Jugar amb futbolistes de la casa: el camí que cal seguir

BarcelonaDeia fa pocs dies el defensa internacional Aymeric Laporte que no és feliç a l'Aràbia Saudita, on ha marxat per guanyar una milionada. Explicava que altres jugadors, amb les butxaques ben plenes, viuen situacions similars. Creuen que no es respecten els contractes, que no hi ha prou seriositat, que la vida allà és complicada.

No els puc entendre, aquests jugadors. Pots jugar a un Manchester City, un Arsenal, un Barça o un Milan, viure a ciutats amb un estil de vida que t'agradi i fer-te molt ric, amb els salaris que es paguen. Però marxen a l'Aràbia Saudita per cobrar encara més, però allunyant-se del focus esportiu. Tot, per tenir més diners. Puc entendre un jove acabat de sortir de la universitat que accepti marxar al Golf Pèrsic per guanyar una milionada, quan a Barcelona no podria ni pagar el lloguer. Si m'arribés una oferta –cosa que no passarà– per anar a viure allà amb un sou estratosfèric, segurament amagaria els meus ideals i valors a un lloc ben amagat i marxaria, ja que la diferència de sou seria abismal. ¿Però un futbolista que era al City? Ja ho són, milionaris! Maleïda cobdicia.

Al futbol, potser soc un romàntic, jo hi busco identitat, hi busco valors. Al partit de Copa de Bilbao, va emocionar-me veure dos equips amb arrels plens de cares joves. Héctor Fort, Marc Guiu, Pau Cubarsí i Lamine Yamal, contra Beñat Prados, Nico Williams, Unai Gómez i Julen Agirrezabala. Jugadors que s'emocionen per defensar l'equip de la seva ciutat, de la seva terra. Aficionats que els miren i entenen que formen part de la mateixa idea col·lectiva. Apostar pels jugadors de la casa i cuidar-los no només és una bona idea per estil de joc, que Xavi no hauria d'oblidar: també és defensar una manera d'entendre el futbol en què no tot són els diners, en què els clubs són espais oberts, comunitats.

Al futbol li demano això. Aquests dies, a l'illa de Sardenya, l'afició del Càller s'acomiadava del millor jugador de la seva història, Gigi Riva, mort als 79 anys. Aquest davanter no era sard, era del nord d'Itàlia, de la frontera amb Suïssa. I un cop va admetre que quan als anys 60 el va fitxar el Càller va pensar de forma despectiva que anava a una illa mig africana. Cert, aquella Sardenya era ben pobre. Però Riva va esdevenir un sard més i mai més va voler marxar, tot i rebre ofertes de clubs que pagaven més. Per què? Doncs perquè va identificar-se amb un poble. "Un cop van portar-me a un poble de l'interior i vaig veure una dona molt gran, d'uns 90 anys, que tenia tot d'imatges de sants a casa seva. I al mig una foto meva. Resulta que no sabia gaire qui era jo, ja que no hi entenia de futbol, però tenia la meva foto perquè deia que jo era un bon home que havia ajudat Sardenya", va explicar Riva. Al futbol jo li demano això. El comiat que li han fet a Riva val molt més que tots els diners que puguin pagar els saudites.