El jueu errant que va posar les llavors del futbol base al Barça i el Bayern

BarcelonaL’Europa d’entreguerres, temps de revoltes i canvis viscerals, era tan complicada que una mateixa persona podia arribar a tenir diferents noms. Richard Kohn, jueu vienès, va ser el primer home que va unir el destí del Barça i el Bayern, perquè va entrenar els dos conjunts, però amb noms diferents. A Barcelona seria conegut com a Jack Domby, mentre que a Munic li deien Richard Dombi. El primer cop que va arribar a Barcelona, de fet, la premsa es va referir a ell com "Dombi Littles", un error provocat pel sobrenom que tenia a casa, "la petita eminència", perquè no era gaire alt però era llest com una fura. La seva segueix sent una figura poc coneguda, perquè li va tocar la maledicció de viure dies històrics, quan Europa s’encaminava cap a l’infern.

Kohn va posar les llavors, tant a Catalunya com a Baviera, per entendre la filosofia futbolística dels dos clubs. Sent vienès, s’havia convertit en un dels millors alumnes de la generació d’entrenadors que va anar perfeccionant una manera d’entendre el futbol ben moderna. Va ser alumne privilegiat de tècnics com Jimmy Hogan o Hugo Meisl, homes que van arribar a ciutats de l’Imperi Austrohongarès com Viena, Budapest i Praga per perfeccionar les millors tàctiques futbolístiques de l’època. De Kohn, però, queda molt per saber encara. Nascut el 1888, se sap que va ser jugador en diferents clubs, com el Wiener, i que va arribar a ser internacional amb Àustria en quatre partits del 1908 al 1912. Era un jugador tècnic que encaixava en aquella escola transdanubiana on el joc cada cop era més elegant. Aquests anys es guanyaria el sobrenom de "Kleine Dombi", que en dialecte local vindria a ser "petita eminència". Un sobrenom que amb el pas dels anys esdevindria el seu cognom.

Però Kohn també era un home de gran personalitat i durant una gira del Wiener AC per Alemanya va ser un dels líders d’una revolta de jugadors contra la directiva per qüestions econòmiques. Els jugadors revoltats van arribar a crear el Wiener AF com a resposta. Kohn era dels que creien que calia professionalitzar l’esport, motiu pel qual la Federació el va deixar fora de la llista de convocats per anar als Jocs Olímpics del 1912. El nou club, per cert, va ser un fracàs i va acabar marxant a l'MTK de Budapest, club que llavors tenia la fama de ser el de la comunitat jueva hongaresa i on el tècnic era Jimmy Hogan, que ja havia treballat amb ell a Viena. Kohn va acabar tornant al Wiener AC, on el 1918 sembla que encara va jugar un partit, tot i que no queda clar què va fer durant la Primera Guerra Mundial.

L'arribada a Barcelona

Després de la Gran Guerra, Kohn inicia la carrera com a tècnic. Hi ha qui diu que va viatjar a l’Uruguai per aprendre'n, perquè aquest petit estat ja era llavors la terra promesa per als amants del futbol, però no n'hi ha proves. A inicis dels anys 20 el trobem a Berlín, al Hertha. I després a l'HSK Građanski croat, amb el qual guanya el campionat de Croàcia però perd la final del campionat iugoslau el 1925. El 1926 passa pel First, un club de Viena, i finalment aterra a Catalunya després d'enlluernar tothom amb una gira europea amb el First, equip que el Nadal del 1925 golejaria el Barça a les Corts per 1-4. Aquella aventura no duraria ni un any, tot i que va tenir temps de guanyar del febrer al desembre del 1926 un Campionat de Catalunya i una Copa del Rei contra l’Athletic Club. A més, entre altres tasques dins del Barça es va encarregar d’entrenar les joves promeses, cosa que el converteix en un dels pares del futbol base blaugrana. Era un Barça que, gràcies a personalitats com Jack Greenwell, ja apostava per un futbol de toc. Un club que mirava a l’estranger per aprendre. I el futbol del centre d’Europa era llavors un espai d’idees fèrtils, motiu pel qual poc abans un hongarès, Jesza Pozsonyi, s’havia convertit en un dels primers tècnics del Barça que va apostar per un sistema formatiu. Un sistema que Kohn milloraria en aquells mesos que va ser a Barcelona. Kohn va poder treballar amb un Barça d'or, amb Samitier, Paulino Alcántara, Sagi o un hongarès com Plattko. Però no fa fer arrels a Barcelona.

