Jugant a la ruleta russa
Per als cinèfils, hi ha alguna cosa en l'aposta d'en Laporta que recorda Christopher Walken a El caçador, aquell duríssim clàssic de Michael Cimino. El president del Barça s'ha pres la nova temporada com el moment de jugar-se-la a la ruleta russa. No hi veu altre remei, ni tampoc terminis o ajornaments. Tot o res, ha de ser ara. I en coherència amb el seu tarannà, s'hi ha tirat de cap. Tal com acabava la temporada, es van filtrar un munt d’objectius amb noms i cognoms. La identitat dels reforços es revelava sense recança, mentre el president expressava com ho aconseguiria: via venda d'actius. I així ha estat, a punt ja de ratificar la segona palanca. Sense esperar a baixes i sortides, s'han estimulat entrades a dojo amb l'ambició de tornar immediatament al nivell perdut fa set anys, quan queia la ja remota cinquena Champions.
Encara queden setmanes per certificar si se'n sortirà, de tot plegat; per comprovar si reduirà la notable quantitat de noses encara arrapades al vestidor per no perdre els sucosos contractes obtinguts, i per saber, de retruc, si fascinarà Europa amb aquests moviments de tafur. De moment, cau foc gens amic dels adversaris, decidits a denunciar que un equip en fallida faci aquests moviments d'alt risc, tot i que el Bayern serà el primer a atrapar al vol els diners del traspàs de Lewandowski si arriba l'acord. Hi havia dues alternatives, la lenta o aquesta supersònica, i Laporta no ha dubtat en la tria. Se la juga i prou, amb tothom a l'expectativa. En especial, la nombrosa oposició sempre disposada a negar-li el pa i la sal amb la gens dissimulada intenció de recuperar el que queda del ranxo que ells mateixos van cremar amb la pèssima gestió feta en la darrera dècada. Parlant del passat, eren altres temps, però per força la situació recorda la viscuda pel president Llaudet a començaments dels 60. En una similar i dramàtica situació, el club no va aixecar el cap en catorze anys per manca d'audàcia i sense patrimoni per vendre, valgui’ns la lliçó apresa. Ara tothom aguanta la respiració per veure com resulta aquest incomparable farol de caixa o faixa en versió blaugrana. Llàstima que cap endeví pugui assegurar-nos ara com acabarà la partida més important en l'era moderna del club. Si el potencial esportiu ha d'engegar la maquinària d'ingressos, segurament no queda altra alternativa que acceptar aquest risc, propi de kamikazes. Per cert, que continuï Dembélé ho deixem en mans de teòlegs especialitzats en fenòmens que escapen a la raó.
