L'estadi de futbol fantasma que explica el conflicte d'Ucraïna

BarcelonaQuatre dies abans de l’inici de l’atac de Rússia contra Ucraïna, un jet privat va abandonar Kíev cap a Londres. A dins hi anava Rinat Akhmétov, l’empresari més ric d’Ucraïna i el propietari del Xakhtar Donetsk, el club que ha guanyat 13 de les darreres 20 lligues ucraïneses. Akhmétov, fill de miners del Donbass, deixava la mansió que s’havia fet aixecar als afores de Kíev, imitant els palaus reials del segle XVIII, per refugiar-se al seu luxós pis de Hyde Park.

Durant molts anys, Akhmétov donava suport econòmic al Partit de les Regions, que es portava bé amb Moscou. Però després del 2014 va canviar de bàndol, atrapat al mig d’un conflicte que ja porta anys afectant de forma dramàtica el futbol ucraïnès. El Xakhtar, el millor equip de la dècada, fa 8 anys que juga exiliat, lluny de la seva ciutat i del seu preciós estadi, un dels més moderns d’Europa, construït per ser seu de l’Eurocopa del 2012. El Donbass Arena porta 8 anys desert, amb bona part de la coberta destrossada a causa del foc de morter que ha arribat a impactar contra el recinte. Un estadi fantasma. La història d’Akhmétov, el Xakhtar i aquest estadi expliquen en part el conflicte entre Rússia i Ucraïna. I la història d’aquells que han quedat atrapats entre dos bàndols, canviant d’un a l'altre, entre dubtes i interessos econòmics. "Akhmétov simbolitza aquells ucraïnesos que parlen rus, que no se sentien còmodes amb algunes polítiques nacionalistes ucraïneses, però que tampoc volien trencar Ucraïna", explica Oleksandr Holiga, periodista ucraïnès.

Uns primers anys foscos

La història d’Akhmétov podria començar aquell 15 d’octubre de l’any 1995 que va quedar atrapat en un embús i va arribar tard al partit de lliga ucraïnesa del Xakhtar contra el Tavriya. Arribar tard li va salvar la vida, ja que una bomba va esclatar a la llotja del vell estadi del Xakhtar i va posar fi a la vida del president Akhat Bragin. Akhmetov, el vicepresident, ocuparia el seu lloc i contractaria un prestigiós bufet d’advocats americans per denunciar a qui afirmés que ell havia tingut negocis amb Bragin, un mafiós conegut com a “Akhat el grec”. Akhmétov ha denunciat més d'un periodista que ha publicat informacions sobre lligams amb el crim organitzat en aquells anys 90 en què tot era possible a l'antiga URSS.

Akhmétov va ser més llest que Bragin a l'aprofitar les privatitzacions posteriors a la caiguda de la Unió Soviètica per fer-se ric. En 10 anys va passar de vendre ampolles de Coca-Cola al carrer a ser l'home més ric del país. Comprava empreses, edificis, televisions, i va esdevenir el gran magnat en el sector de l'energia, controlant empreses que gestionen electricitat i gas. També va comprar totes les mines de carbó del Donbass, malgrat que perdien diners, només per poder mantenir amb feina centenars de miners i convertir-se així en una figura estimada en una regió on tothom parlava rus. Una de les regions mineres més importants d'Europa, a la frontera entre Rússia i Ucraïna, que vivia una greu crisi econòmica, ja que el carbó s'acabava. I on es mirava amb cert neguit l'ascens al poder a Kíev d'un nacionalisme ucraïnès poc arrelat a la zona.

Les dues ànimes, cara a cara

Fundat a Donetsk el 1997 per defensar els interessos dels russos d’Ucraïna, el Partit de les Regions va ser la resposta per afavorir els desitjos pro-russos. Un partit que depenia econòmicament d’Akhmétov, qui controlava el destí de més de 300.000 treballadors a tot el país. L’ascens d’aquest partit al poder va coincidir amb el creixement esportiu del Xakhtar. No era casualitat. Akhmétov va començar a fitxar brasilers per derrotar l’històric Dinamo de Kíev. Una forma gràfica de deixar clar qui manava. Durant molts anys, els partits Dinamo de Kiev-Xakhtar enfrontaven dues idees de país. El Dinamo era el club del nacionalisme ucraïnès i el Xakhtar, el dels pro-russos. Tots dos, amb oligarques darrere que defensaven els seus interessos. Els germans Surkis al Dinamo i Akhmétov al Xakhtar.

