Gerard Esteva: "L'esperit dels Jocs del 1992 ja no serveix, cal renovar-nos"

BarcelonaGerard Esteva (Barcelona, 1984) passeja per la seu de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC), al centre de Barcelona, buscant el cartell que recorda la primera Setmana Catalana de l'Esport. Una imatge de l'Estadi Olímpic ple de gom a gom, amb esportistes desfilant rere una senyera i el president Lluis Companys a la llotja. "Impressiona, eh? Ara costa més arrossegar gent, però estem en el bon camí", diu abans de començar l'entrevista. El 2022, la UFEC va recuperar aquesta iniciativa que havia nascut els anys 30 gràcies a Pompeu Fabra i va tirar endavant, així, una cita destinada a ser l'esdeveniment esportiu de referència per fer visible l'esport català. Va ser un èxit. Tant, que en aquesta tercera edició de la Setmana Catalana de l'Esport, del 8 de juny al 9 de juliol, omple el país de tornejos en més de 40 esports amb la participació de seleccions internacionals. I la catalana, esclar.

Quins canvis trobem en aquesta tercera Setmana Catalana de l'Esport?

— Això està agafant una dinàmica d'internacionalització molt important i, sobretot, creix la participació de països de fora, així com la implicació de les entitats del país. Aquesta tercera setmana tenim 43 federacions ja molt implicades i ens participen 45 països de cinc continents. Fa un any, vull recordar, van ser 25 països. Per tant, pràcticament hem doblat la participació internacional i això vol dir que és una competició atractiva per a les seleccions internacionals. I encara més important, si l'any passat teníem 2.000 esportistes, aquest any superem els 4.000. Vull recordar que en uns Jocs Olímpics hi ha 11.000 esportistes. Per tant, és probablement l'esdeveniment internacional més massiu que hi ha a Catalunya i a l'Estat.

Quines conclusions vau treure de la segona edició i com heu aconseguit aquesta millora?

— Perseguim tres objectius. El primer, que aquesta competició permeti a les nostres entitats vincular-se internacionalment i tenir contactes amb altres països. El segon objectiu és ser capaços d'organitzar un gran esdeveniment de qualitat com el que fem i demostrar a les federacions que podem ser seu de grans coses. Aquí ja teníem l'experiència del 1992, però ja en fa molts anys i, per tant... o ens plantegem nous reptes, nous objectius... o, si no, la capacitat organitzativa també decau. I el tercer objectiu és donar valor a la gran qualitat de l'esport català, les seves seleccions i els seus esportistes.

L'esperit del 1992 sempre hi surt. L'hem perdut una mica?

— És evident que el 1992 ens va donar un coneixement i que Barcelona, quan ha capitalitzat en l'àmbit internacional grans esdeveniments, ha mantingut aquesta capacitat organitzativa. Quan organitzes grans esdeveniments necessites professionals de referència, necessites gent molt competent. I si no tens una continuïtat al llarg dels anys, t'acaben marxant els esdeveniments a altres països. La setmana catalana pot ajudar a continuar mantenint aquest nivell organitzatiu, sobretot amb noves generacions preparades. Els que van ser líders professionals el 1992 avui ja estan jubilats o pràcticament jubilats. L'esperit del 1992 ja no ens serveix. Necessitem noves generacions que segueixen el camí dels seus mestres o els superin. Necessitem els esdeveniments.

—

Fa la sensació que hi ha una generació que rebutja els grans esdeveniments, com els Jocs d'Hivern pel canvi climàtic o la Copa Amèrica.

— Sí, és evident que és imprescindible que un gran esdeveniment, més enllà de la inversió, més enllà del pressupost ordinari, tingui un vessant social. I quan dic vessant social vull dir que un gran esdeveniment no pot no anar acompanyat de programes socials que permetin que la població pugui beneficiar-se'n. Si la percepció de la població és que és un negoci d'uns quants que venen de fora i el fan a casa nostra, que no en treuen cap rèdit, es veurà de manera negativa. Tanmateix, si en un gran esdeveniment ets capaç de tenir aquest vessant social, ets capaç d'arribar als clubs esportius, és diferent. Com la Copa Amèrica amb els esports nàutics, per exemple. Així pots estar generant carreres professionals al voltant de tots aquests esdeveniments. Si els esdeveniments internacionals tenen aquest vessant social, llavors lliguen perfectament amb l'esperit del 1992. Si són purament especulatius, no tenen sentit.

Cal que les institucions s'hi impliquin més?

— Sí, de fet és un dels nostres objectius, posar l'esport al centre del debat, que es valori com un pilar fonamental de l'estat del benestar, no? Perquè l'esport és economia. Més del 2,4% del PIB català és d'activitat esportiva, perquè l'esport són llocs de treball, estem parlant de centenars de milers de llocs de treball que estan directament relacionats amb l'esport, estem parlant que l'esport és cohesió social, estem parlant que l'esport és salut, l'esport té una transversalitat espectacular... I necessitem que també la política s'hi impliqui i vegi l'esport com un element fonamental per tenir una societat millor.

Has estat molt crític amb la gestió de l'alcaldessa Ada Colau, en la part referent als esports. Com veus la situació després de les eleccions?

— Qualsevol aposta per un projecte que cregui en l'esport serà benvinguda.

Quins són els esports que estan més en aquesta línia, dels quals esteu més satisfets del programa que podeu presentar?

— Bé, de fet tots. Però podem destacar l'hoquei sobre patins a Sant Hipòlit de Voltregà, amb la participació de Portugal, la campiona del món. Tenim un altre esport curiós, perquè no és tan popular, que és el siting volley. És un esport paralímpic que viurà un partit entre Catalunya i Bòsnia, un país on destaquen en aquest esport malauradament perquè tenien moltes mines antipersones. En ciclisme, hi ha una prova brutal al mes de juliol al Circuit de Catalunya de Montmeló, les curses d'orientació a Tossa o el partit de rugbi contra Ucraïna, entre altres.

Fa un any, quan vam parlar, m'explicaves la complicació que tenien les entitats esportives després de la pandèmia per tirar endavant, en part per l'alt cost de l'electricitat...

— La situació ha millorat. Ha millorat perquè vam arribar a uns nivells gairebé insostenibles. Nosaltres, que gestionem instal·lacions esportives, vam passar de gastar un 40% menys d'electricitat a pagar un 160% més. Això era insostenible. Ara ja s'ha regularitzat, la veritat és que l'Estat ha sigut capaç d'afrontar-ho. El que hem d'intentar és donar estructures sòlides als nostres clubs perquè es puguin dedicar al que s'han dedicat, a la promoció esportiva. I entre el covid i la crisi, ens ha caigut totes les plagues a sobre i això ens ha distret durant tots aquests anys. Ara hem de recuperar una altra vegada aquesta normalitat.