilivi ja fent una imatge decent durant l'himne i no pas com en l'estrena contra el Feyenoord. Aquest cop, el Girona va actuar de pressa, encara que fos a còpia de cridar equips formatius perquè ocupessin alguns seients i el camp no es veiés buit. I qui dia passa, any empeny.

Felicitat absoluta

Futbolísticament, ni el fet d'estar condicionats, sobretot després de la lesió d'Iván Martín, va impedir que el Girona portés la iniciativa en el joc. Una mica a batzegades, però amb més idea que no pas el conjunt eslovac, tancat al seu camp i que tan sols es va apropar a Gazzaniga en un contraatac a les acaballes del primer temps, en un xut de Blackman que va fregar el travesser. Però quan el Girona va replicar, va ser incontestable.

Va fer-ho mitjançant Danjuma, un cul inquiet els noranta minuts, i amb un interrogant al damunt, per les altes expectatives. Semblava que no tenia sang, el neerlandès, però n'hi sobrava. Una jugada majúscula va permetre a Miguel portar l'alegria a Girona, que tornava a assaborir un moment màgic. Fosos en una abraçada, jugadors i aficionats, en aquell instant no va haver-hi ni pors, ni calendari, ni lesionats. Era felicitat i prou.

Només el porter Takac va negar a Danjuma o Miovski ampliar l'avantatge blanc-i-vermell, que es moria de ganes de celebrar el triomf. Però faltava el moment més especial. Faltava el moment de Juanpe. Un instant que el canari recordarà sempre.