Quan el 2004 una primera onada de manifestacions pro-europees havia liderat la coneguda com a “revolució taronja”, Akhmétov va ordenar que durant uns mesos el Xakhtar vestís de blanc, quan el seu color històric és el taronja, per deixar clar que el seu club no tenia res a veure amb aquelles idees. Ells donaven suport al Partit de les Regions, que pujaria al poder el 2010 amb Víktor Ianukóvitx, un pinxo que havia estat detingut de jove per clavar pallisses. Aquell any 2010, el 30% dels concursos públics organitzats per l’estat els van guanyar les empreses d’Akhmétov. Però Ianukóvitx va ser enderrocat per les manifestacions populars del 2014, l’Euromaidan, quan centenars de persones van perdre la vida exigint signar l’Acord de Lliure Comerç amb la Unió Europea que Ianukóvitx no volia, ja que mirava cap a Rússia. Ucraïna es va trencar. A les zones pro-russes, no es va reconèixer el nou govern. Crimea va acabar en mans de Rússia i al Donbass va esclatar la guerra quan les regions de Lugansk i Donetsk es van proclamar independents amb el suport de Moscou. Al mig, va quedar atrapat Akhmétov. Les seves oficines a Kíev, de fet, van ser atacades per nacionalistes ucraïnesos durant els dies de l'Euromaidan, quan Ianukóvitx, acusat de corrupció, fugia a Rússia. Akhmétov, en canvi, es va quedar.

El propietari del Xakhtar sempre havia estat pro-rus, però no li interessava el nou escenari, ja que tenia negocis a tot Ucraïna. Si marxava a Rússia, ho perdria tot. A més, tenia un equip de futbol que no podia deixar de jugar la lliga ucraïnesa, ja que li calia arribar a la Champions. Donetsk ara formava part d'una república independent no reconeguda per ningú. Si ell donava suport a aquestes milícies pro-russes, el Xakhtar no podria jugar a la lliga ucraïnesa. Així que va optar per jugar a dos bàndols i va organitzar un acte a l’estadi del Xakhtar a favor de la unitat d’Ucraïna. Com a resposta, les milícies locals, algunes amb antics treballadors de les seves empreses, van saquejar les seves oficines. En un exercici d’equilibris diplomàtics, Akhmétov va decidir que el seu Xakhtar havia de continuar jugant i es va endur el club a Kíev, on ha estat 8 anys exiliat. Va llogar una ciutat esportiva que va acabar comprant, la va modernitzar i jugava com a local en estadis de Lviv o Khàrkiv. L'equip que no volia vestir de taronja el 2004 ara s'havia convertit en un gran defensor de la unitat ucraïnesa, posant missatges a les xarxes i amb un grup d'ultres que portaven sempre banderes nacionalistes ucraïneses.

L'analista econòmic Taras Berezovets explicava a la revista Forbes aquests dies com "el 23 de febrer els grans magnats es van reunir amb el president Zelenski i li van prometre donar-li suport. Aquells dies Akhmétov va anar a la ciutat de Mariúpol, un dels objectius militars de Rússia ara, per prometre als seus treballadors que els seguiria pagant el sou". Aquell dia, Akhmétov va cridar que "creiem en una Ucraïna forta, pacífica, independent i unida dins d'unes fronteres internacionalment reconegudes". A més, va donar a l'estat una gran xifra de diners per apuntalar una crisi econòmica que ja patia. Després de veure com bona part de les seves empreses, així com el seu magnífic estadi de futbol, es convertien en propietats perdudes, sense ús, per culpa de la guerra que va començar el 2014, Akhmétov veu com ara pot seguir perdent propietats, ja que bona part de les seves empreses del sector de l'energia tenen seu a Mariúpol, objectiu militar rus.

Akhmétov, aquell empresari que era pro-rus i s'havia trobat amb Putin ara fa 10 anys, ara treballava amb el govern favorable a l'OTAN i la Unió Europea. Ha canviat de bàndol. Al govern de Kíev, on inicialment no els feia gràcia aquest home que havia donat suport a Ianukóvitx, també els interessava tenir a prop les empreses d'Akhmétov, especialment aquelles del sector de l'energia. Durant aquests anys, el govern podia tenir una imatge molt visual per recordar al món que ells defensen que el Donbass els pertany: un dels símbols de la regió, el Xakhtar, segueix jugant la lliga ucraïnesa malgrat que Kíev va perdre el control d'aquella regió fa anys. Akhmétov, que s'havia ofert a negociar entre Rússia i Ucraïna, ha acabat fugint del país, com tots els oligarques, i s'amaga a Londres, on inverteix bona part dels seus diners. I ara espera des de la distància, pendent del que passarà. Ben lluny, a Donetsk, un dels estadis més moderns d'Europa segueix caient peça a peça. Un estadi fantasma, sense gols. Sense partits d'un futbol que durant anys ha estat una arma propagandística més, a Ucraïna.