L'eterna fugida endavant de Joan Laporta

BarcelonaJoan Laporta sol començar la casa per la teulada. I a vegades no aconsegueix fer els fonaments, així que l’edifici cau com un castell de cartes, com ha passat amb el cas de Dani Olmo i Pau Víctor. El president més votat de la història del club no enganyava ningú, ja que va arribar a la presidència precisament així: guanyant unes eleccions sense saber com aconseguiria els avals necessaris per accedir al càrrec. Ho va aconseguir després d’una llarga reunió que va acabar a les tres de la matinada, movent cel i terra, quan van aparèixer els famosos avals. Sempre al límit.

El serial de Dani Olmo i Pau Víctor, episodi que encara no ha acabat, ha deixat Laporta en una situació ben incòmoda, amb els grups opositors demanant que plegui. No ho farà. No és l’estil d’un Laporta que en aquests primers quatre anys i mig de mandat ha barrejat encerts i errades i ha polaritzat la massa social barcelonista entre els que defensen el seu estil agressiu desacomplexat, i els que es queixen per la manca de planificació i per la pèrdua de talent als despatxos del club.

Laporta tenia la tasca d’aixecar l’economia del club després de la gestió desastrosa de Josep Maria Bartomeu, però no ha sigut fins al gener del 2025, després de quatre anys i mig de presidència, que ha aconseguit tornar a la famosa regla 1:1 de la Lliga de futbol, la que permet tornar a fitxar amb normalitat. El president ha fitxat bons jugadors i de pas ha aconseguit reduir la massa salarial dels jugadors (un encert), però per aconseguir-ho es van haver de fer servir les famoses palanques i buscar solucions per garantir ingressos. Això ha significat una pèrdua de patrimoni per al club que alerta els opositors, que tenen por de trobar terra cremada un cop acabi el mandat de Laporta.

El president, primer, es va vendre un 25% dels drets de televisió de la Lliga a Sixth Street per a 25 anys. I després el 49% de Barça Studios per 200 milions d’euros, en una operació que no va sortir bé, amb impagaments i noves vendes. El fet de no aconseguir endreçar aquest aspecte el va portar a jugar amb foc per renegociar un nou acord amb Nike, un cas que va acabar als jutjats, tot i que amb un final feliç, ja que finalment es va signar un acord amb la multinacional nord-americana. També es va signar l’acord amb Spotify, una operació amb llums i ombres, com les altes comissions a personatges com Darrein Dein. La millora dels últims mesos, però, no amaga un greu problema: el deute s’ha reduït menys del que seria aconsellable, ja que el Barça encara deu uns 1.000 milions d’euros.

El retorn a l'estadi

No ajuda a eixugar el deute el fet de no poder tornar al nou Espai Barça, al Camp Nou del futur, en el qual la xifra d’ingressos passarà a ser més elevada, tot i que també s’han venut part dels seus actius, amb el cas dels seients vips que s'ha utilitzat per intentar solucionar el cas de Dani Olmo. La directiva, que va signar amb una empresa sense experiència a Europa però amb l'aval de la construcció de grans estadis com ho és la turca Limak, va apostar per defensar el crèdit de 1.450 milions de Goldman Sachs per tirar endavant el projecte, un crèdit que es retornarà amb els beneficis que generi l’Espai Barça. Però de moment no ha complert cap de les diferents promeses de data de retorn.

A hores d’ara encara és un misteri saber quan es deixarà de jugar en un Estadi Olímpic que ha provocat queixes entre els socis pel sistema de repartiment d’entrades. Estadi, per cert, en el qual s’ha vist un nou episodi recurrent en els últims mesos de gestió de Laporta: l’enfrontament amb la graderia d’animació. De moment, la massa social, amb més de 50.000 socis en excedència, mira amb prudència quan podrà tornar a l’estadi.

La gestió del president també s'ha vist afectada pel cas Negreira, que correspon a juntes anteriors però que no ha ajudat en la relació amb les institucions amb seu a Madrid, i li ha servit per reforçar el discurs d'un Barça assetjat per un munt d'enemics. Un discurs amb bona part de veritat, però que també li ha servit com a escut per tapar les errades pròpies. Laporta, que ha anat canviant d'opinió en alguns casos i jugant amb foc amb el cas de la Superlliga, i amb la UEFA atenta, l'ha encertat mantenint l'èxit del Barça femení, però no troba la tecla amb el bàsquet i ha barrejat encerts i desgavells en el futbol masculí, com en el comiat de Xavi.

Laporta no ha deixat de veure, aquests anys, com li marxen un munt d’executius, alguns d’ells importants, com el conseller delegat, Ferran Reverter, i el vicepresident Eduard Romeu, així com figures importants de l’àrea esportiva com Mateu Alemany, Markel Zubizarreta i Jordi Cruyff. Convertit en un club sense vicepresident econòmic, del Barça n'han marxat persones com la directora corporativa Maribel Meléndez, Franc Carbó, Àlex Barbany o Ramon Ramírez. El resultat és una junta amb poc pes, amb Laporta treballant amb una guàrdia pretoriana en la qual algunes persones, com Alejandro Echevarría, no tenen càrrec. Però manen molt des de fora.

Laporta, que va arribar a la directiva amb el somni trencat de renovar Messi, actualment dirigeix el club sense conseller delegat ni vicepresident econòmic. Mana, paga comissions a gent externa per tancar contractes, ven actius de futur i fa assemblees telemàtiques en què dona poques explicacions. Bona part dels negocis del club, de fet, es fan així, sense explicacions, com amb les negociacions amb inversors del Qatar. Laporta, però, està convençut que se'n sortirà i segueix endavant, com sempre ha fet. Una eterna fugida endavant a l'espera de veure si la pilota entra i del pròxim truc de màgia. De fet, va arribar a la presidència amb una pancarta, una pancarta que potser amagava que no hi havia un projecte ben definit més enllà d'anar improvisant.