Convertit en un rodamon, als anys 20 el trobem a l’Sportfreunde de Stuttgart, el Warszawianka polonès o al VfR Mannheim alemany. I finalment, al Bayern, on jugadors com Sigmund Haringer explicarien: "Volíem jugar sempre a l’atac. Amb ell vam aprendre moltes coses, com per exemple a posicionar-nos sobre la gespa per atacar millor". Els primers dies al nou club, Kohn va fitxar la gran estrella del Mannheim, Oskar Rohr, i explicaria a la premsa que "per sobre de tot, és important adaptar l'entrenament amb la pilota al joc en competició. Cal crear situacions complicades als entrenaments que permetin estar preparats per als partits". La seva obsessió era treballar amb professionalitat, i afirmava que dos entrenaments d’una hora durant la setmana, com era normal llavors a Alemanya, era massa poc. "Les setanta o vuitanta hores de l'any són en realitat massa poques per a una formació com cal. Per tant, és cosa de l’entrenador, a més de la feina física, veure sobretot els errors i donar les seves instruccions basades en aquestes deficiències tècniques", explicaria.

El president que l’havia fitxat llavors era Kurt Landauer, que afirmava que fitxar tècnics estrangers era una bona idea per millorar i aprendre. En una Alemanya cada cop més nacionalista, el Bayern s’inspirava fora de la seva terra, amb un president i un tècnic jueus. Landauer, de fet, arribaria a ser enviat al camp de Dachau quan els nazis van pujar al poder, tot i que va poder fugir a Suïssa després de pagar molts diners. L’arribada de Kohn va permetre al Bayern fer un salt de qualitat, ja que va arribar a fer alhora de "massatgista, director general, preparador físic i entrenador", segons el llibre oficial de la història del Bayern. Autodidacte, el vienès va crear una oficina de vicepresidència on ell treballava amb Siegfried Herrmann per organitzar millor el dia a dia. Per primer cop hi havia un encarregat d’organitzar els desplaçaments, algú que cuidava les dietes dels futbolistes, i es planificaven els entrenaments amb plans mensuals. El 1932 el Bayern es proclamaria campió d’Alemanya per primer cop al derrotar a la final l’Eintracht, una final en què Kohn va tenir-ho tot programat, des dels àpats fins al viatge en tren, passant per les passejades fora de l’hotel. Kohn, com havia fet al Barça, va buscar un encarregat per modernitzar el futbol formatiu del Bayern. L’encarregat va ser Otto Albert Beer, que era jueu com ell. Beer seria assassinat pels nazis al gueto de Kaunas el 1941. Kohn va fugir a Suïssa, on va mantenir el contacte amb Landauer.

L’historiador del futbol Dietrich Schulze-Marmeling, però, explica que encara no se sap gaire bé per quina raó Kohn va deixar el club on treballava abans del Bayern: el Munic 1860. El vienès havia estat fitxat pel club més antic de la ciutat, un club amb una massa social més conservadora i menys obert de mires que el Bayern. Si dins del Bayern es van viure molts episodis de resistència contra el nazisme, la major part de directius del 1860 van ser nazis de primera època. Kohn hi treballaria del 1928 al 1930, just quan van començar a aconseguir càrrec dins del club personatges com Fritz Ebenböck, que va participar en el Putsch de Munic del 1923 al costat de Hitler, o Sebastian Gleixner, un membre de les SA que portava aquest uniforme militar a les reunions del club. Malgrat que Schulze-Marmeling no ha trobat proves que Kohn marxés pel fet de ser jueu, es devia sentir més a gust al Bayern, d’on va marxar quan els nazis van pujar al poder, i va viure una segona etapa al Barça que va ser un fracàs, fins al punt que l'equip va acabar segon per la cua evitant el descens per ben poc. Ell mateix Kohn, així com els jugadors, van arribar a demanar cobrar menys com a penitència.

Kohn, que va morir el 1963 i tampoc se sap on va passar la Segona Guerra Mundial, esdevindria un nom molt respectat al Feyenoord, on va entrenar abans i després de la guerra i va provar noves tàctiques i guanyar els primers títols de campió neerlandès del club de Rotterdam, on seria conegut com "el doctor" perquè, a més d’entrenar, curava els futbolistes lesionats. La seva vida sempre va ser el futbol. Tant, que sovint, al Bayern i al Barça, dormia al despatx que tenia a l'estadi.