L’Almeria destrossa la millor versió del Girona (1-2)

GIRONAA principis d’octubre, el Girona està en zona de descens. Contra l’Almeria va cuidar millor la imatge, però el segueix penalitzant el fet de ser poc contundent a les àrees (1-2). Concedeix massa i a dalt res flueix. I els resultats no esperaran eternament que la filosofia de Míchel faci arrels. Tan sols ha guanyat un partit dels últims set.

Per contrarestar la influència de l’Almeria, el Girona va decidir jugar els millors minuts de la temporada. Va ser un inici desconegut i sorprenent, perquè teòricament qui s’havia d’imposar era el conjunt andalús, el nou líder de Segona. Però no, Montilivi no s’arruga tan fàcilment. Dividits per unes jornades plenes de contrastos, tocava gaudir de la versió agradable i no pas de la depriment. Com quan t’ho passes bé i no vols que s’acabi, l’equip va fer venir ganes de més. Amb els joves, no va haver-hi complexos. No va pesar ni el suposat caixet, ni la inexperiència. Els nanos tenien ganes de gresca, i la gent també. Però amb aquesta eficàcia, hi ha poc a fer.

Arnau per la dreta, Terrats al mig i Sarmiento per l’esquerra van ser tres dels antídots blanc-i-vermells. Amb el suport de vuit companys més, van començar a guanyar segones jugades, a decantar cap al seu terreny els duels individuals. Pocs cops havia passat això, aquest curs. En els dies assenyalats, el Girona mai s’esborra, es conjura perquè ningú no pugui arribar a casa i retreure’s res.

Inclinat totalment el duel del costat local, faltava allò que a alguns estadis és tan fàcil, però que per al Girona no ho és: xutar a porteria. Sobretot va estar actiu l’argentí Sarmiento, la gran sorpresa d’una alineació en què si els plànols dissenyats per Borja i Baena s’aixequessin com volen, el present seria diferent. L’equip tenia el domini, la intensitat i la mentalitat; però per no perdre el costum qui va poder marcar va ser l’Almeria: primer amb Sadiq i després amb Ramazani, que en comptes de plantar-se davant Juan Carlos quan es quedava sol, va preferir intentar una vaselina molt abans d’arribar-hi. Possiblement, no ho va entendre ni ell. També va haver-hi temps per veure la mà del porter davant Portillo, en el miracle setmanal al qual ens té acostumats.

Però a l’Almeria no se li pot concedir ni una mica, perquè et destrossa. Sadiq en perdona una, no dues: només començar el segon temps, va marcar gràcies a un toc de qualitat dins l’àrea i a un error previ de Bernardo en la sortida de la pilota. Ho arreglaria aviat, el colombià, empatant el partit en una acció d’estratègia i assistit per Arnau. L’ambient es va revolucionar, la remuntada se sentia. Però l’Almeria, un tros d’equip, va activar una tensió desagradable: Robertone feia l’1-2 amb un xut violent, i enviava el Girona, de forma preocupant, a la dinovena posició.