La fascinació pel K2, el cim que fa perdre el cap

Barcelona“El K2 no és un ésser maligne que s’amaga a la glacera de Baltoro, esperant-nos. Només és allà, indiferent. És una muntanya inanimada de roca, gel i neu. El seu salvatgisme és fruit del tot el que nosaltres hi projectem, com si culpéssim el cim de les nostres pròpies desventures”, escrivia Ed Viesturs després de tornar del K2. Viesturs, el primer nord-americà a pujar als 14 cims de més de 8.000 metres del planeta, gairebé va deixar la pell a la segona muntanya més alta del planeta, amb 8.611 metres. “Per intentar assolir el cim, vam pujar malgrat l’amenaça de mal temps. I a l’alpinisme pujar és opcional, però baixar és obligatori. En el descens gairebé hi perdo la vida”, recorda. Cada any els objectes dels alpinistes que perden la vida al K2 acaben en un memorial improvisat al camp base, al qual ara s’afegirà el nom del català Sergi Mingote, l'última víctima de la “muntanya maleïda”, com l’anomenen molts. “No està maleïda”, defensa Viesturs, que ha dedicat un llibre a un cim que "és fascinant; és perfecte, et pot fer perdre el control”.

Una piràmide perfecta de neu i gel preciosa a la frontera entre el Pakistan i la Xina, a la zona del Karakorum. Una zona tan inestable políticament que molts anys costava tant pujar-hi com obtenir el permís per arribar-hi. A diferència d’altres cims, el K2 ni tenia nom en llengua local, ja que estava ben apartat de qualsevol lloc habitat. La muntanya va ser registrada per primer cop el 1856 per una expedició liderada pel britànic Henry Haversham Godwin-Austen, que treballava al servei d’un imperi que volia controlar aquelles fronteres. Thomas G. Montgomery, topògraf de l’equip, va batejar els cims d’aquella zona del Karakorum amb esperit científic: K1, K2, K3, K4... en ordre d’altura. Però va errar en els seus càlculs, batejant com a K1 el cim que posteriorment seria batejat com a Masherbrum, muntanya que no arriba per poc als 8.000 metres. La major part de cims batejats per Montgomery van adoptar amb el pas dels anys altres noms, com el Broad Peak (K3), el Gasherbrum II (K4) i el Gasherbrum I (K5). El K2, en canvi, va seguir amb aquest nom, tot i que els xinesos l’anomenen Chogori.

El K2, juntament amb l’Annapurna, és el cim del planeta amb la mitjana més alta de morts entre els valents que intenten pujar-hi. Al K2 la taxa de mortalitat és gairebé del 25%, superada només pel 38% de l’Annapurna, el desè cim més alt de la Terra. Curiosament, l’Annapurna va ser el primer vuitmil conquerit, en la cèlebre expedició francesa de Maurice Herzog, que havia format part de la resistència contra els nazis, i Louis Lachenal el 1950. Després ha tancat les seves portes. El K2 tampoc ha posat facilitats. El mateix Sergi Mingote, que ja l’havia coronat sense oxigen i ara hi tornava per intentar ser el primer a pujar-hi sense oxigen a l’hivern, explicava: “És el cim que miro amb més respecte. T’atreu. Després d’haver-hi estat, entens la seva màgia”. El de Parets del Vallès admetia tenir una relació d’amor i odi amb el cim on va perdre la vida, poques hores després que una expedició del Nepal fes el cim per primer cop durant l’hivern, amb un dels membres de l’equip, el xerpa Nirmal Purj, fent-lo sense oxigen. Purj, l’home que va pujar els 14 vuitmils en tot just sis mesos, ha liderat l’emancipació als cims dels xerpes, poble autòcton del Nepal condemnat a pujar l’equipatge dels primers exploradors fa 100 anys. Ara ha fet història de nou al K2.

El polèmic ascens italià del 1954

“El K2 et pot fer perdre el cap”, admet Viesturs. El primer alpinista mort va ser l’alemany amb passaport dels Estats Units Dudley Wolfe, que va morir-hi el 1939 entre rumors sobre el seu tracte tirànic amb els portadors. El K2 seria coronat per primer cop per una expedició italiana el 1954, una aventura que acabaria als jutjats. Achille Compagnoni i Lino Lacedelli, els primers alpinistes a fer el cim, acusarien el jove Walter Bonatti d’haver posat en risc el seu èxit. Bonatti es defensaria i acabaria guanyant el cas, tant als jutjats com en l'opinió pública, demostrant que Compagnoni i Lacedelli van canviar de lloc l'últim camp previ a l’atac al cim, just quan Bonatti, acompanyat per l’escalador pakistanès Amir Mahdi, els pujava bombones d’oxigen. Compagnoni admetria que van canviar el camp per allunyar Bonatti, més jove, patint per si aquest els podia passar al davant el dia de l’atac al cim. El canvi de lloc del camp va obligar Bonatti i Mahdi a improvisar el vivac documentat a més altura, a 8.100 metres, en un petit espai d’un metre que van guanyar a la neu a cops de piolet. Mahdi perdria els peus per culpa del fred. I Bonatti tornaria tan decebut, que va esdevenir una llegenda pujant als cims per sempre més sol, ja que ja no confiava en ningú més. La glòria per pujar un cim que “et demana més”, segons Viesturs, va fer perdre el control als dos italians. I, sense voler-ho, van fer de Bonatti un dels noms més admirats de l’alpinisme modern. El 1986 la polonesa Wanda Rutkiewicz esdevindria la primera dona a coronar el K2.

La relació d’amor i odi amb el K2 s’ha cobrat la vida d’alguns catalans. El 1995 hi moria el terrassenc Jordi Anglès a causa d’una caiguda, un any després del primer ascens d’un català, Juan Tomàs, que anava acompanyat dels bascos Alberto i Félix Iñurrategi, Juanito Oiarzabal i Enrique de Pablo. El 2004 Jordi Corominas feia història en protagonitzar la segona ascensió per la via coneguda com a Magic Line, una via oberta el 1986 pels polonesos Wojciech Wróż, Przemek Piasecki i l’eslovac Petr Bozik. Si el 1986 Wróż hi perdria la vida baixant, el 2004 hi moriria Manel de la Matta, que baixava acompanyat per Òscar Cadiach després d’haver decidit no seguir Corominas. Cadiach hi pujaria el 2012 i Ferran Latorre el 2014, expedició on perdria la seva vida el seu amic Miguel Ángel Pérez Álvarez, lleonès nascut a Barcelona.