De l'agonia a l'estabilitat
La dificultat d’avalar cent vint-i-cinc milions d’euros, afegida a la falta de previsió o al canvi de plans dins de la candidatura de Laporta arran de la sortida inesperada de Jaume Giró, ha propiciat aquesta setmana una d’aquelles matinades eternes pròpies de l’era Gaspart. I és cert que mai fins ara no ens havíem fixat en els avaladors, però tampoc no havíem estat mai tan a prop d’haver de repetir unes eleccions, un tràngol que el Barça no es podia permetre.
El fet que, per esquivar el pedregar, Laporta hagi hagut de recórrer a dos pesos pesants de l’empresariat català que no formaven part –ni en formaran– de la seva junta demostra com de caducat està el model de l’aval de responsabilitat, per més legal i obligatori que sigui. I, alhora, cal confiar que la cobertura econòmica externa sigui una qüestió de barcelonisme genuí i no pas la voluntat futura de treure’n rèdit o de tenir poder de decisió sobre el govern del club.
En tot cas, el dubte sobre si l’episodi agònic podia suposar algun peatge sobre la credibilitat de Laporta va quedar resolt ahir mateix amb el bany de masses que va rebre a l’Hospitalet, on va acaparar les peticions de fotos i autògrafs tot i que en l’acte d’inauguració d’un recinte esportiu també hi era Jordi Alba.
Passades dues setmanes des de la victòria a les urnes, i superat el contratemps inicial, és hora de governar; d’agafar les carpetes que ha deixat Tusquets i començar a resoldre problemes. Fins i tot de posar-se exigent, com va fer ahir Laporta reclamant la Champions a la plantilla d’handbol. I que el discurs emocional del candidat esdevinguin solucions de president.
De moment, més enllà de la distribució de les vicepresidències, sabem poc més que qui comandarà el destí econòmic –Ferran Reverter– i futbolístic –Mateu Alemany– del club. Això sí, de l’aplaudit discurs de presa de possessió de Laporta se’n desprenen dues decisions troncals: l’aposta per la continuïtat de Koeman i el compromís de convèncer Messi perquè es quedi. Si cal, recorrent a la pressió emocional.
Són dues decisions que ens remeten a l’ideal d’estabilitat al qual ja es va aferrar Laporta en la seva anterior etapa, quan només va tenir dos entrenadors i un únic secretari tècnic en set anys, i que va rescatar dimecres com a clau per al repte que afronta. Perquè tot i les seves formes de revolucionari, en el fons, a Laporta li agrada tenir-ho tot sota control. Només així es pot consolidar un lideratge fort com el propugna i que tant ha trobat a faltar l’entitat.
