L'atracament del segle

Ens hem acostumat tant al soroll que ja no el percebem. L'hem normalitzat. Tot és un escàndol, una vergonya, la competició està adulterada, els àrbitres estan sota sospita, els senyors criden a les tertúlies i es premia la filiació al club de torn de periodistes que els defensen amb passió i formes de fanàtics. S'analitzen fins a l'avorriment, en bucle, jugades controvertides, i consumim una polèmica rere l'altra sense temps per digerir-les mentre es caven rases i trinxeres cada vegada més fondes i les llistes de greuges són cada dia més llargues. L'atracament del segle és la pèrdua de credibilitat i dignitat dels professionals, el dany irreparable a la reputació i la imatge de la competició, la creença cada vegada més generalitzada que res és net, que hi ha conspiracions i mans brutes per tot arreu.

Ens estan prenent que el futbol sigui un espai per a la diversió, l'evasió, el gaudi. Estem envoltats d'iracunds convençuts que tenen la raó en majúscules que apunten als rivals i els assenyalen públicament com a enemics. No hi ha mesura ni calma, ni arguments sense crits. El cas Negreira, els vídeos de Real Madrid TV, les declaracions de Laporta i de Xavi afirmant que la competició està adulterada, els analistes arbitrals que asseguren una cosa o la contrària segons el dial o el mitjà, els avenços tecnològics que en lloc de servir per calmar el galliner l'esvaloten. Les disputes no tenen fi i hi ha acarnissaments en els mitjans de comunicació rendits a la dictadura del clickbait, en què les webs són monstres insaciables que s'han d'alimentar sense descans.

En un món cada vegada més hostil i trastocat, el futbol ja no serveix de refugi o descans, el "Doncs tu més" és tendència; els mocs, la llei. Tots som sospitosos d'alguna cosa i els indignats són una legió. No es debat, es discuteix, i ningú sembla reflexionar sobre cap on anem perquè estem massa ocupats enfadant-nos, ofenent-nos i recitant els noms i els cognoms d'àrbitres d'ahir, d'avui i de sempre.

Em declaro cansada, farta i frustrada. Em pregunto si alguna vegada he contribuït a l'enrenou i m'exigeixo ser-ne més conscient per no formar part de l'estrèpit. No sé tu, però jo ja no suporto més aquesta remor permanent. Perquè això, al cap i a la fi, no hi ha qui ho aguanti.